Llegendes a cau d'orella

El periodista i escriptor David Izquierdo ens explica, en aquesta entrevista, com seria passejar pels carrers de la Bàrcino romana... Com es vivia a la Barchinona medieval... Quins misteris hi ha amagats al subsòl de la ciutat... Quines llegendes es desvetllen a Tots els noms de Barcelona...

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/fem-agost/fem-lagost-16082013-2030_2013082000033.html


Podeu trobar la novel·la Tots els noms de Barcelona a l'FNAC, Corte Ingles i llibreries. També compra online, pel mateix preu, rebent el llibre a casa sense cost adicional. Us deixem l'enllaç directe amb Amazon:

http://www.amazon.es/gp/offer-listing/8493994103/ref=dp_olp_0?ie=UTF8&condition=all


Tots els noms de Barcelona és un thriller de misteri ambientat a la ciutat de Barcelona. Una novel·la que repassa, a partir d'una troballa arqueològica inquietant i impossible, els dos mil anys d'història de la ciutat. Imprescindible pels amants de la història, els misteris i la màgia de la capital de Catalunya!

La Barcelona de mar enllà

Posem-nos una mica romàntics. Imaginem un temps en el que els somnis s'estenien mar enllà, i una terra incògnita i plena de tresors s'alçava sobre l'oceà Atlàntic, a l'altra banda de ponent. Amèrica tot just era una idea, el concepte de la terra promesa, on tot podia ser possible. Milers de barcelonins van salpar i van deixar enrere el promontori de Montjuïc per buscar una vida millor a les amèriques. I un d'ells, fins i tot, es va endur el nom de Barcelona a la maleta i va arribar a una costa exuberant de vegetació i de verd maragda. Va remuntar un riu. I va fundar una ciutat a milers de quilòmetres del Tibidabo...

V.


A la costa de Veneçuela, a l'estat d'Anzoátegui, s'alça una ciutat amb un nom que ens resulta ben familiar: Barcelona. L'orígen del seu nom, aquesta vegada, no està subjecte a interpretacions històriques, sinó que és ben clar. Aquí us deixem unes pinzellades de la seva història.

La Barcelona de Veneçuela va ser fundada el 1638 amb el nom de Nueva Barcelona del Cerro Santo. El seu fundador va ser un català de Piera - població situada a la comarca de l'Anoia -. L'home es deia Joan Orpí. Una de les primeres curiositats històriques d'aquesta nova Barcelona és que la ciutat va ser traslladada a dos quilòmetres de distància tot just dos anys després que el Joan Orpí l'hagués fundada. En aquella època era habitual que les ciutats de nova creació fossin traslladades - mogudes literalment - del punt fundacional fins a un altre indret més adient. Sovint el problema era l'abastiment d'aigua. Com les primeres construccions acostumaven a ser precàries, sovint de fusta, moure la ciutat no resultava un problema logístic gaire important, i en canvi trobar un terreny més adient podia significar que la comunitat prosperés millor.

Geogràficament la ciutat està envoltada de muntanyes, per una banda, i de mar i platges, per l'altra. Aquesta característica ens recorda sens dubte a la geografia de la nostra Barcelona, emmarcada per la serra de Collserola i la Mediterrània, a banda i banda. Igual que la Barcelona catalana, la veneçolana havia de ser defensada dels atacs pirates, i per aquest efecte es van aixecar diverses fortificacions.

Les fortificacions protegien a la ciutat dels pirates

La Catedral de la nova Barcelona data de mitjans del segle XVIII, i se sap que durant aquells primers anys es va establir a la ciutat i a la zona dels voltants una notable comunitat de catalans.

Avui la ciutat te un centre històric colonial que recorda aquells temps, amb un museu que recupera la història fundacional del municipi.

La ciutat està envoltada de muntanyes i platges, com la nostra Barcelona

Però potser la característica principal que ens recorda el passat i l'orígen comú de totes dues Barcelona és el mar, el contacte amb la costa, la cultura que mira cap a l'horitzó. L'esperit mariner que va arribar de les nostres costes i que es va quedar ja per sempre impregnat oceà enllà.
La nova Barcelona és el record perenne dels aventurers, de l'esperit nostre de salpar i explorar. Aquí queda aquest petit homenatge al pierenc que va arribar al nou món amb el vell nom de la Bàrcino, la Barchinona i la Barcelona eterna de sempre.


Si us agraden els misteris i les novel·les trepidants, llegiu Tots els noms de Barcelona. Un thriller ambientat a la ciutat i que us descobrirà la seva història amb una trama que us deixarà atrapats. A la venda a FNAC, Corte Inglés i llibreries.

www.totselsnomsdebarcelona.com


Si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook i així ens ajudeu a fer-ne difussió!!

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Les 10 curiositats històriques de Barcelona

De tot el que hem explicat en tots aquests mesos, de totes les curiositats, ens quedem amb deu exemples que demostren que Barcelona és una ciutat amb mil històries, amb mil enigmes, que demanen que els descobrim i els fem nostres, perquè formen part de la història que ens envolta i ens ha fet tal i com som ara: habitants d'una ciutat immortal.

V.

10. Terra guanyada al mar: La línia de la costa a Barcelona ha anat variant al llarg dels segles. Primer tot el litoral estava format per aiguamolls, i els ibers van fundar el primer assentament dalt d'un turó de roca, sobre aquestes llacunes. Segles després, una illa es va formar davant del litoral de la ciutat: l'illa de Maians. A partir de l'illa es va construir l'espigó del port, i tots els sediments que es van acumular a la banda nord de l'espigó van ser el terreny que, guanyat al mar, va esdevenir el barri de la barceloneta.

9. Llegendes d'amor a Torre Baró: Barcelona, 1904. Diu la llegenda que una de les filles del baró de Sivatte cau malalta, i els metges, no sabent quina era el remei, li recomanen que respiri aire pur i sense humitat. El baró ordena construir dalt de tot de Collserola una mena de torre o palau per a la seva filla. Els obrers comencen a aixecar la torre, però la noia mor abans que l'edificació estigui acabada. Les runes es poden veure encara avui, just dalt de la muntanya, al barri que porta el mateix nom que el palau a mig fer: Torre Baró, el Tah Majal de Barcelona, aixecat per amor.

L'edifici encara està inclinat, des del 1428

8. El terratrèmol del 1428: Un potent terratrèmol amb epicentre a Queralbs sacseja la ciutat de Barcelona el dia 2 de febrer del 1428. Aterrits, els ciutadans es refugien a les esglésies, però el destí vol que el rosetó de Santa Maria del Mar, inaugurada poques dècades enrere, esclati en mil bocins a causa del sisme i aixafi a una trentena de persones, matant-les. Les muralles s'esquerden i moltes cases antigues s'inclinen. Avui dia encara en queda una, d'aquella època, al número 6 del carrer de Sant Domènec del Call.

7. Baixant per la font del Gat, o del Grat?: La plana de Barcelona es nodreix de nombroses captacions d'aigua, i això fa que hi hagi moltes fonts al voltant de la ciutat. Una de les més conegudes és la Font del Gat, a Montjuïc, un paratge llunyà a la ciutat fins a finals del segle XIX i que era anomenada, en època romana, com la Font d'Horaci. Els segles medievals no van treure romanticisme al racó, on diu la llegenda que es refugiaven els amants, i es va anomenar Font del Grat, nom que possiblement ha evolucionat cap a Font del Gat. Ja sabeu la cançó que parla de la Marieta de l'ull viu i del soldat, que devien passar estones delicioses amagats entre la vegetació de la font...

6. Origen del nom de Barcelona: Hi ha una llegenda que diu que Hèrcules va naufragar davant de la costa de l'actual Barcelona i que només els tripulants de la barca novena es van salvar, anomenant "barca nona" a la terra on van arribar. Una segona explicació, una mica més històrica, diu que va ser el general Amílcar Barca, a les Guerres Púniques, qui la va fundar al segle III AC. La teoria més probable, però, explica que hi havia un poblat iber dalt del Mons Taber - on ara hi ha la Catedral - de nom Barkeno, i que els romans, a l'arribar a la plana, van fundar la colònia sobre els murs i ciments del poblat. El nom de la colònia romana era Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Bàrcino. De Bàrcino va evolucionar, amb els Visigots, cap a Barchinona, després els àrabs la van anomenar Madinat Barshiluna, i amb la reconquesta, es va tornar a dir Barchinona fins que anys després la K es torna dolça i acaba sent Barcelona.

5. La quina forca de Barcelona: Les execucions s'acostumaven a fer a les places públiques per donar exemple. També hi havia punts d'execució a extramurs, normalment a les vies d'accés a la ciutat. A Barcelona hi havia forques al Pla de Palau, al Pla de la Boqueria, a la Plaça Nova, a la Creu Coberta i també en un lloc allunyat del centre, al Turó de Finestrelles, just on ara hi ha el barri de la Trinitat Nova. Allà hi havia la cinquena forca. Per això l'expressió "això està a la quinta forca" es refereix a quelcom llunyà.

4. El Barça i Canaletes: La font de Canaletes és una mina d'aigua que recollia - avui dia forma part de la xarxa d'aigua potable i està canalitzada - les aigües que baixaven de Collserola. A principis del segle XX, els aficionats del Barça anaven a conèixer els resultats del seu equip a la redacció d'alguns diaris esportius que hi havia en aquell primer tram de la Rambla. No hi havia radio ni tele a les cases, i els resultats s'anotaven en unes pissarres. Depenent dels resultats, aquests es celebraven en grup. Quan la gent va tenir ràdio, no van deixar d'anar a celebrar els resultats a la font, i la tradició ha sobreviscut fins als nostres dies.

3. El Riu de Sota i Santa Eulàlia: La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona recull la llegenda, entre altres, del Riu de Sota. Un riu subterrani que passaria sota la ciutat antiga formant una immensa cova i que nodreix els pous de tota la ciutat. Diuen alguns que és la Santa Eulàlia qui omple d'aigua aquest riu misteriós. El personatge històric d'Eulàlia va viure durant el segle IV, quan l'emperador Dioclecià perseguia als cristians. Era una nena de 13 anys que vivia a extramurs en una granja d'oques i que no va voler sotmetre's als Déus pagans romans. El prefecte Dacià la va condemnar a patir tretze suplicis, tants com anys tenia la nena. En el seu record al claustre de la Catedral hi ha tretze oques blanques.

La novel·la desvetlla la llegenda del Riu de Sota

2. El gran casino de l'Arrabassada i la vampiressa: A principis del segle XX la burgesia catalana vivia al nou Eixample donant l'esquena a les classes més desafavorides. Un dels centres de lleure d'aquesta burgesia era el Gran Casino de l'Arrabassada, construït dalt de tot de Collserola. Diu la llegenda que hi havia, amagada al soterrani, una habitació pintada de blau, sense finestres, perquè la gent que ho havia perdut tot jugant es pogués suïcidar amb intimitat. D'aquella època és també l'esgarrifosa història de l'Enriqueta Martí, una assassina de nens pobres que servien de matèria primera per fer ungüents que la dona venia a gent de les classes acomodades com a remei per malalties incurables. Els ungüents els feia amb la sang i els ossos triturats dels pobres nens. La vampiressa vivia a l'actual carrer Joaquim Costa, i encara està en peu la casa on havia comès la majoria dels seus crims.

1. La Maledicció del Liceu: El 1845 s'inaugura el teatre que després serà el Liceu aixecat al solar on uns anys abans hi havia el convent dels Trinitaris, destruït per una revolta popular. Durant una de les primeres festes diu la llegenda que s'apareix l'espectre d'un monjo trinitari que adverteix del sacrilegi d'alçar en terra religiosa un edifici dedicat a l'espectacle i la luxúria.

El 9 d'abril del 1861 un terrible incendi destrueix tot el teatre. Entre les runes es descobreix una pintada que diu: "Sóc un mussol i vaig tot sol. Si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar". Els propietaris no en fan cas i comencen a reconstruir el teatre, però quan porten només sis mesos d'obres es desferma una terrible tempesta que ho inunda i fa malbé tot.

El 7 de novembre del 1893 un anarquista llença una bomba contra la platea una nit d'òpera que mata a vint persones.

L'any 1945 s'ensorra part del vestíbul afectant greument l'estructura tot i que no hi ha víctimes.

El gener del 1994 un nou incendi arrasa totalment el teatre. La maledicció torna a atacar.

Des d'aleshores no ha passat res dolent al teatre, i sembla que el "mussol" no ha tornat a atacar.

En tot cas, totes aquestes curiositats no son res més que un petit exemple de tot el que pot donar de si la història d'una ciutat. Barcelona és la capital del Mediterrani occidental, i ha estat durant dos mil anys un port de comerç i cultura, escenari de guerres i batalles. Segur que un bon dia ens trobarem amb més misteris darrera la cantonada, i els podrem explicar també amb to enigmàtic i un punt literari.

Fins aleshores, ens quedem amb el nom immortal de la ciutat. Barcelona. A tots els seus habitants i visitants dediquem totes aquestes confidències. I recordeu: les llegendes s'han d'explicar a cau d'orella.

Si teniu ganes de més, llegiu el thriller de misteri Tots els noms de Barcelona. A la venda a l'FNAC, Corte Ingés i llibreries. www.totselsnomsdebarcelona.com

Curiositats del Barça, segona part

Si el Barça és més que un club, això vol dir que la seva història i la de Barcelona són paral·leles, i mereixen un apartat especial en el nostre relat. Hem trobat unes quantes curiositats més relacionades amb el Futbol Club Barcelona que compartim amb tots vosaltres...

V.

El jurament:

Els jugadors nous que s’incorporaven en els primers anys de vida del Barça havien de tenir una implicació especial i total amb els colors i l’escut. Tan és així que havien de fer un jurament que deia, textualment: “Abans morir que caure derrotats”. Una implicació tan diferent a la d’avui dia, on molts jugadors arriben i marxen dels clubs seguint les ofertes econòmiques i sense arribar a parlar, sovint, l’idioma del país.

La Bandera i l’escut:

Joan Gamper, a més de fundador del Barça i el principal promotor, va ser qui va donar la primera bandera. Li va costar cinc-centes pessetes i les ratlles blaugranes eren verticals. El 1924, quan el Barça va fer 25 anys, es va canviar per la bandera amb les ratlles horitzontals.

El primer escut es va crear inspirat en la ciutat que acollia al club de futbol. El disseny es va aprovar el 12 de desembre del 1899. L’escut era el mateix que el de la ciutat però envoltat amb el nom de “Foot-Ball Club Barcelona”, i el seu any de fundació, el 1899.

El 1910, 11 anys després de la fundació del Barça, es varia l’escut i es va eliminar l’emblema de la ciutat. Es va celebrar una mena de reunió-trobada per decidir quina forma hauria de tenir aquest escut. Expliquen les cròniques que aquesta discussió va ser ben encesa, amb múltiples idees i divergències. Diu la llegenda que davant de l’escalfament de la discussió, un dels membres que hi participaven va cridar “Això és una olla!!!”. Joan Gamper va sentir aquesta exclamació, que li va inspirar la forma d’una olla, precisament. Va fer el dibuix en forma d’olla i hi va incrustar l’escut anterior. Així va nàixer el disseny de l’escut actual.

Com en tota llegenda, sempre hi ha segones versions. Aquesta diu que els assistents a la reunió, majoritàriament estrangers, van aportar les seves idees. Es va adoptar l’escut Suís que va ser retocat en la part superior donant-li la forma de doble pic que te actualment, i es va arrodonir la forma en la part inferior.

Es va decidir catalanitzar aquest escut posant-hi la senyera, la creu de Sant Jordi, les inicials del club, els seus colors i una pilota, que identificava l’esport.

Aquest és l’escut que ha arribat fins als nostres dies, tot i que durant la dictadura es van eliminar els símbols catalans i enlloc de FCB, se li va dir CFB.

El 2002 es va fer un nou disseny, però sempre respectant la filosofia del disseny original de l’any 1910.

El màxim golejador del barça:

Va ser Joan Gamper, amb 9 gols que va aconseguir en tres ocasions: Francoespañol 0, Barça 13, a la Copa Macaya del febrer del 1901. Un Tarragona 0, Barça 18, a la Copa Macaya del març del 1901 i un Barça 13, Club X 0, a la Copa Barcelona del febrer del 1903.

Escolà també va fer 9 gols en un partir amistós el 1935: el resultat va ser Barça 11, Unión Irún 1.

El derbi de la “calderilla”

Un dels partits més famosos de tota la història del Barça va ser el derbi contra l’Espanyol. Va ser el 23 de novembre del 1924, i es va jugar al recent estrenat camp de Les Corts. Era la sisena jornada de campionat regional. L’esperat Derbi va estar envoltat d’una gran expectació i carregat d’un ambient passional i hostil, que va esclatar als sis minuts de joc després d’una dura entrada del jugador de l’Espanyol Saprissa sobre el barcelonista Alcántara. Aquest va haver d’abandonar el camp lesionat. A partir d’aquest moment va ser una constant d’entrades, puntades de peu i agressions que es van traslladar de seguida des del camp fins a la graderia. Els radicals de cada un dels equips van començar també a repartir llenya.

El moment més tens va arribar quan el mític jugador del Barça Samitier va respondre amb una agressió a una empenta prèvia del jugador Caicedo, i l’àrbitre, que es deia Pelayo Serrano, va expulsar al jugador blaugrana. Es va formar una batussa entre els jugadors de tots dos equips, que van arribar a les mans. Als pocs minuts, i calmats una mica els ànims, es va reprendre el partit, però a la sortida d’un córner el públic va començar a llençar monedes i pedres contra els jugadors i l’àrbitre. Va arribar la mitja part i seguia la pluja d’objectes. L’àrbitre va decidir suspendre el partit.

Es va trigar setmanes a poder reprendre el partit, que finalment es va disputar a porta tancada, un fet inèdit fins aleshores. El partit es va jugar tres mesos després, el dia 15 de febrer del 1925. Samitier, el jugador expulsat, va poder jugar el partit ja que ja havia complert el mes de sanció que li havien imposat per la suposada agressió al contrari.

El Tango i el Barça, amants per sempre

Carlos Gardel:

Carlos Gardel era amic íntim de Joan Gamper, i també era seguidor del barça.. Fins i tot va dedicar un tango al club. En la gira que va fer el Barça per Sud-amèrica, Gardel va fer d’amfitrió. Diuen les males llengües que Gardel coneixia tots els secrets de la nit de Buenos Aires, i que els jugadors se n’anaven a dormir ja de matinada, rendint molt poc al terreny de joc, i perdent la majoria dels partits.

Com a homenatge per aquesta simpatia de Carlos Gardel pel barça, cada cop que l’equip ha anat a jugar a Buenos Aires ha visitat el cementiri on està enterrat el rei del Tango, i se li ha deixat un ram de flors amb els colors del barça com a homenatge.

Si voleu descobrir el secret i el misteri que amaga Barcelona, llegiu la novel·la Tots els noms de Barcelona, la trobareu a l'FNAC, Corte Ingles, llibreries i també a www.totselsnomsdebarcelona.com on us podeu descarregar gratis el primer capítol.

Feu "m'agrada" al nostre facebook i ajudeu-nos a fer difusió de les curiositats històriques de Barcelona:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Antics camins de Barcelona

Els camins s'obrien a l'àger romà, i marcaven el límit del camp i la civilització. Després, a l'època medieval, els mateixos camins conservaven el traçat i van ser les vies de comunicació del comerç que va marcar l'arribada de l'Edat Moderna. 

Ara costa reconèixer per on passaven aquelles carreteres que van ser transcendentals per la història i la quotidianitat dels dos mil anys d'història de la ciutat. Potser hi viviu a prop, o just a sobre. Emperadors, legions, comptes i bandits els van recórrer. I també vosaltres...

V.

Ens remuntem als inicis de tot plegat, quan Barcelona no era res més que un poblat iber de nom Barkeno, situat dalt de tot d'un turonet envoltat d'aiguamolls. Encara no hi havia camins ni carreteres, i el petit comerç incipient entre els altres poblats de la plana era tan intermitent i de tanta poca escala que no es pot considerar que hi hagués cap xarxa de comunicació establerta. Per tant, el primer camí important en la història de Barcelona no és un camí terrestre, sinó marítim. El mar va ser la primera via de comunicació, per on van arribar els Grecs primer, i els Romans, després, per instal·lar-se definitivament, i fundar la colònia de Bàrcino.

Per importància, la segona via de comunicació tampoc va ser un camí, sinó que va ser un riu: el Llobregat. Anomenat Rubricatum Flumen pels romans, el riu tenia cabdal suficient com perquè fos navegable, almenys el tram final. Molts productes arribaven a la plana barcelonina provinents de les terres interiors a través del Llobregat, segurament amb petites barques. En absència de pantans, ens podem imaginar un riu ric i navegable que s'internava fàcilment terra endins.

Amb els romans arriben les primeres vies de comunicació terrestre. La Via Augusta, construïda en temps de l'emperador August i tan important per a la conquesta d'Hispania, passava molt a prop de Bàrcino, just per darrera de Collserola. Un dels ramals es desviava fins a la ciutat.

La carretera romana seguia el traçat aproximat de l'actual N-340. De fet, a Roda de Barà trobem l'Arc de Barà, un dels monuments més importants de l'època de construcció de la carretera. La ruta s'ha pogut intuir arrel del descobriment d'alguns mil·liaris, les marques romanes que indicaven una milla romana, equivalent a poc menys d'un quilòmetre i mig actual. Anava des de Tàrraco, capital de la Hispania Citerior, passant per Altafulla, Comaruga, Sant Vicenç de Calders, el Vendrell, l'Arboç, Vilafranca, Sant Sadurní d'Anoia, Gelida, Martorell, creuant el riu Llobregat per on ara hi ha el Pont del Diable. El pont que es pot veure actualment no és el romà, ni tan sols és el medieval, sinó una reconstrucció de meitat del segle XX. Però es conserven algunes restes del pont original romà, i una inscripció amb el nom de les legions que van participar en la seva construcció.

Des de Martorell la Via Augusta s'acostava a Bàrcino pel marge nord del Llobregat, seguint després aproximadament el traçat de l'autopista AP-7 que dona la volta a l'àrea metropolitana per darrera de Collserola. El ramal de la via Augusta que entrava a Bàrcino ho feia aproximadament per on ara hi ha la carretera de Sants.

L'Arc de Barà marca el traçat de la Via Augusta

En època medieval trobem clares referències al camí reial que entrava per on ara hi ha Molins de Rei, i seguia el traçat per Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí - just per on ara hi ha l'edifici Walden - i després segueix la carretera de Collblanc, carretera de Sants, plaça Espanya, Avinguda Mistral, i entrava a la ciutat medieval pel portal de Sant Antoni.

Cap a l'oest hi havia un altre camí romà que enfilava Collserola i connectava amb Castrum Octavianum, Sant Cugat del Vallès. El camí sortia per la porta oest de la muralla - la Praetòria en època romana o el Portal de l'Àngel o de Santa Anna en temps posteriors -, enfilava aproximadament seguint el curs del Passeig de Gràcia, arribava a Gran de Gràcia fins a l'actual Plaça Lesseps, on hi havia el nucli urbà original de Gràcia, als voltants del que seria el convent dels Josepets, del segle XVII. Des d'allà pujava per l'actual República Argentina, després enfilava la vessant de llevant de Collserola fins a l'actual Vista Rica, baixava per l'altra vessant passant per l'ermita de Sant Medir i arribava a Sant Cugat per l'actual camí de Can Borrell.

En direcció nord, el camí romà sortia de la porta Principalis Sinistra i seguia el que ara és el carrer Princesa, passava pel mig de l'actual Parc de la Ciutadella i seguia el carrer de Pere IV passant per Sant Martí, la zona oest del Poble Nou i després de creuar el Besós, arribava fins a Baetulo, l'actual Badalona.

Hi havia un dels ramals, molt important, que es desviava i seguia aproximadament el carrer de Torres i Bages fins arribar a la Trinitat. Allà hi ha encara el Turó de Finestrelles, quasi engolit pel traçat urbà dels carrers. En aquell turó és on hi havia, en època medieval i posterior, la famosa "Quinta forca", el punt més llunyà del centre de la ciutat on es feien execucions. El Turó de Finestrelles donava ja pas a la vall del Besòs i posteriorment el camí enllaçava altra vegada amb la Via Augusta principal que venia de Castrum Octavianum - Sant Cugat  - i es dirigia cap al nord, via Granollers.

Encara és possible, si ens hi fixem bé, descobrir que molts dels carrers de Barcelona conserven el traçat original de les vies romanes i medievals. Tot un exercici d'arqueologia urbana que ens pot deixar ben sorpresos d'estar vivint exactament al mateix punt per on han passat, durant segles, des de les legions romanes fins als comptes medievals.

Tots els noms de Barcelona és una novel·la de misteri, ambientada en diferents èpoques històriques de la ciutat i que desvetlla un misteri amagat al Tibidabo. La trobareu a l'FNAC, el Corte Ingles i altres llibreries. Descarregueu el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Trobareu més informació al facebook de Tots els noms de Barcelona, on podeu fer "m'agrada" i ajudar-nos a fer créixer la comunitat:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

La història de la platja de Barcelona

No us penseu que els estius de la història contemplaven les multituds nedant plàcidament a la platja, gaudint de les comoditats de la vida fàcil contemporània a occident. En absolut. La platja de Barcelona ha estat, històricament, punt de trobada entre el mar i la ciutat, i lloc d'arribada i sortida del comerç, tan transcendental per a la història de Barcelona. Això d'estirar-se a la sorra a prendre el sol és un invent de fa quatre dies, i creieu-me, si us veiessin ara els vostres avantpassats, primer s'esgarrifarien de tanta ganduleria, i després plorarien d'enveja. Coses del progrés. No tot ha de ser tan dolent, no creieu?

V.

Hi ha evidències geològiques que fa uns quants milers d'anys la muntanya de Montjuïc era una illa. S'han trobat restes fòssils que constaten que la plana de Barcelona estava submergida sota el mar. El corrent marí de la costa barcelonina, de forma predominant, circula de nord-est a sud-oest. Per tant, els sediments que va anar arrossegant de la desembocadura del riu Besòs es van anar situant contra la roca de Montjuïc. Abans que els romans s'establissin sobre el Mons Tàber i fundessin la ciutat de Bàrcino, aquesta muntanya de Montjuïc era una península, connectada a la resta del continent per una fina línia de terra. Amb el passar dels segles, i les aportacions extres de terra que feien les rieres que baixaven de Collserola, es va anar conformant la línia litoral.

La platja de Barcelona, pròpiament dita, n'era també el port des del principi de l'activitat comercial. És cert que hi havia un altre port situat al sud de Montjuïc, en una petita badia que avui encara es pot intuir passada l'entrada al cementiri, a la Zona Franca. Fins i tot en aquell punt, fins al segle XIX, s'havien conservat les restes d'una torre de defensa, record d'aquell port primitiu. Però els vaixells normalment descarregaven les mercaderies directament a la platja, i per tant, la funció primordial d'aquest espai era la de rebre els productes i el peix que duien els pescadors fins a la costa.

La platja no estava protegida per la muralla, i tots els qui allà s'establien estaven a expenses dels atacs que poguessin venir per mar. Al segle IV, durant el reforçament que es va fer de la muralla fundacional romana, ja es va monumentalitzar la porta de mar, la Decumana. Per allà entraven les mercaderies més importants, i calia defensar bé aquell punt. També era una bona benvinguda pels vaixells que hi arribaven, que es trobaven amb una muralla forta amb torres de defensa ben definides.

Ens podem imaginar, d'aquella època, les barques de pescadors varades a la sorra, i les llevantades, que ara salven els nostres dics, que segurament feien arribar el mar fins a la mateixa muralla. Les termes romanes també s'aixecaven a la mateixa platja. Quan els viatgers arribaven, extenuats, d'un llarg viatge per mar, es podien refrescar en aquelles primeres termes. Va ser, doncs, el primer servei lúdic de la platja de Barcelona.

De fet, la mateixa platja barcelonina era molt apreciada durant l'època romana per les ostres que s'hi trobaven. Tan apreciades que s'han trobat restes de nombroses closques d'ostra en moltes de les excavacions de la Bàrcino romana.

Van passar els segles, i fins mil quatre-cents anys després no es va donar forma a l'espigó del port, que va anar creixent amb el passar de les dècades. Malgrat això, moltes de les mercaderies es seguien descarregant a la sorra de la platja. Per tant, la seva funció va seguir sent la comercial. Cal apuntar que en aquella època no hi havia el costum d'anar a la platja per banyar-se ni prendre el sol, ni molt menys. Aquest és un costum molt contemporani. Les platges, històricament, eren simplement el punt on es trobava el mar i la terra, i la ciutat vivia bàsicament d'esquenes al mar, excepte els barris de pescadors, que en vivien, bàsicament.

Amb les successives ampliacions de la muralla la platja de Barcelona queda com la franja de sorra que s'estén, de forma intermitent i interrompuda per l'espigó del port, pel litoral. La franja de platja més important, on es descarregaven les mercaderies, era la situada entre l'actual pla de Palau, anomenat aleshores puig de les Falsies, i la zona on ara hi ha el Parc de la Ciutadella, que aleshores era conegut com a arenal de Santa Clara.

I atenció a les mercaderies: De Sicília s'importava blat, cotó i corall. De Sardenya arribaven figues, formatges i peix salat. D'orient arribaven les apreciades espècies: pebre, gingebre, encens, canyella.

I què aportava Barcelona? Els vaixells sortien amb productes manufacturats pels especialistes que s'agrupaven en gremis. Així trobem teixits de llana, vidres, plom, estany, coure, i com a productes de la terra, arròs i vi.

La platja era punt de contacte entre aquestes mercaderies d'entrada i sortida.

Els nostres avantpassats no anaven a la platja a prendre el sol. Foto: w110.bcn.cat.

Avancem ara en el temps. L'espigó del port ha fet de barrera natural a la sorra que baixa empesa pel corrent predominant - recordem que ve del nord-est - i s'ha guanyat quasi un quilòmetre de terra al mar. Allà s'aixeca el barri de la Barceloneta.

Amb la Revolució Industrial la via del tren marca una distància entre la ciutat i la platja a la part nord, però es guanya amb l'enderrocament de la muralla a la zona del Passeig de Colom. Així, als volts de l'any 1881, la història explica que hi havia, a la platja, unes petites tavernes que eren conegudes com a "pudes", per la mala olor que devien fer, ja que no hi havia cap control ni depuració del clavegueram.

Amb la proliferació de les industries, la majoria del litoral de la plana de Barcelona s'omple de fàbriques que allunyen als ciutadans del mar. Durant dècades Barcelona viu d'esquena al mar. El Somorrostro esdevé la llar de milers de persones que han de malviure en barraques perquè no tenen enlloc més on anar.

Aquella platja que un dia va ser font de riquesa per a la ciutat, ara està bruta, abandonada, i és bandera de la pobresa més extrema.

Hauran de passar anys fins que la ciutat recupera el seu orgull mariner i les platges passen a ser patrimoni dels barcelonins. Els Jocs Olímpics del 92, vistós ara ja amb certa perspectiva històrica, marquen un abans i un després definitiu amb la relació de Barcelona amb les seves platges. Ara en podem gaudir. Ara hem recuperat allò que va fer de Bàrcino, Barchinona i Barcelona una potència mundial: el mar va donar vida a la ciutat durant dos mil anys.

Si voleu llegir la novel·la de misteri ambientada a Barcelona que està sent èxit de vendes, la trobareu a FNAC, Corte Inglés i llibreries. El primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com.

La primera ràdio - Ràdio Barcelona - EAJ1

Primer ens comunicàvem amb gestos, després, la paraula. L'home va evolucionar, i els senyals es van tornar complexos. Vam fer senyals de fum, sonors, amb bales de canó i després amb els codis de les banderes, entre vela i vela. Un dia algú va descobrir com emetre senyals elèctrics, i va arribar el telègraf. El telèfon. I per fi, la ràdio. Ara tot el que ens envolta és ràdio, en diferents longituds d'ona. El que no sap tothom és que la ràdio és molt més antiga del que pensem. Te tretze mil set-cents milions d'anys. La mateixa edat que l'univers, segons els últims càlculs científics. Perquè encara que sembli difícil de creure, les estrelles emeten ones de ràdio, que arriben fins a la Terra. Quan sentiu les interferències al cotxe, o mentre busqueu un dial que no s'acaba de sentir bé, penseu que part d'aquesta interferència arriba del centre de la galàxia...

V.

Ara ens comuniquem amb telèfon mòbil, “whats up”, internet, i per nosaltres és una normalitat quotidiana l’estar envoltats d’emissions radioelèctriques. Però la màgia de la ràdio no la coneixien, almenys de forma tangible, els barcelonins de fa només cent anys. De fet la primera emissora de ràdio de Catalunya, i per extensió, de l’estat espanyol no va emetre des de Barcelona, com tothom creu, sinó des del Prat del Llobregat. Va ser el 1911, i va ser una emissora de ràdio militar.

Expliquen les cròniques de l’època que uns quants anys després, a principis dels anys 20, els barcelonins més precursors i aquells qui tenien quartos a les butxaques anaven a les botigues d’elements elèctrics i compraven cables per fabricar antenes i els primers receptors per poder escoltar les emissores de ràdio estrangeres que ja emetien fora de les nostres fronteres.

No serà fins al 1924 que Barcelona acull la primera emissora de ràdio de la ciutat, anomenada Radio Barcelona, amb l’indicatiu de EAJ1. La inauguració es va fer el 14 de novembre del 1924 i els primers estudis estaven situats sota la cúpula de l’hotel Colom, a la plaça de Catalunya.

Com eren els estudis de ràdio en aquella època? Primer de tot, expliquem com acostumen a ser avui dia, amb una part dedicada al control tècnic, amb un tècnic que s’encarrega del control de micros i de la música o efectes sonors. En aquesta part tècnica s’acostuma a situar producció i la recepció de trucades telefòniques i comunicacions amb l’exterior. Un gran vidre separa aquesta part del locutori on es situen els presentadors, locutors i col·laboradors. El vidre s’anomena “peixera”, i la part del locutori està insonoritzada, amb una porta especial i les parets i terra d’un material que permet que el so es transmeti cap al micròfon de forma correcte.

L’any 1924, però, la primera ràdio no s’assemblava en res a com son avui dia. Hi havia una habitació gran coneguda com la “sala de màquines” on hi havia els aparells emissors. On es situaven els locutors era l’”auditori”, on hi havia, a més dels microfons, un piano i una zona bastant gran on es situaven els artistes per cantar, o els músics per tocar diferents instruments. El concepte de la ràdio del moment era molt diferent al d’ara: calia imitar, d’alguna manera, els espectacles. A terra hi havia una gran estora, i dibuixats a l’estora hi havia uns números. Allà era on s’havien de situar els diversos artistes que haurien de fer els espectacles sonors.

La primera veu de Ràdio Barcelona, la Maria Sabater

El 1926 els estudis es van traslladar al carrer Casp i ja en pocs anys sorgeixen altres idees per tirar endavant més emissores radiofòniques.

Radio Catalana comença a emetre també per aquella època, i el 1930 neix Radio Associació de Catalunya.

Però més enllà dels noms i les emissores, volem investigar una mica més com rebia la població aquella gran novetat que anava a revolucionar el món de les comunicacions.

Normalment la programació no era de 24 hores com ara, sinó que les emissores emetien unes poques hores al dia. La música en directe tocada al mateix estudi va omplir moltes de les primeres hores de radiodifussió. Hi havia moltes interferències i la recepció tenia molts punts d'ombra.

El primer informatiu s'anomena "La Palabra" i no apareixerà, a Ràdio Barcelona, fins al 1930. Malgrat això, el 1924 ja hi havia algun espai que repassava algunes informacions, però en un format més petit.

També va ser al principi de la dècada dels 30 quan comencen a sorgir emissores de ràdio locals en diverses poblacions. La ràdio es popularitza, i les escenes que es veien els primers anys, de desenes de persones al voltant d'un aparell escoltant els butlletins informatius, o el programa d'entreteniment, comencen a ser més difícils de veure.

Tenen molt èxit les obres de teatre, i després arribaran les novel·les radiades,

Els polítics i els governants se n'adonen del gran potencial del mitjà, i comencen a ser freqüents els discursos radiats. De fet, durant la Segona República cada cop la ràdio es polititza més i amb l'arribada de la Guerra Civil, l'aparell agafa ja una dimensió política cabdal.

Com en moltes altres coses, Barcelona demostra una vegada més que és pionera  L'antena de les primeres emissores de ràdio va culminar la muntanya del Tibidabo durant dècades, fins que la Torre de Collserola va substituir-la en la seva missió. Per tant, pels barcelonins de bona part del segle XX l'invent de la ràdio no solament va canviar les seves vides, sinó també el paisatge que veien cada dia al mirar cap a la muntanya més alta de la ciutat.

Sense aquell primer invent no existirien molts d'altres que van venir després i que marquen el nostre dia a dia. Així que quan passem per la plaça Catalunya i mirem Passeig de Gràcia amunt cap al Tibidabo, pensem que aquella vertical va ser la primera escollida per fer realitat la màgia de la radiodifussió a la nostra ciutat, i també al nostre país: de la cúpula de l'hotel Colom, directe fins al cim del Tibidabo, i d'allà, creuant el cel de la ciutat, fins a tots els aparells receptors... 

Descobriu el misteri de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" a la nostra pàgina de facebook:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Escolteu al David Izquierdo explicant aquesta curiositat històrica a la ràdio, en el següent enllaç, a partir del minut 11: La Ciutat, Onda Cero Catalunya.

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-29052013-1300_2013052900099.html

Trobada a El Corte Ingles

Aquest dimecres dia 29 de maig, a les 7 de la tarda, veniu al Corte Ingles del Portal de l'Àngel, a la sala d'actes. El David Izquierdo ens parlarà de les llegendes i la història de Barcelona en la presentació de la seva novel·la Tots els noms de Barcelona!

Si us agrada la història i el misteri, no podeu faltar a la cita! Entrada lliure i gratuïta!

Lloc: Corte Ingles Portal de l'Angel
Hora: 19 hores
Dia: Dimecres 29 de maig

Us esperem a tots i a totes!!!

El David Izquierdo, fent una xerrada sobre Tots els noms de Barcelona

El fantasma del Morrot de Montjuïc

No reconeixeríeu el paisatge que us envolta si una màquina del temps us posés els peus en la Barcelona de fa només un segle. Imagineu si el viatge us portés a la Barcelona renaixentista, tancada per les muralles, envoltada d'hortes i amb les goletes i les fragates ancorades davant dels penya-segats de Montjuïc. Perquè eren això, simples penya-segats on les gavines hi feien niu, i entre les roques negres, s'entreveien alguns pescadors que passaven la nit encenent fogueres a les coves que s'amagaven entre les roques. 

La part més prominent del penya-segat de Montjuïc sempre s'ha dit morrot, com si fos el morro de qualsevol animal que volgueu imaginar. Quan es va construir la carretera que havia de connectar el port amb Casa Antunez (que després acabaria sent el trist i degradat barri de Can Tunis), el morrot va ser mutilat, i s'hi va aixecar una petita fortificació.

En queden, però, algunes imatges de l'aspecte que havia tingut durant segles. Potser als dibuixos no es veu el fantasma que diuen que rondava els penya-segats. Però existia... i qui sap, potser, si entre els camions que circulen per la Ronda Litoral, encara es deixa veure de tant en tant...

V.

Just on comença el Paral·lel, al costat del portal de Santa Madrona – petit tram conservat de la muralla de Barcelona -, hi ha la plaça de les Carboneres. Rep el seu nom del punt on, durant molts anys i fins a la dècada dels seixanta del segle passat, s’hi acumulava el carbó que descarregaven els vaixells del port.

Era una zona fosca, lletja, apartada de tot, i tenyida del negre del carbó que ho inundava tot. Darrera de les piles de carbó, tancades per unes tanques de fusta altes i plenes de forats i esquerdes, hi havia una zona degradada i mig abandonada que s’estenia fins a la falda de Montjuïc. Tota la zona es coneixia com a Horta de Sant Bertran, i de fet, els molls que es van construir en aquella zona porten el mateix nom, Sant Bertran.

L’horta de Sant Bertran es remunta uns quants segles enrere. Era, geogràficament parlant, la zona compresa entre la muralla – el Baluard del Rei rematava la corba de la muralla de Santa Madrona quan girava cap a la Muralla de Mar – i la muntanya de Montjuïc. Durant segles allà es van situar alguns dels horts que nodrien de productes agrícoles la ciutat de Barcelona i els seus mercats, com el Born o la Boqueria. Una riera servia de fossar d’algunes parts de la muralla, i un cop creuat el curs d’aigua, les hortes i els camps eren l’únic paisatge fins arribar a la muntanya, pel sud, i al mar, caminant cap als penya-segats. Precisament els penya-segats de Montjuïc devien ser dignes de veure. Una paret de roca on trencava el mar. Un caminet permetia passar sota el morrot - el petit sortint que en forma de morro marcava la part més prominent del penya-segat – i els terrenys situats a l’altra banda eren coneguts com Casa Antunez, el nom que després derivarà en Can Tunis.

Així era el Morrot de Montjuïc. Font: barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.

Ja ens hem situat, ja tenim creat el paisatge que ens envolta. Ara viatgem una mica en el temps. Situem-nos a l’any 1640, just a l’inici de la Guerra dels Segadors. Una multitud de pagesos protestava a la porta del palau del virrei i demanava a crits el seu cap. Dalmau de Queral i Codina, virrei i comte de Santa Coloma, era un home odiat per la població. Explica la història que l’home coneixia l’existència d’un passadís secret que unia el seu palau, situat a la cantonada del Carrer Ample amb l’actual plaça del Duc de Medinaceli, i els penya-segats de Montjuïc, fora muralles.

Per esquivar al poble en armes, l’home va fugir passadís enllà, i es va trobar sa i estalvi corrent per les hortes de Sant Bertran. Dues galeres genoveses havien ancorat just davant de Montjuïc, i el virrei va veure que serien una bona opció per fugir de la ciutat.

Però la sort no el va somriure perquè a les hortes de Sant Bertran també hi havia segadors, que el van reconèixer. Diu la llegenda que el van linxar, literalment, més o menys al mateix punt on ara hi ha la plaça de les Carboneres, a tocar de les roques del mar.

I sembla que aquell punt on va morir el virrei odiat es va convertir, durant dècades, en lloc quasi de peregrinatge pels ciutadans furiosos amb el poder injust i opressor. El costum era llençar pedres contra el punt on el virrei va ser linxat, i d’aquest costum en va esdevenir un túmul. Els túmuls eren petites muntanyes de pedra sota les quals, normalment, es feien enterraments. Van passar els segles, i la història es va convertir en llegenda. I la llegenda deia que sota aquell túmul de pedres encara restava enterrat el virrei. Es va col·locar una creu feta de fusta de pi, i el poeta Jacint Verdaguer en va fer referència en un dels seus versos:

De Sant Bertran en les Hortes

part d’avall de Montjuïc

damunt d’un pilot de pedres

s’aixeca una creu de pi.

Aneu-hi, fills de muntanya,

aneu-hi, barcelonins,

a resar un pare nostre

per qui fou nostre botxí.

Amb aquesta poesia de Verdaguer, que va viure a la segona meitat del segle XIX, queda clar que la llegenda del virrei assassinat just als peus del Morrot el 1640 havia sobreviscut durant segles, i la creença popular encara situava el cadàver de l'home sota les pedres. Sembla que realment el virrei va ser enterrat dins de la ciutat, però l’imaginari col·lectiu situava el seu cadàver sota els penya-segats de Montjuïc.

I sense deixar la llegenda, afegirem, pels amants de la nit i els misteris, que diu també la dita que les nits de lluna nova s'alça des del Morrot el fantasma del virrei, que camina des de la Terra Negre de les carboneres fins al mar quiet i tranquil, i allà es submergeix, sota les aigües, intentant fugir dels seus botxins.

Més enllà de la llegenda, el que sembla segur és que la zona de les carboneres era lloc de mala vida, cau de prostitutes durant els anys més durs del franquisme. Hi ha un article que fins i tot parla d'uns forats a la tanca de fusta que envoltava la carbonera que eren utilitzats per facilitar l'anonimat dels contactes sexuals entre prostitutes i clients.

Un tramvia creuava els penya-segats de Montjuïc. Ara, això és la Ronda Litoral

Ara quan passeu des de Colom cap a la Ronda Litoral recordeu les hortes de Sant Bertran i les terres negres, i penseu, si és de nit i esteu conduint sols entre els carrers deserts, que potser us observa el fantasma del virrei, mort i assassinat pel poble de la Barcelona del 1640.

Si us agrada el misteri, la història i les llegendes, compreu la novel·la Tots els noms de Barcelona. La podreu trobar a l'FNAC, Corte Ingles, Casa del Llibre i a moltes llibreries. És un thriller ambientat en els dos mil anys d'història de la ciutat de Barcelona, des de la Bàrcino romana fins a la ciutat medieval i la Barcelona modernista. 

Més informació i el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Feu "m'agrada" al nostre facebook, amb fotografies, novetats i llegendes: 

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Banyar-se a Barcelona, part 1

A la Bàrcino romana quasi ningú nedava al mar, ni tampoc als rius i llacunes que envoltaven la ciutat. Molta gent ni tan sols sabia nedar, però més enllà d'això, no existia el costum de gaudir d'aquests espais d'aigua a l'aire lliure. Sí que existien, en canvi, les Termes. Punt de trobada social i costum saludable. Eren els banys antics. Amb el pas dels segles, Barcelona va necessitar uns nous banys, més moderns, menys romans - o menys clàssics, potser -. Va ser després de l'any 1000 que algú es va decidir a aprofitar l'aigua que baixava de Collserola per dotar a la ciutat d'un servei que va durar segles i segles... Els Banys Nous.

V.

Es te constància que a la porta Decumana de la muralla romana, la que hi ha al carrer del Regomir, hi havia unes termes. L'espai tenia dues zones diferenciades: una pels homes, i l'altre, per a les dones. Per tant, en l'època de la Bàrcino romana, homes i dones es banyaven en estances diferents. Si algú fa volar la seva imaginació sobre com devien ser aquelles termes, que tingui clar aquest concepte. Es volia evitar, precisament, que els espais reservats a la higiene es convertissin en alguna cosa diferent.

S'han trobat, de fet, restes d'alguns utensilis femenins com pinces del cabell i petits collars a les restes del que es creu eren les termes femenines.

Però en aquesta entrada no volem quedar-nos a descriure solament com eren les termes romanes, sinó que volem avançar una mica en el temps i descobrir les altres termes, les noves. Les que van donar, i encara donen, nom a un dels carrers de la ciutat i que ens conviden a fer volar la imaginació.

Parlem dels Banys Nous.

I se li diuen nous, precisament, per diferenciar-los dels vells, de les termes romanes. I estaven situats en un indret una mica distant a l'emplaçament de les termes originals romanes. Estaven situats molt a prop de la Rambla i de l'actual mercat de la Boqueria. A la cantonada del carrer de la Boqueria amb Banys Nous, sota terra, a uns tres metres del nivell del sòl.

Diuen les cròniques que aquests banys nous van ser fundats l'any 1160 i van ser els únics banys a tota la ciutat de Barcelona fins al segle XV.

I tenen una curiosa història al darrera. Va ser el 5 de juny del 1160 quan Ramon Berenguer IV accepta formar una societat mercantil amb el jueu Abraham Bonastruc, qui havia comprat una horta a tocar del Castell Nou, a la porta sud de la muralla. Aquella horta era rica en aigua, i fins i tot tenia una nòria. L'acord permetia fer, en aquella horta tan plena d'aigua, uns banys. Ens hem d'imaginar les muralles de la Bàrcino romana, vuit-cents anys després de l'últim gran reforçament, i les rieres i cursos d'aigua que ja hem explicat altres vegades que baixaven a banda i banda de les valls de defensa. Molt probablement una d'aquelles rieres passava a tocar de la muralla sud, més o menys seguint el carrer dels Banys Nous, on ara hi ha el call.

Els Banys Nous van ser construïts seguint l'estil de l'arquitectura àrab, tot i que el seu propietari era jueu, i els àrabs feia quatre-cents anys que havien marxat de la ciutat. Aquest fet va generar certa confusió anys després, a la baixa edat mitjana, ja que la majoria de barcelonins de l'època pensava que els banys havien estat aixecats pels àrabs durant els cent anys - al llarg del segle VIII - que havien ocupat la ciutat.

Sembla que l'estança principal quedava un pis per sota del nivell del carrer. Era circular, envoltada de columnes, i la font del llum era un forat que s'obria al sostre, per on entrava la llum natural quan era de dia. Es creu que aquella devia ser l'estança de l'aigua freda.

El dibuix està basat en una descripció, però serveix per fer-nos una idea

Si fem cas de com eren els banys de ciutats properes com Palma o València, molt possiblement els Banys Nous de Barcelona tenien dues sales, una pels banys calents i l'altra pels freds. No ens ho hem d'imaginar pas com una piscina, a l'estil de les termes romanes, sinó com un espai on hi havia vapors que venien de sota terra - un sistema de forns generava aquest vapor calent - i pujaven fins a la sala per un sistema de canonades.

El bany fred acostumava a estar il·luminat amb llum natural, i els visitants s'anaven fent dutxes d'aigua freda llençant per sobre l'aigua, no pas nedant en cap piscina.

L'any 1834 tota la construcció es va enderrocar. En aquell moment, els habitants de la Barcelona del segle XIX no coneixien exactament quina era la història d'aquell lloc tan estrany, situat un pis per sota del nivell del carrer, amb una sala circular plena de columnes, amb un forat al sostre com a font de llum. Deien que eren unes restes antiquíssimes, i pensaven, erròniament també, que els banys dataven de l'època dels àrabs.

Què en queda, ara? Hi ha l'edifici que va ser aixecat al solar dels banys centenaris, res més. Els arqueòlegs creuen, però, que sota els ciments d'aquest edifici es troben les restes del que van ser les cambres de bany, i segurament, part del sistema de canonades que transportaven l'aigua i els vapors.

Afegim, per acabar, la descripció exacte que va fer Isidoro Bosarte, un erudit que va visitar Barcelona a finals del segle XVIII i que va explicar què va trobar en aquell soterrani on hi havia els Banys Nous de Barcelona.

“Estaban los antiguos baños en una caballeriza de la casa que hace esquina a la Boqueria y a la calle de los Baños y en un pedazo de corral de la misma casa. Entrábase a la caballeriza por una pendiente del portal, como que el piso de los baños estaba muy inferior al piso de la calle y tan hondo, que habiéndole dado luz a la caballeriza a raíz del mismo empedrado de la calle, quedaba muy alta todavía sobre los pesebres. (...) Se veía al frente un sudadero en figura de Templo, sostenida su cúpula, que era cortada adentro en triángulos, por doce columnas de mármol blanco, cuyos capiteles no estaban labrados y mostraban la figura, como si estuviesen forrados de una tela. La cúpula se cerraba con un agujero de figura de una estrella y por él entraba la luz. El mármol de las columnas más parecía de Génova que de Cataluña, pues era muy blanco. A la mano izquierda se veía contra la pared un canalón seguido hecho de argamasa de cal y chinarro, por donde iba el agua al baño. Algunas columnas, que sostenían arcos antes de entrar al lacónico, parecían restauradas de tiempo posterior, y sobre el capitel de una se veía un agujero por donde cabía la mano, hecho en regla para algún fin. Las bóvedas y las paredes estaban enlucidas de estuco, como asimismo la cúpula del lacónico. El pavimento era todo de mármoles, de los que se sacaron muchos y se llevaron a la iglesia de los Jesuitas de la Rambla"

Descobriu el misteri que s'amaga al subsòl de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la està a la venda a llibreries i grans superfícies, i per internet a la nostra web.

I si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

La Barcelona impossible

En aquesta entrada hi ha poc text, i moltes imatges. Són els records que van brollar, un dia de fa ja molts segles, de la mà d'alguns artistes que van voler regalar al futur les vistes de la seva ciutat d'aleshores. Així era la Barcelona medieval, des de diferents punts de vista. Agafeu aire. Perquè és com veure la història per un petit forat en el temps de la memòria quasi perduda...

V.

Així era Barcelona a principis del segle XVI        Font: arquitectura.catalana.blogspot.com.

Vista des de Montjuïc, el 1563    Font: arquitectura.catalana.blogspot.com.

Vista des del mar, 1563.    Font: arquitectura.catalana.blogspot.com

La llegenda de Sant Jordi

Ens agrada explicar llegendes de Barcelona i la seva història, però quan la llegenda s’ho val, també fem una excepció i recorrem uns quants quilòmetres per anar a trobar l’origen de tot plegat.

V

Sant Jordi: Podria haver estat un personatge històric que va viure a l’actual Palestina i Turquia cap a l’any 300. Algunes fonts històriques diuen que va ser un militar romà convertit al cristianisme i que va morir martiritzat precisament per professar aquesta fe.

L’home no sols és venerat per la cultura cristiana, sinó que també ho és per la musulmana, a qui anomenen el “cavaller verd”. De fet, el Sant Jordi llegendari hauria viscut, segons cada història, en diferents èpoques. El Jordi que ha arribat fins als nostres dies en forma de llegenda és el que te aspecte medieval, de cavaller, vestit com si fos un soldat cristià de l’època de les creuades.

La seva relació amb Barcelona: L’any 985 Barchinona és atacada pels musulmans, comandats per Almansor. Aquest assetja la ciutat durant els primers dies de juliol. La primera de les llegendes que relacionen el cavaller amb la ciutat explica que l’home va ajudar al comte Borrell II a aturar als sarrains, i ja al segle XV apareix a les cròniques històriques la veneració dels ciutadans de la ciutat per Sant Jordi.

Sant Jordi i el Drac: Però més enllà de la realitat històrica, tots coneixem a Sant Jordi per la llegenda del Drac. Explica que un malefic drac es volia menjar a una preciosa donzella – que resulta que a més és princesa -. Malgrat que alguns situen l’escenari de la llegenda al Pròxim Orient, d’altres la situen al Montblanc medieval.

Els voltants d’aquesta vil·la eren assolats per un drac terrible que es dedicava a cremar les collites amb el seu alè de foc, i que devorava a tots els viletans que li intentaven plantar cara. Els habitants de Montblanc veien com el seu poble podia acabar totalment arrasats, i van intentar fer un pacte amb el drac: cada dia li oferirien a un dels habitants perquè el mengés, amb el compromís que no destruís més camps ni que s’alimentès d’altres persones de forma indiscriminada.

I dit i fet. Els montblanquins anaven agafant cada dia a un pobre desgraciat i li oferien al drac perquè el mengés. La fórmula per escollir a la víctima era mitjançant un sorteig.

I així van passar els anys, i el drac que rondava els voltants de Montlanc va deixar de molestar als habitants del poble – amb l’excepció del pobre que havia de ser cruspit, és clar -.

Un dia, però, la sort es va posar en contra de la princesa més bella de tota la vil·la. Havia de ser devorada.

Però no! És clar que no! Una noia bonica, i a més donzella – verge, en altres paraules – no podia ser aliment del malèvol drac, només faltaria.

Uns quants ciutadans valerosos i també una mica inconscients es van oferir per ser menjats en el lloc de la bonica princesa. Però el rei, un home íntegre, es va oposar a aquell gest i va dir que no hi podien haver distincions.

La noia estava condemnada.

La llegenda de Sant Jordi la coneixem ja de petits

Així que tremolosa i espantada va sortir de les muralles de Montblanc per buscar al drac. I en aquell moment, per la gràcia de Déu, va aparèixer per allà el noble cavaller Sant Jordi. L’home, al veure la bellesa de la noia, no es va poder resistir i va prometre-li que derrotaria al drac per salvar-li la vida. No sabem què hagués passat si la noia no hagués estat bella i verge. Possiblement el drac encara es passejaria per la Conca de Barberà.

Sigui com sigui, el drac va aparèixer per reclamar el seu àpati diari, i es va trobar amb la ferotge resistència del cavaller Sant Jordi, que després d’una cruenta batalla va aconseguir ferir de mort al drac. De la sang que va brollar del cos de la bèstia en va crèixer una rosa, que el cavaller va collir i va regalar a la Princesa.

El rei va voler que la seva filla i el noble cavaller fossin marit i muller, però Sant Jordi s’hi va oposar dient que no la mereixia.

Explica la llegenda que va marxar tan misteriosament com havia arribat, lliurant a Montblanc i al món sencer de l’amenaça del terrible drac.

Aquest és l’origen de la tradició de regalar una rosa a les noies el dia de Sant Jordi. La de regalar un llibre als nois prové de la celebració de l’aniversari de la mort de Shakespeare, Cervantes – que mor un 22 d’abril -, i Josep Pla.

Regala Tots els noms de Barcelona aquest Sant Jordi. Descobreix el secret que amaga la ciutat amb aquesta novel·la de misteri.

Pordràs trobar la novel·la dedicada per l’autor a l’estand número 1, al principi de la Rambla, a Canaletes. A partir de les 10:30 del matí i durant tot el dia!

Emporta't el teu exemplar de Tots els noms de Barcelona signat i dedicat!!!

Descarrega el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Feu "m'agrada" al nostre facebook: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Objectiu: Sant Jordi

Divendres 19 d'abril, a les 19:00, us esperem a l'FNAC Arenas (a la Plaça Espanya) a la presentació, xerrada i conferència de Tots els noms de Barcelona.

Explicarem curiositats històriques de la ciutat relacionades amb la novel·la, respondrem les preguntes més capcioses dels lectors i us podreu endur el llibre signat per l'autor!

Estalvia les aglomeracions de Sant Jordi i vine el divendres 19 d'abril a l'FNAC Arenas a la presentació de Tots els noms de Barcelona!!

Lloc: FNAC Arenas, a la Plaça Espanya
Hora: 19:00

La presentació serà a càrrec del periodista de TV3, editor del Telenotícies Cap de Setmana, Joan Carles Peris.

Hi assistiran, també, l'escriptor i periodista David Izquierdo i l'editora Artemisa Canals.

ENTRADA LLIURE

Els altres noms de Barcelona

La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona, a més de revelar un secret amagat durant segles, també repassa a través de les seves pàgines els dos mil anys d'història de la ciutat. I ho fa a través dels noms que ha tingut la ciutat. La Barkeno ibera, la Barcino romana, el Madinat Barshiluna musulmà, la Barchinona medieval, i finalment, la Barcelona tal i com la coneixem avui dia.

Aquests han estat els noms "oficials" de la ciutat. N'hi ha d'altres, però, que són utilitzats de forma informal, i són el que anomenaríem "malnoms" o "motes". En repassarem els més curiosos i coneguts, intentant trobar-ne una explicació històrica.

V.

Can fanga: És el malnom més conegut de Barcelona, i el més utilitzat. Ha sobreviscut a les noves tecnologies i a la societat de la informació, i de fet, encara hi ha molta gent que anomena "can fanga" a la ciutat. Per trobar-ne l'origen ens hem de remuntar a la Barcelona de principis del segle XX. Amb l'Eixample, s'estava construint una nova ciutat. Les muralles havien estat enderrocades, i els camps que hi havia a extramurs s'estaven urbanitzant. La majoria dels nous carrers, però, encara no tenien les llambordes col·locades, i els solars remoguts per cimentar els edificis eren, literalment, fangars. Quan plovia, no hi havia lloc on refugiar les sabates, i el gran eixample de seguida es va convertir en un terreny brut i ple de fang. I ja ho tenim: can fanga. Els qui no eren de la ciutat i venien de visita es trobaven que tota la ciutat estava de potes enlaire, bruta i plena de fang, i feien burla d'aquella situació amb aquella ocurrència de nom.

Fins i tot algunes finques grans de l'Eixample - que va trigar dècades en estar enllestit - tenien, just passada la porta principal, unes barres de ferro a uns vint centímetres d'alçada que servien perquè els inquilins es netegessin les soles plenes de fang abans de pujar cap a casa. Hi ha alguns d'aquestes edificis, els més antics de tot l'Eixample, que encara conserven avui dia aquestes barres metàl·liques tan curioses. Ara, però, estan ben netes.

Hi ha una segona explicació que diu que va ser la revista "L'Esquella de la Torratxa" qui va començar a utilitzar el nom de "Can Fanga" per referir-se a tot Catalunya, immersa en aquella època, a principis del segle XX, en un fangar polític i econòmic que a molts us deu sonar d'alguna cosa.

En tot cas, sembla més lògic que el nom de Canfangueros, per referir-se als habitants de Barcelona, provingui de la manca d'asfalt als carrers que s'estaven construint i que feien de la ciutat tot un gran fangar.

El projecte de l'Eixample va canviar la ciutat de Barcelona, que va estar anys en obres

Pixapins: Quan hom viu al camp i ha de fer aigües menors, no s'ho pensa pas dues vegades. Ho fa, allà on es trobi, sigui davant d'un pi, o en un camp a punt de ser llaurat. Però els de ciutat, poc acostumats a haver d'atendre les necessitats del cos fora dels lavabos, tenien - i encara tenen - el costum de fer pipí contra la base dels arbres quan son al camp. Quan el cotxe va permetre als de ciutat anar a passar els caps de setmana al camp, van començar a proliferar senyors que baixaven dels vehicles i anaven a buscar el primer arbre disponible per tal de fer una mica de punteria. Les senyores s'havien d'esperar a arribar a destí, o bé fer cabaneta amb la porta del cotxe.

Els homes i dones de camp se'n reien d'aquella mania de pixar contra els arbres, i com a Catalunya hi ha pins per donar i per vendre, l'estampa va  donar origen al malnom.

Com a consell per a "urbanites" direm que si feu pipí a camp obert sempre tingueu en compte la direcció del vent, o el malnom que us posaran serà un altre.

Xava: El parlar xava era la forma de parlar català que hi havia als barris obrers de la Barcelona dels anys 20. Xava ve de xaval, de noi, i la paraula era tan utilitzada que va donar nom a tot l'argot. A partir dels primers anys del segle XX es comença a anomenar "xava" al català mal parlat, amb pronunciacions incorrectes. Barcelona esdevé una metròpoli on es barregen diferents cultures, sobre tot la castellana,  i per tant, el català que es parla al camp ja és molt diferent del que es parla a la ciutat. Amb el pas dels anys, els barcelonins desenvolupen una forma de parlar el català singular, diferent del català oriental. A partir d'aquí, la gent de fora de la ciutat, quan escolta aquesta forma de parlar tan de ciutat, l'anomena xava, i als barcelonins, els xaves.

Camacos: Simplement és la transcripció fonètica de l'exclamació "Què maco!" que fan alguns barcelonins quan arriben al camp o a la muntanya i observen la bellesa dels paisatges. La gent de fora de la ciutat, que tenen aquells paisatges com a propis, se'n riuen que els de Barcelona s'emocionin tant al veure'ls. I el parlar xava, precisament, fa que el "Què maco!" acabi sent, més aviat, un "kamako".

Totes aquestes curiositats, amb molts altres enigmes i misteris de la història de la ciutat, els trobareu a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la Tots els noms de Barcelona arriba a Sant Jordi com a èxit de vendes.

Estarem per Sant Jordi a l'FNAC, Casa del Llibre, el Corte Inglés, i a les principals llibreries de Catalunya.

Regala Tots els noms de Barcelona aquest Sant Jordi, i no et quedis sense descobrir el secret que amaga la història de la nostra ciutat!

Segueix-nos al facebook a:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona