V.
A
mitjans del segle XVII la ciutat de Barcelona va ser assotada per una terrible
plaga de llagostes. Els ciutadans es veien amenaçats: les collites es perdrien,
i la fam arrasaria amb tot. No hi havia cap remei, tret de pregar. Els
barcelonins es van encomanar a la Mercè, i, miraculosament, la plaga de
llagostes va remetre. Des d'aquell dia, i com agraïment, els ciutadans de
Barcelona van adoptar a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de la ciutat.
Però
Barcelona ja tenia patrona des de feia molts anys. Des de feia segles, millor
dit. I era la Santa Eulàlia. La seva història és també part de la història de
la ciutat.
Ens
trobem als inicis del segle IV després de Crist. La Bàrcino romana està a punt
d'experimentar un dels seus creixements més importants, i la muralla es
reforça. La que havia estat una petita colònia per a jubilats comença a ser una
ciutat important a prop de la Via Augusta. El governador de Bàrcino era Dacià,
i l'emperador del moment, Dioclecià, un emperador que és recordat per les seves
persecucions dels cristians per tot l'Imperi.
Som a
l'any 303, al mes de febrer. Seguint les disposicions de l'emperador, el
prefecte de Bàrcino persegueix a tots aquells qui es confessen cristians, tant
a intramurs com a la plana on hi ha les vil·les i els petits pobles. I diu la
llegenda que va ser en un d'aquests poblets, el que després seria conegut com a
Sarrià, que neix una nena, de nom Eulàlia, bona i pura.
Diu la
història que els seus pares tenien una granja d'oques, i que la petita Eulàlia,
des del moment en que pren consciència, esdevé una cristiana devota. Quan
creix, i veient la persecució injusta de
l'emperador cap a la seva religió, decideix rebel·lar-se. No pot seguir vivint
en un món on la fe és perseguida, i les deïtats paganes són imposades.
Així
que la petita Eulàlia marxa a la ciutat, a Bàrcino, a veure al governador
Dacià. Explica la llegenda que la noia tenia bona conversa i dialèctica, i va
argumentar, davant del governant, que els cristians no feien pas mal a ningú i
que perseguir-los era una injustícia. Dacià l'escolta, i veient la seva curta
edat, la convida amb certa amabilitat a abandonar les seves creences, explicant-li
que van contra la llei. Però la noia insisteix, el que fa enfadar al
governador. I la petita Eulàlia, de només tretze anys, és condemnada a patir tretze
suplicis, tants com anys tenia la noia, fins a la mort.
A
partir d'aquí la llegenda es torna força sàdica. Explica que la noia va ser
assotada, i que es va llençar oli bullint i plom a les ferides. Que després li
van arrencar els pits, i no satisfets, la van ficar dins d'un barril ple de
vidres i la van llençar per una pendent avall, rodolant. De fet, aquesta
pendent és el que ara és la Baixada de Santa Eulàlia, en honor a la llegenda.
També
explica la història que van decidir ficar-la en un corral ple de puces perquè
la piquessin. Finalment el seu suplici va acabar quan la van crucificar en una
creu en forma d'aspa, on va morir. I diuen que un colom blanc va sortir de la
seva boca en el mateix moment en que deixava de respirar, i que una nevada va
cobrir el seu cos despullat demostrant als habitants de Bàrcino que allò havia
estat una mort injusta.
Van passar
els anys i la fe cristiana va ser acceptada per Roma, i es va convertir en la
religió oficial, de fet, de l'Imperi. Així que la petita Eulàlia es va
convertir en màrtir. Les seves restes físiques havien estat conservades pels
primers cristians, que les havien aconseguit amagar. Es te constància que a
l'any 878 les restes de la santa estaven a l'ermita de Santa Maria de les
Arenes, just on ara hi ha Santa Maria del Mar. Les despulles van ser
traslladades aleshores fins a la basílica que anys després seria la catedral
que coneixem, on encara es conserven avui dia.
I així
la santa Eulàlia, de tretze anys, va ser la patrona de Barcelona fins el segle
XVII, quan amb la plaga de llagostes de la que parlàvem al principi, la verge
de la Mercè li va prendre tot el protagonisme. Avui Santa Eulàlia és la
copatrona, però quasi ningú se'n recorda d'ella. Hi ha la dita, poc coneguda,
que quan sovint plou durant les festes majors de Barcelona, durant la Mercè, no
és pas pluja, sinó que són les llàgrimes de Santa Eulàlia que plora perquè
ningú la recorda ja.
 |
| Carrer de la Baixada de Santa Eulàlia |
Qui en
busqui els rastres per la ciutat, en trobarà uns quants. Hi ha el carrer de la
Baixada de Santa Eulàlia, un carrer en pendent, a tocar de l'antiga muralla de
Bàrcino, per on diu la llegenda que la van llençar dins d'un barril. També hi
ha qui diu que va ser crucificada al pla de la Boqueria o a la plaça del Padró.
En tots dos indrets hi trobem referències escultòriques a la noia. A la Volta
de Santa Eulàlia diuen que la van empresonar just després de ser assotada.
I la
millor de totes: al claustre de la catedral hi ha tretze oques blanques. Una
per cada any de la noia, i oques, és clar, perquè els seus pares en tenien un
corral a Sarrià.
I
potser la llegenda menys coneguda relacionada amb la santa és la del Riu de
Sota. Aquell riu que diu la història que passa per sota la ciutat antiga, per
una cova secreta, i que desemboca mar endins, també s'anomena Riu de Santa
Eulàlia. I diu la llegenda que en setges i sequeres els barcelonins pregaven a
la nena Eulàlia perquè omplís els pous amb l'aigua del riu misteriós. I així ho
feia, protegint als habitants de Barcelona pels segles dels segles.
 |
| Portada de la novel·la Tots els noms de Barcelona |
Precisament a la novel·la de
misteri Tots els noms de Barcelona un equip d'historiadors i arqueòlegs del
museu d'història troben indicis de l'entrada al riu secret de Santa Eulàlia. El
que descobreixen sota terra, però, serà un misteri que farà tremolar a la
ciutat sencera. Descobriu el secret amagat durant segles a
www.totselsnomsdebarcelona.com
Si us agraden les històries que us expliquem, podeu fer "m'agrada" al facebook de la novel·la i així ens ajudeu a fer-ne difusió!
