Però
aquí i allà, i com un valor incalculable pels habitants de la ciutat, brollen
fonts i pous que nodreixen d'aigua fresca i apaguen la set dels barcelonins. I
moltes d'aquestes fonts tenen la seva llegenda, la seva història i la seva
personalitat.
V.
V.
Explica
una llegenda centenària que sota la ciutat antiga hi ha un riu subterrani. Un
curs d'aigua que forma una cova secreta per la que és possible, fins i tot,
caminar. Que servia d'amagatall en setges i guerres, i que era com una mena de
passadís secret que utilitzat per entrar i sortir de la ciutat en l'època en
què Barcelona estava envoltada de muralles, sense ser vist ni aturat.
Diu la
mateixa llegenda que el riu nodreix els pous i les fonts de la ciutat antiga.
El cert és que al segle XIX hi havia comptabilitzats més de vuit-cents pous a
tota la ciutat. Pous i fonts que han
passat a la història.
- La
Font del Gat: Molts coneixereu la coneguda cançó popular: "Baixant per la
font del gat, una noia i un soldat". De fet la del Gat és una de les fonts
que brollen a la muntanya de Montjuïc, fruït de les aigües subterrànies que hi
ha al subsòl de la muntanya. Per la seva proximitat a la ciutat va ser molt
coneguda i popular. Hi ha referències a una Font d'Horaci en l'època de la
Bàrcino romana, i una "Font del Grat", durant l'Edat Mitjana,
possible orígen del nom definitiu. Va ser sobre tot a finals del segle XIX i
principis del XX quan la font va viure la seva època de màxim esplendor. De
fet, els ornaments actuals que envolten la font data de l'any 1918, i són
conegudes les trobades que s'hi feien a principis de segle per ballar i menjar.
Les fonts eren, en aquella època, l'espai d'esbarjo pels barcelonins del
moment, que sense cotxe ni segona residència, buscaven activitats a l'aire
lliure pels caps de setmana. La cançó que l'ha fet tan coneguda porta per títol
"La Marieta de l'ull viu", i hi ha certa controvèrsia a l'hora de determinar
la seva procedència. En tot cas ens podem imaginar fàcilment les vessants suaus
de Montjuïc, amagades per la vegetació, i els dos amants, o potser només amics
que festejaven, tot baixant de la font del gat…
 |
| L'aigua de la font raja de la boca d'un inquietant gat |
- La
Font màgica de Montjuïc: No marxem de la muntanya. Estem a l'any 1929, la
segona exposició universal que acull Barcelona és una veritable revolució per a
la ciutat, que creix en nombre d'habitants, i també s'urbanitzen alguns dels
seus espais, com tot l'entorn de la plaça Espanya i la falda de la muntanya de
Montjuïc. Allà s'alçaven les quatre columnes que Puig i Cadafalch enderrocades
just un any abans de l'exposició per la dictadura de Primo de Rivera.
La font
de Montjuïc és obra de Carles Buigas, i naixia ja com un joc d'aigua i llum
que era realment una veritable atracció per l'època. La construcció és molt
interessant sobre tot pel complex sistema de canonades i passadissos que
discorren sota la mateixa font amb les immenses màquines encarregades de
bombejar l'aigua. Fins fa pocs anys el sistema encara conservava molts dels
elements originals. Va ser un dels referents principals de les olimpíades de
l'any 1992 i actualment és una de les atraccions principals de la ciutat de
Barcelona. Malgrat la seva fama, la font en sí no te res a veure amb les aigües
originals del subsòl de la ciutat sinó que es nodreix de la xarxa artificial.
Font de Canaletes: És la font per excel·lència
de la ciutat. Aquesta sí que té una història ben nodrida. Està just al
capdamunt de La Rambla i les seves aigües baixaven de Collserola . De fet
l'emplaçament exacte de la font en èpoques passades no era estrictament el
d'avui dia, sinó que es trobava a l'interior d'un edifici. Una de les portes de
la ciutat medieval estava just al capdamunt de La Rambla, per tant la font es trobava
també en una zona estratègica de la ciutat.
Existeix
la llegenda que tots aquells qui beuen d'aquesta font tornaran a la ciutat
algun dia, quedant emmirallats per la seva bellesa eterna. Fins i tot hi ha qui
parla d'un fantasma, un espectre que va quedar atrapat per sempre en la seva
aigua, i que de tant en tant es deixa veure vagant per la part alta de La
Rambla.
Sigui
com sigui, l'aigua de Canaletes sempre ha estat ben valorada pels barcelonins,
que feien llargues cues - hi ha fotografies de principis del segle XX que ho
testimonien - per agafar aigua d'aquella captació. De fet aquestes cues van ser
aprofitades per algun emprenedor de l'època, que va muntar una petita parada on
venia anissos i aiguardents. Era costum del moment beure aigua de font
acompanyada d'aquests anissos, una costum que va sobreviure a les fonts i
"merenderos" de Collserola - de les Planes, per exemple - fins als
anys vuitanta del segle passat.
 |
| Fent cua a la font de Canaletes. Foto: Camilayelarte |
La Font
de Canaletes també és protagonista, però, d'un altre tipus de trobada que no te
res a veure amb les propietats fantàstiques de la seva aigua. Les celebracions
del Barça en aquest indret es remunten als inicis del mateix club, o gairebé.
El cas és que el per què de la tradició té a veure amb la impossibilitat dels aficionats per saber, en temps real, com anaven els partits del seu equip i dels rivals. En aquells primers anys del segle XX no hi havia ràdio ni televisió, i per tant, calia esperar hores a que sortissin les edicions de la premsa escrita. Just davant de Canaletes hi havia la redacció del diari La Rambla, i mentre es jugaven els partits, s'anotaven en una gran pissarra l'evolució dels resultats. Sembla que els primers culers anaven a veure aquesta
pissarra i es devien alegrar molt quan l'equip guanyava. Ho celebraven allà
mateix, als voltants de la font de Canaletes.
Diuen les cròniques que fins als anys 30 era habitual veure als aficionats concentrats davant de Canaletes esperant a què allò que hi havia escrit a les pissarres canviés per bé o per mal. Quan per fi la ràdio va acostar els resultats i la narració dels partits a tots els habitants de Barcelona, els culers no van perdre la tradició i van seguir celebrant els seus títols i victòries al voltant de la font.
Diuen les cròniques que fins als anys 30 era habitual veure als aficionats concentrats davant de Canaletes esperant a què allò que hi havia escrit a les pissarres canviés per bé o per mal. Quan per fi la ràdio va acostar els resultats i la narració dels partits a tots els habitants de Barcelona, els culers no van perdre la tradició i van seguir celebrant els seus títols i victòries al voltant de la font.
Un
altre dia dedicarem una estona a parlar de les fonts de Collserola,
enigmàtiques també, amb noms com La Budellera, la Font de l'Estrangulador, o la
Font Groga. Aquestes, però, són més solitàries, lluny de les celebracions
esportives, però plenes de misteri i llegendes que descobrirem.
Si us agraden les històries que expliquem, feu "M'agrada" al facebook de la novel·la: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona
Tots els noms de Barcelona recull la llegenda del "Riu de Sota", la cova subterrània que nodreix totes aquestes fonts i que fan de l'aigua de la ciutat un dels elements màgics més intrigants i misteriosos. Descobriu el secret a www.totselsnomsdebarcelona.com
Tots els noms de Barcelona recull la llegenda del "Riu de Sota", la cova subterrània que nodreix totes aquestes fonts i que fan de l'aigua de la ciutat un dels elements màgics més intrigants i misteriosos. Descobriu el secret a www.totselsnomsdebarcelona.com
Quisiera aportar algún dato sobre la Font del Gat. Desde hace varios lustros estoy recompilando escrituras de una parte de la petita burgesía de Barcelona. Mi página donde voy añadiendo todas las escrituras se llama "monacodebacardi". EN el año 1776, Antonio Nadal de Casanovas que era un adroguer, comerciante con parcicipación en diferentes necocios, compró en publica subasta a los herederos Vendanent el antiguo Convento de Caputxins de Santa Madrona. Entre las diversas partidas había una mojada que contenía "La FOnt del Gat". Esta escritura es de fecha 8 de marzo de 1776. El heredero de Antonio Nadal fue su hijo Antonio Nadal y Darrer, también grande comerciante, con varias corredurías de cambio, una fabrica de indianas, almacenes abiertos, y en un almacen te tenía en la calle Estrella cunto con les Tapies, montó una sala de baile que se llamó "La Patacada". Al morir, legó sus bienes a su primogénito que fué Antonio Nadal y Vicens. Este durante el Trienio liberal, en el que su cuñado Cayetano Galup desde Ayuntamiento Constitucional de Bcn, fué uno de los que al acabar el trienio padeció persecución. En dicho trienio, Antonio compró el Monasterio de Sant Cugat, el dinero fué para la causa de Espoz y Mina. Las escrituras de tal compra durante ciertos años no se pudieron tener, pero al morir Antonio sin descendencia legó la mayor parte de su fortuna a su sobrina Rosa y a los hijos del primer matrimonio de esta, salvo el Monasterio que lo legó a otras personas y un par de propiedades mas. Rosa Nadal y Dodero era la hija del hermano de Antonio; Manuel. Éste murió al poco de casarse con Virginia Dodero Montobbio. Rosa se casó con 17 años con Luis Sagnier i Vidal. De este matrimonio quedaron tres hijos. Con 25 años y viuda se casa nuevamente con el primo y socioo de su marido; José mMignon y Bonfils, de este matrimonio queda un hijo, pero este no llega a edad de testar. Con 27 años viuda nuevamente, se casa con Erasmo Gassó y de Janer, de este matrimonio quedan tres hijos. El grueso de los bienes Nadal pasaron a la parte Sagnier, por lo que, parte de los terrenos de Montjuic los heredan los Sagnier. Julio-C. García C.
ResponderEliminar