El terratrèmol del 1428 a Barcelona

Va ser com el tro d'una tempesta, un matí fred i clar. Vaig perdre l'equilibri abans d'arribar a la finestra i poder veure com s'ensorrava una de les torres de la muralla. Les campanes repicaven soles, sense que ningú les fes ballar. I els xiscles eren tan esgarrifosos que el sol, per un instant, també es va voler amagar darrera del núvol de pols grisa que s'alçava de les runes de les cases que queien. Mai més ha tornat a passar. De moment...

V.

Acostumem a passejar per Barcelona, i per Catalunya en general, amb la total tranquil·litat que la terra que hi ha sota els nostres peus no es posarà a tremolar de forma descontrolada. I si ho fa, almenys, serà de forma anecdòtica. I és cert: Barcelona no es troba en una zona de gran activitat sísmica, i per tant, el perill d'un gran terratrèmol és molt baix. 

El febrer del 1427 els barcelonins pensaven exactament el mateix. La ciutat havia viscut una època daurada d'esplendor econòmic, però ja feia algunes dècades que aquella bonança del segle XIII s'estava perdent. Malgrat això, la ciutat seguia sent un port important pel comerç a la Mediterrània, i el caràcter negociant dels catalans els feia mantenir una bona posició al regne d'Aragó. Amèrica encara no havia estat descoberta, i per tant, el comerç amb orient encara seguia les rutes mediterrànies

Aquell final d'hivern del 1427 van començar a produir-se uns moviments sísmics a la zona de la Garrotxa que anunciaven que alguna cosa estava canviant sota terra. Tota la zona nord de Catalunya havia estat, fa milions d'anys, un punt de gran activitat volcànica. De fet avui dia es pot visitar el parc natural dels Volcans de la Garrotxa on encara es conserven els cons volcànics que fa no gaire més de deu mil anys encara estaven actius. Hi ha uns quaranta volcans a tota la zona, i malgrat que es considera que estan inactius, no es pot dir que estiguin, estrictament, extingits.

Hi ha cròniques que expliquen que a Amer es produeixen unes estranyes emanacions de gasos tòxics provinents de sota terra que maten a alguns habitants. Hi ha informacions de cases derruïdes i de danys moderats. A Barcelona aquests petits tremolors també es noten.

Són el preludi del que haurà de passar en menys d'un any.

El dia de la Candelera, el 2 de febrer del 1428, a les vuit del matí, i amb epicentre a la població de Queralbs, a l'actual comarca del Ripollès, es registra un potent terratrèmol de gairebé set graus en l'escala de Richter. La seva força és tan destructiva que les ones de xoc viatgen a gran velocitat, sota terra, arribant a Barcelona, situada a uns 130 quilòmetres de distància.

Els efectes són devastadors. Tremola la ciutat sencera, i els seus habitants, aterrits, surten als carrers. S'esquerden les muralles, i s'ensorren les vivendes. En aquella hora, abans de les nou del matí, centenars de persones es troben a les esglésies de tot el país. A la de Santa Maria del Mar n'hi ha moltíssimes. Estan escoltant missa. El tremolor els agafa per sorpresa. El gran rosetó de Santa Maria del Mar, orgull de la basílica,  acabada només quaranta anys abans, vibra i rebenta.

Els fragmenta de vidre i de pedra del gran rosetó cauen sobre la multitud que es troba a l'interior de la basílica, aixafant-los. Moren entre vint i trenta persones, i desenes queden greument ferides.

Els danys a tot el país són esgarrifosos. Les esglésies de pedra s'han ensorrat arreu, sobre tot a les zones del nord. El poble de Queralbs queda totalment arrasat. Altres poblacions apareixen molt malmeses, i a Barcelona els danys als edificis i a la muralla són quantiosos. Els habitants de la ciutat estan espantats, sense cap informació del que pot estar passant en altres llocs, i completament desorientats. Mai havien viscut un sisme tan greu, i per tant, no saben com han de reaccionar. A tota Catalunya es compten uns mil morts, sobre tot a Puigcerdà i Camprodom, on també s'han ensorrat les esglésies mentre es feia missa, i per tant, eren plenes de gent. Cal tenir en compte que a Barcelona hi vivien, a principis del segle XV, unes trenta mil persones.

Els diputats de la Generalitat van demanar ajuda al rei Alfons el Magnànim, que sembla que no va fer gaire honor al seu nom i no va reaccionar amb la diligència necessària. Moltes infraestructures es van veure afectades. Alguns dels ponts que creuaven els rius, i per tant, comunicaven les zones del nord amb la ciutat van caure, i trigarien anys en reconstruir-se. Els camins van quedar esquerdats, i en l'imaginari col·lectiu quedaria el terror del record del terratrèmol durant generacions. El rosetó de Santa Maria del Mar, aquell que va matar unes trenta persones al caure, va trigar tres dècades a ser reconstruït.

Fotografia de Guifré Miquel

Com a curiositat explicarem que al carrer de Sant Domènec del Call, al número 6, podem veure la que és la casa més antiga de tota la ciutat de Barcelona. És una construcció del segle XII que presenta la façana notablement inclinada cap a fora. Aquesta inclinació és la petja que el terratrèmol del 1428 va deixar a les pedres de Barcelona. Durant el moviment sísmic la casa es va moure endavant, però no va arribar a ensorrar-se. Avui, quasi sis-cents anys després, encara es pot percebre aquesta inclinació.

Si un terratrèmol de set graus a l'escala de Ricther fes tremolar Barcelona en el dia d'avui, què passaria? Quins serien els seus efectes? Experts contemporanis han fet estudis en aquest sentit. Si el terratrèmol del 1428 hagués passat en la nostra època, es creu que els seus efectes haguessin estat esgarrifosos. Es creu que s'ensorrarien més de mil edificis, i que 140.000 persones podrien quedar-se sense casa. En quant als morts i ferits, es contarien per milers.

Que la història no sigui cap presagi, sinó solament un record.

Tots els noms de Barcelona és una novel·la de misteri que descobreix una llegenda prohibida: L'existència d'un riu subterrani que passa sota la ciutat antiga i que amaga un secret que ha passat de generació en generació. Un relat trepidant narrat pel periodista David Izquierdo que us farà canviar la forma de veure la ciutat per sempre.

A www.totselsnomsdebarcelona.com us podreu descarregar de forma gratuïta el primer capítol.

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la, www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar aquesta història explicada per l'autor de Tots els noms de Barcelona, el David Izquierdo, aquí teniu l'enllaç de la secció que cada setmana -els dimecres a partir de les 12:30 del migrida -  ens porta al programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya:

A partir del minut 8:

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-28112012-1230_2012112800072.html

Barcelona i el poder

Durant els dos mil anys d'història de Barcelona, els seus ciutadans han estat governats per diferents figures institucionals que han anat evolucionant al llarg dels segles. Avui em proposo explicar-vos quins van ser els governants del passat. 
Només exposaré aquestes formes de govern fins al segle XV, quan ja s'estableixen les bases que amb els segles, i després d'unes quantes revolucions, esdevindran les nostres institucions. Descobriu doncs qui va governar als barcelonins de tots els seus noms, fins que la impremta la va fer ja per sempre "Barcelona".

V.

De la Barkeno ibera en sabem poca cosa. Coneixem, això sí, que fabricaven moneda, i per tant, que l'assentament al cim del Mons Tàber era prou important com perquè hi valgués la pena comerciar. Segurament hi havia un líder o líders que al poblat controlaven els conflictes i prenien les decisions transcendentals pels seus habitants. Probablement hi havia certes tensions, si no enfrontaments, entre els diferents tribus iberes que habitaven Catalunya. Per tant, hem de suposar que cada un dels poblats tenia la seva jerarquia.

De la colònia romana de Bàrcino en coneixem més detalls. Sabem que es va fundar com a colònia, per tant, ocupada per ciutadans romans - legionaris jubilats provinents de la península itàlica - i dependents del poder de Roma, en darrera instància. Tàrraco era la capital de la Hispània Citerior, una ciutat molt més gran i pròspera que la petita Bàrcino, i el poder del governador provenia d'aquella ciutat. A Bàrcino el govern local estava en mans d'una cúria que decidia sobre qüestions d'ordre local o regional. També hem de suposar que existia un control sobre les mercaderies que arribaven a la platja o al petit port al sud de Montjuïc, i una guàrdia militar que s'encarregava de la vigilància i la seguretat. Així, per exemple, coneixem la figura del Pretor, l'encarregat de la seguretat de les muralles i de la ciutat que residia a la porta Praetòria - la situada a l'actual carrer del Bisbe, segons la majoria de fonts -.

Al segle V l'Imperi Romà d'Occident comença a col·lapsar. El poder polític es dispersa i Bàrcino comença a guanyar poder davant de la Tarraconense. Els pobles bàrbars fan incursions constants arribant a controlar l'actual territori català a principis del segle V. Després d'algunes tribulacions els visigots estableixen la seva cort a Bàrcino, que ja es devia anomenar Barchinona, igual que Tàrraco passaria a anomenar-se Tarracona. Així que durant aquells primers anys del segle cinquè Barchinona va ser cort del rei visigot Ataülf. Aquest poder, però, va durar pocs mesos, ja que l'home va ser assassinat pel seu esclau.

El poder a la Barchinona visigoda passava pel comtes civitatis que a la vegada designava a un vicarium, que s'encarregava d'executar el poder tant a la ciutat com als seus voltants. El bisbe concentrava el poder religiós, i el comtes civitatis, el poder civil.

Arriba el segle VIII i els musulmans ocupen la península. Barchinona es converteix en el Madinat Barshiluna i  el poder del comte recau ara en el valí. El bisbe evidentment perd el seu poder, i les institucions canvien de mans, malgrat que no es produeix cap daltabaix social. La ocupació és pacífica.

L'any 801 els exèrcits francs de Lluís el Pietós recuperen Barcelona per a la cristiandat i alhora les institucions visigodes. El comte torna a ser el centre del poder, i el bisbe agafar les regnes del poder religiós. A partir de la razzia d'Almansor del 985 contra la ciutat, la situació política canvia radicalent.  Davant de l'atac sarraí el comte Borrel II demana ajuda al rei franc Lotari, que l'ignora. Borrell II trenca la relació de vassallatge i els comtes de Barchinona esdevenen independents dels francs. Per tant, comença un període on el govern de la ciutat és per primera vegada singular i autònom, sense dependre de cap imperi estranger imposat.

Avança l'Edat Mitjana i també evolucionen lentament les estructures de poder. Apareixen en alguns comtats formes de govern més participatives - per dir-ho d'alguna manera, malgrat que no es poden comparar amb una participació realment activa -. Un exemple d'això és l'aparició en alguns comtats de consells de prohoms que participen en el govern local. A Barcelona s'estableixen els usatges l'any 1228. El veguer, ajudat per la figura del batlle, conformava el poder local. Jaume I crea una estructura de poder basada en quatre veguers i una assemblea d'assessors que amb els anys passarien a anomenar-se el Consell de Cent. Apareix la institució del Consolat del Mar per regular el comerç, i Barcelona passa a ser una de les ciutats més modernes en quant a forma de govern.

Creada al segle XIII, la Generalitat s'estableix a Barcelona l'any 1364, i esdevé de facto el poder executiu. Barcelona formava part de la Corona d'Aragó però amb institucions pròpies que la dotaven - a la ciutat i a la Catalunya que començava a vertebrar-se al seu voltant - d'una autonomia singular que va fer que el segle XIII i part del XIV Barcelona fos una de les ciutats més importants del món.

La Generalitat és doncs una institució antiquíssima que des de pràcticament el primer dia te la seva seu a Barcelona. El poder, de forma curiosa, ha orbitat quasi sempre als voltants de la plaça Sant Jaume. Primer allà s'alçava el fòrum romà. Després la basílica - seu del poder religiós, tan important a l'Alta Edat Mitjana. - Durant uns anys el nucli de poder va bascular cap a la zona del Palau del Comte, a l'actual Plaça del Rei. Però de seguida, amb l'arribada de la Generalitat, va tornar als voltants de la plaça Sant Jaume.

De tot el que va passar a Barcelona després del segle XV n'hi ha per escriure dues enciclopèdies, i no és la intenció d'aquest bloc omplir-vos de dades i interpretacions històriques.
Però està bé que tinguem ben present que el poder, a Barcelona, ha canviat de mans tantes vegades com la història ho ha exigit. Els pobres habitants de la ciutat, però, normalment - salvant la lloable excepció dels nostres dies -, no tenien ni veu ni vot. Valorem, doncs, el moment actual, i aprofitem-ho.

Tots els noms de Barcelona és un thriller, una novel·la de misteri amb pinzellades d'històrica, que repassa amb un argument trepidant els dos mil anys de vida de la ciutat comtal. Si us apassionen els secrets amagats i els misteris, no dubteu a visitar la nostra web www.totselsnomsdebarcelona.com, on podreu descarregar el primer capítol de forma gratuïta.

I si us agrada el que expliquem feu "m'agrada" a la nostra pàgina del facebook www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

El Tah Mahal de Barcelona

L'amor, antítesi de la mort, i sentiment absolut capaç de gestes impossibles, i també de la més profunda de les penes. L'amor, voluntat i sentiment, o sentiment, primer, i voluntat, després. Per amor s'ha mort i s'ha fet morir. Per amor s'ha salvat la vida, i també a la humanitat sencera. Avui us deixo una llegenda que parla de l'amor i de la tristesa per la seva pèrdua. Perquè les pedres potser no en senten, d'amor, però sí que sostenen el pas del temps, i amb ell, perpetuen el record fent-lo perenne.

V.

Si observem la serra de Collserola, veurem que en un dels turons que hi ha més al nord, just a sobre de Nou Barris, apareix un palau en forma de castell acabat amb una torre alta, d’estil medieval. Els qui visquin a prop ja sabran que aquest petit palau abandonat s’anomena Castell de Torre Baró. Una construcció que te una llegenda que avui ens porta a parlar d’amor i desamor.

Abans d’explicar la llegenda del Castell de Torre  Baró viatjarem fins a la India, fins a la ciutat d’Agra. Allà hi ha un dels monuments més fantàstics de tot el món, el Taj Mahal. Construït entre els anys 1631 i 1654, l’obra és l’exemple més fantàstic d’arquitectura Mogol, i va ser erigit com a mausoleu per a l’esposa més estimada de l’emperador Shah Jahan. Explica la història que l’home, enamorat d’una de les seves esposes i considerant-la de gran bellesa, va voler dedicar-li aquest monument com a homenatge pòstum del seu gran amor. La dona havia mort durant el part del catorzè fill de l’emperador. I de l’amor i el dolor per la pèrdua de l’estimada va néixer aquesta obra d’art que ha arribat fins als nostres dies, recoberta de marbre blanc i de gran bellesa. Han passat més de tres-cents anys, i milers de turistes viatgen fins a la ciutat d’Agra precisament per contemplar el símbol de l’amor perenne i immortal que l’emperador va voler plasmar al monument. La noia morta s’anomenava Mumtaz Mahal, i la seva memòria està viva a les pedres del gran mausoleu. L’emperador la va fer, doncs, eterna.

Tornem ara a Barcelona, i substituïm a l’emperador Shah Jahan pel baró de Sivatte. Estem a l’any 1904, a la ciutat de principis de segle, aquella en que la burgesia intenta buscar remeis per a les seves malalties incurables en receptes màgiques i també en excursions al Tibidabo, buscant l’aire pur que en aquella època creien que podria ser la solució.

Explica la llegenda que una de les filles del baró va caure malalta de tuberculosi. No hi havia cap remei, i molts metges van visitar-la, sense trobar cap solució als mals de la jove. La noia empitjorava dia a dia, i els carrers de Barcelona, una ciutat humida i en aquella època constantment en obres per la construcció de l’Eixample, no semblaven el millor escenari que ajudés a la salut de la malalta. El seu pare, el Manuel de Sivatte, baró i propietari dels terrenys de la part nord de la serra de Collserola, va pensar que havia de salvar a la seva filla a qualsevol preu, i va demanar que es construís un castell al cim de la muntanya, allà on l’aire era més pur. Els metges havien recomanat a la noia que hi anés a viure per intentar superar el mal que l’afectava. Les obres van començar de seguida, i sembla que l’arquitecte li va voler donar a la construcció un aire medieval, rematant el palau amb una torre similar a les torres de vigia dels castells del segle XIII. Com si allà hi hagués de viure veritablement una princesa, en aquest cas, una princesa a punt de morir.

Perquè la salut de la noia empitjorava, i finalment, es van fer realitat els pitjors temors. La tuberculosi la va matar. Immediatament es va donar ordre d’aturar la construcció, i els obrers van marxar del cim de la muntanya, deixant abandonades les parets que ja havien aixecat. Des d’aleshores, el Castell de Torre Baró va quedar mig en runes, tot i que encara es conserva l’estructura principal, que s’ha mantingut fins als nostres dies. Si la llegenda és certa, aquest castell construït amb l’amor d’un pare per la seva filla malalta seria el testimoni, a casa nostra, de la lluita per salvar a la persona estimada. I la runa del castell, la pena per la seva pèrdua.

Si aquesta història fos certa, i salvant les distàncies per altra banda insalvables des del punt de vista arquitectònic, la Torre del Baró seria el Taj Mahal de Barcelona: l’edificació construïda per amor i que és a la vegada la pena per la pèrdua irreparable de la persona estimada.

Inacabat, dalt de tot de la muntanya, així ens apareix el castell

I si volem ser una mica romàntics, ens podem imaginar que les parelles que avui pugen fins al castell abandonat amb els seus cotxes fan honor al motiu de la seva construcció. De moment no hi ha cap notícia de l’aparició de l’ànima en pena de la noia rondant els voltants del castell en runes.

Potser perquè la llegenda, explicada en diferents formes i ben coneguda a la zona, probablement no sigui del tot certa. La història contrastada és la que ara explicarem, però com sempre, queda a l’aire la incertesa sobre la veracitat de la llegenda.

El que sí que se sap és que la zona de Collserola que s’obria cap al nord era propietat del baró de Sivatte, i ell mateix i un grup d’inversors volien aixecar en aquesta part de la muntanya una ciutat jardí per les classes burgeses de la ciutat. Sembla que es volia fer un gran hotel, però les obres es van interrompre per problemes econòmics i es va abandonar l’edifici.

Diuen algunes fonts que realment el baró tenia diversos fills, i que un d’ells hauria patit una greu malaltia, sobrevivint, però.

També hi ha referències a una torre enderrocada el 1714 per les tropes invasores de Felip V que hauria donat nom a tota la zona de Torre Baró. Segons aquesta versió el castell del cim de la muntanya és solament el que en queda del projecte fracassat de la ciutat jardí.

Aquest és un exemple de les dificultats per trobar, de vegades, la història contrastada dels racons més desconeguts de Barcelona.

De tota manera no volem que la realitat històrica despulli tot el romanticisme d’aquesta llegenda. Per tant si us animeu a visitar el Castell de Torre Baró, penseu que les seves pedres es van aixecar per amor, i que com el marbre del Taj Mahal, reflexen la llum del sol en memòria de la persona estimada.

Al thriller Tots els noms de Barcelona l’amor també és protagonista, malgrat que en una faceta poc convencional. Si voleu descobrir l’amor etern que és capaç de recòrrer tots els noms de la ciutat, no deixeu de llegir la novel·la.

Us podeu descarregar el primer capítol i trobar els punts de venda a:

www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les històries que aquí expliquem, feu "m'agrada" al facebook del llibre:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Per escoltar aquesta història explicada pel David Izquierdo a la ràdio, al programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya, cliqueu en el següent enllaç:

A partir del minut 7:

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-21112012-1300_2012112100093.html

El misteri del Casino de l'Arrabassada

Amagades entre la vegetació del bosc de Collserola, hi ha unes runes testimoni d'un passat de joc, prostitució i vici. Són les restes del que un dia va ser el Gran Casino de l'Arrabassada. Fa més de setanta anys que el majestuós edifici va ser abandonat, i des d'aleshores, sols ha estat amagatall de misteris i llegendes. Ens remuntem cent anys enrere. A la Barcelona del 1911...

V.

El misteri del Casino de l’Arrabassada

Si conduim per la carretera de l’Arrabassada, la que enllaça Barcelona amb Sant Cugat, poc després de passar la carena i baixar en direcció al Vallès, veurem, a la banda dreta de la carretera, unes construccions en runes. Parets, solament, façanes d’alguna construcció mig ensorrada, però que conserva certa entitat encara. És l’esquelet del que un dia, ara fa un segle, va ser el Gran Casino de l’Arrabassada, un dels centres d’oci i perdició més importants de la ciutat que te una història plena de curiositats, misteri i fins i tot fantasmes.

Va ser l’any 1899 quan en aquest bosc, just darrera del Tibidabo, es va començar a construïr un hotel. Apartat de la ciutat, permetia als seus hostes certa intimitat que potser no trobaven en altres establiments de la ciutat. L’hotel es va ampliar i el 1911 s’inaugurava el Casino i un petit parc d’atraccions just al costat. El parc tenia les atraccions més modernes, com una muntanya russa que recorria part dels boscos del voltant de l’edifici, passant sota túnels, o un llac on queien les vagonetes després de lliscar per una mena de tobogan.

Les cròniques de l’època expliquen que aquella inauguració va ser tot un esdeveniment, amb centenars de persones de la burgesia barcelonina disposades a jugar al casino i a relaxar-se a l’hotel i a les atraccions. Ens hem d’imaginar un edifici magnífic, tot de pedra, decorat amb escultures que es perdien entre els jardins, boscos i laberints que envoltaven la construcció.

L'escala principal que conduïa al mirador, l'any 1911

La ruleta era el joc predilecte pels barcelonins de principis del segle XX. Fins als nostres dies han arribat les històries d’immenses fortunes guanyades a Amèrica que s’havien arribat a perdre durant aquells primers mesos en que el casino havia estat obert.

En poc temps el Casino es va veure afectat per una prohibició de les autoritats, que volien controlar els abusos en el joc, ja que a més de la ruleta i els jocs de cartes, a l'hotel del Casino hi havia algunes prostitutes. Amb l’exposició del 1927 el Casino va tornar a guanyar la fama perduda, però amb l’arribada de la Guerra Civil tot es va acabar. Finalment, l’any 1940, els edificis de l’hotel, el casino i el parc d’atraccions es van abandonar i la natura va recuperar, a poc a poc, el seu espai.

Fins aquí la història contrastada, però tota història te sempre la seva llegenda. I en aquest cas va ser famosa una dita que explicava que al Casino existia una habitació secreta. Era l’habitació dels suïcides. Un espai reservat per aquelles persones que ho havien perdut tot jugant i que volien acabar amb la seva vida de forma discreta. Deia la llegenda urbana que s’oferia al client una pistola i la intimitat de l’habitació, tot plegat en total connivència amb els responsables del Casino, que després explicarien qualsevol història als familiars, almenys per salvar l’honor d'aquell qui s’havia arruïnat. Diuen també que les parets de la sala, que no tenia finestres, estaven recobertes de rajoles blaves perquè fos més fàcil netejar la sang, i que la cambra estava situada als soterranis del gran edifici.

Quan les taules de joc van desaparèixer i les immenses sales van quedar buides, els edificis es van aprofitar com a caserna militar durant la Guerra Civil. Se sap que el juliol del 1936 es va executar a l’Arrabassada a una religiosa, Teresa Prat, i hi ha informes que parlen de més de trenta persones afusellades també en aquell indret, tot i que aquest detall no es pot confirmar. 

La singularitat del Gran Casino no és solament la seva macabre història, sinó sobretot el fet que les runes han sobreviscut i han arribat fins als nostres dies. Quan a la ciutat una construcció s’enderrocava, normalment es netejava el solar i s’aixecava un modern edifici que esborrava qualsevol rastre. Però el cas del Gran Casino és diferent. Podem passejar pels jardins i els laberints, podem fins i tot entrar per la porta principal, que encara es conserva. Podem caminiar entre les vies de la mutanya russa, que recorria, a través de tres túnels, part del bosc que envoltava el Casino. Costa molt arribar-hi, però si sou bons excursionistes i us agrada descobrir misteris amagats, encara es poden admirar algunes de les escultures cobertes de falgueres.

El mirador, tal i com es conserva avui, enmig del bosc de Collserola

La gran pregunta és què va passar amb l’habitació dels suïcides. Si, tal i com explica l’imaginari col·lectiu, es trobava als soterranis del Casino, vol dir que encara avui es podria visitar. De fet a Internet es poden trobar algunes pàgines més o menys sensacionalistes dedicades al misteri del Casino de l’Arrabassada. N’hi ha algunes que fins i tot demostren, amb fotografies, l’existència de fantasmes als boscos i laberints que envolten les runes. Hi ha gent que explica històries d’aparicions a la carretera de l’Arrabassada. Diuen que són els afusellats durant la Guerra Civil. També parlen fins i tot de sons i laments que es perden als pous i túnels tapiats que envolten tot el complex. Res d’això es pot demostrar, i ho expliquem com una anècdota més que no pas com una certesa.

Tot plegat per demostrar l’interès que encara desperta aquell casino que un dia, ara fa cent anys, volia ser el centre del vici i el joc de la burgesia catalana i que el pas del temps ha esmicolat i convertit en pedres ensorrades, amb la decadència de l’art de les escultures perdudes entre els arbres i plantes del bosc de Collserola.

La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona recupera també aquella època de principis del segle XX, la Barcelona modernista, plena de contrastos entre rics i pobres, entre burgesia i la misèria de les classes populars. El thriller arrenca amb l’assassinat d'una noia de la Ribera a mans d'un burgés de l’Eixample. El motiu: un secret amagat en un maletí que pot canviar el futur de la ciutat de Barcelona. 

www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les històries que us expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar aquesta història explicada pel David Izquierdo al programa La Ciutat d'Onda Cero, aquí teniu l'enllaç:

A partir del minut 5

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-16112012-1300_2012111600122.html

L'epidèmia de Pesta Negra del 1348

Per Setmana Santa es balla encara, avui dia, la dansa de la mort. Per trobar l'orígen d'aquesta tradició ens hem de remuntar fins a l'Europa de meitats del segle XIV, en plena Edat Mitjana. Un mal desconegut avançava d'est a oest aniquilant a més de la meitat de la població, sobre tot a les ciutats. Era la Pesta Negra - o Peste Negra-. Les famílies quedaven trencades, els carrers eren plens de morts. I ningú en sabia la causa, ni el remei. Barchinona va veure morir el seixanta per cent dels seus habitants. Va ser l'estiu del 1348, l'estiu més terrible de la història de la ciutat.

V.

La Peste Negra no distingia entre rics i pobres

Malgrat que ja s'havien conegut alguns brots d'aquesta malaltia, l'epidèmia més terrible de pesta bubònica o pesta negra va arrasar Europa a mitjans del segle XIV. El primer brot el trobem a Àsia, a Mongòlia, i de seguida es va propagar a través de la Ruta de la Seda. 

A Barcelona la pesta - també escrita amb "e", peste - va arribar la primavera del 1348. Ens hem d'imaginar una ciutat sense cap mena de condició de salubritat: les aigües fecals es llençaven al carrer, els racons i les cantonades eren plens de palla podrida i quan plovia, els carrers quedaven mig inundats sense que les llambordes, en el millor dels casos, poguessin drenar l'aigua acumulada. La higiene personal era totalment inexistent.

En aquell moment els vaixells arribaven a la platja - el port encara no s'havia començat a construir - i els estibadors s'acostaven amb petites barques per descarregar i carregar les bodegues.

Al maig del 1348 va arribar un vaixell procedent de Gènova carregat de mercaderies. Quan els estibadors de Barcelona s'hi van acostar, van poder veure que a la coberta hi havia molt pocs mariners. La major part de la tripulació s'havia quedat a les bodegues, afectats per una estranya malaltia, de misteriosos símptomes i que deixava als infectats amb febres altres, deliris i, sobre tot, uns estranys bulbs sota les aixelles i al coll. Uns bulbs que quan esclataven, expulsaven sang i pus.

I el més terrible de tot: els tripulants d'aquell vaixell genovès havien començat a morir a bord sense que cap dels remeis coneguts hagués tingut cap mena d'efecte. Qui queia malalt, moria en dos dies.

Per això els estibadors de Barcelona ja van témer que els mariners malalts podien portar aquell mal desconegut a la ciutat, i van ser molt pocs els qui es van decidir a treballar per descarregar les mercaderies del vaixell procedent de Gènova.

Fins i tot diuen que les prostitutes que acostumaven a trobar entre els mariners els seus millors clients, havien fugit de la platja i no volien acostar-se al vaixell maleït.

Havia estat una primavera plujosa, i els carrers i camps de Barcelona estaven amarats d'aigua. La humitat ajudava a propagar la infecció. Primer van ser els estibadors del port que havien pujat a bord del vaixell. Després les seves famílies. I de seguida la terrible malaltia es va estendre per tota la ciutat de Barcelona.

Aterrits, els habitants de la ciutat intentaven trobar alguna explicació a aquell mal. Les esglésies s'omplien de persones desesperades que demanaven un miracle. De seguida es va dir que era l'ira de Déu, que castigava als pecadors terrenals. Els metges de l'època intentaven buscar un remei obrint els bulbs infectats i empitjorant la situació. Per tractar als pacients, els mateixos metges es posaven unes màscares allargades, en forma de pic d'ocell, per no acostar el nas ni la boca als infectats. A Avinyó, el Papa Climent VI va passar tot aquell estiu del 1348 tancat en una habitació, entre dos fogueres que no es podien apagar mai, per ordre dels seus metges. L'home va sobreviure, i tot seguit explicarem el per què.

Però abans de trobar l'explicació científica d'aquell horror, cal parlar de les atrocitats que es van viure contra la comunitat jueva de Barcelona en particular, però d'Europa en general, al considerar-los els culpables de l'epidèmia. Primer es va tancar el call, i després es va incendiar i arrasar. Els habitants de Barcelona deien que els jueus havien enverinat els pous i el Rec Comtal. Fins i tot el Papa va haver de dictar una bula exculpant als jueus de l'epidèmia per evitar que fossin exterminats per les masses aterrides.

Van aparèixer, també, grups de flagel·lants, milers de persones que sortien al carrer assotant-se mútuament com a penitència pels pecats comesos. Es va produir, durant aquell 1348, una veritable histèria social a Barcelona i a tota Europa.

Les cròniques de l'època parlen de carrers plens de morts, i de la total desaparició de la solidaritat familiar. Els fills abandonaven als pares, les esposes als marits, i fins i tot les mares als seus fills. Quan un membre de la família es posava malalt, era apartat i moria en la més terrible agonia i soledat.

A Barcelona algunes fonts diuen que va morir fins el 60% de la població, i va afectar tan a rics com a pobres. Quan l'epidèmia va remetre, l'economia va quedar molt tocada, sobre tot al camp, on molts terrenys van quedar sense conrear i van caldre dècades per recuperar els índex de població que hi havia abans del 1348.

La pesta va tornar altra vegada amb noves epidèmies, però no van ser tan mortíferes, ja que a poc a poc van millorar les condicions higièniques i de vida dels habitants de l'Europa medieval i també ja es coneixien els seus efectes i es podien preveure millor.

Finalment explicarem que ara se sap que la pesta negra era causada per un bacteri anomenat Yersinia Pestis que afecta sobre tot a les rates. Les puces picaven a les rates, s'infectaven, i després picaven als humans, traspassant la malaltia. És per això que l'epidèmia va afectar més a col·lectius que tenien contacte directe amb la roba o les teles, ja que les puces acostumaven a amagar-se entre els teixits. També per això es va estendre amb tanta rapidesa. Les robes brutíssimes que duien els habitants de la Barcelona del segle XIV eren un refugi perfecte per a les puces infectades, i la falta total d'higiene feia que en cada racó les rates i les puces trobessin un lloc perfecte per estendre la malaltia. Es calcula que va matar fins a 25 milions de persones a tota Europa.

I acabarem amb la resposta del per què es va salvar el Papa Climent VI. Es creu que el fet que els seus metges l'envoltessin de fogueres, encara que fos estiu, va fer que les puces no s'acostessin al pontífex, i al no picar-lo, no va ser infectat.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona el lector es submergeix en algunes de les èpoques històriques de la ciutat, i descobreix com era la vida als carrers de la Bàrcino romana, la Barchinona medieval i també la Barcelona de principis del segle XX. A www.totselsnomsdebarcelona.com us podeu descarregar gratis el primer capítol d'aquest thriller trepidant!

Si trobeu interessant tot el que us expliquem, podeu fer "m'agrada" al nostre facebook: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar al David Izquierdo explicant aquest misteri, aquí teniu el link amb el programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-07112012-1230_2012110700087.html