La quinta forca i la mort a Barcelona

Els botxins havien de viure a extramurs. Ningú els volia, ni a ells ni a la seva família. Però eren necessaris, deien, per mantenir la pau i l'ordre públic. Per la història de Barcelona han passat centenars de botxins. Des dels soldats romans que clavaven els condemnats a la creu, fins als darrers, no fa pas tant, que trencaven el coll tot fent girar el garrot vil. La ciutat ha estat escenari de gestes i batalles, art i vida. Però també, no ho oblidem, ha viscut l'espectacle de la mort. Quan tota la família anava a veure com penjaven a un desgraciat, o clavaven a la creu a algú altre. Els espais encara conviuen amb nosaltres... i si pareu atenció, sentireu, encara, la veu dels condemnats demanant clemència en l'instant final...

V.

Tot i que ens pot semblar una barbaritat, fins fa una mica més de cent anys, era habitual que tota la família anés a presenciar les execucions dels condemnats a mort. L’espectacle era tot un esdeveniment a la ciutat, i hi havia diferents punts a la geografia urbana on directament s’executava de forma habitual.

L’última execució pública es va fer el 15 de juny del 1897. En quant a la primera, segurament ens hauriem de remuntar a la prehistòria, a les tribus iberes que habitaven la plana barcelonina. Ens centrarem, però, en les que estan més o menys documentades.

Pintura de l'última execució pública a Barcelona, el 1897

Quan els romans funden Bàrcino al segle I a.C, porten amb ells les seves lleis, i els càstigs per infringir-les. Entre ells, la crucifixió, que és considerada com un dels mètodes de mort més cruels. En la crucifixió els reus eren lligats o clavats a una estaca travessera pels canells, no pas pel palmell de la mà, com apareix a la iconografia cristiana. Aquesta estaca travessera, horitzontal, s’hissava i es col·locava sobre el suport de l’estaca vertical. El condemnat quedava penjant pels canells, ofegant-se per la pressió sobre els pulmons al tenir els braços alçats. Per allargar el suplici es clavaven els peus a la fusta vertical, i així el reu podia alçar-se sobre els claus dels peus per poder respirar i alleujant la pressió als pulmons. El dolor als peus el feia deixar-se anar i quedar-se penjat altra cop dels canells, i així es quedava fins que l’asfixia el feia tornar-se a alçar sobre els peus. El dolor i el cansament feien, al final, impossible aquesta acció, i el condemnat moria per asfixia.

Les execucions en època romana es feien normalment a les vies principals d’entrada a les ciutats com a exemple del que passava si es vulnerava la llei. Per tant, a Bàrcino, es crucificava davant de les portes de la muralla. La Praetòria, a la plaça Nova, davant de la Catedral, era possiblement l’escollida per ser la més propera al Pretor o guàrdia principal de la muralla. També s’executava a la plaça de l’Àngel, on hi ha la parada de metro de Jaume I, on hi havia la porta principal de la ciutat romana. De tota manera, els romans reservaven la crucifixió per als pitjors crims. Els patricis i ciutadans romans importants no morien crucificats, sinó decapitats o degollats, una mort més ràpida.

A l’Edat Mitjana, amb el creixement de la ciutat, canvien també els punts d’execució. Principalment trobem:

-Plaça del Rei, indret reservat per a les classes nobles. Allà es degollava o es tallava el cap.

-Pla de Palau, on hi havia una de les cinc forques de la ciutat. Allà, directament, es penjaven als condemnats, que es quedaven allà unes quantes hores, o fins i tot dies, com a exemple. En aquest sentit hi ha documentada una queixa, l’any 1382, per part dels ciutadans i dirigida al rei Pere el Cerimoniós. Es demanava al rei que es traslladessin les forques a un altre punt de la ciutat perquè el pla de Palau, a l’estar a tocar de la platja, era molt concorregut per mariners i mercaderies, i els cossos en descomposició feien una pudor insuportable.

-Al pla de la Boqueria, on avui dia trobem el mercat, és on s’acostumaven a cremar als condemnats, sobre tot per delictes sexuals.

-Un altre dels punts de mort el trobem a tocar de la plaça Espanya. Allà hi havia una de les creus que marcava el terme de Barcelona, una creu que es va cobrir amb una petita teulada durant segles, donant el nom de “Creu Coberta” a tota aquella zona.

- I el més famós de tots. La “Quinta forca”, molt allunyada de la resta de punts d’execució, i que ha donat nom a l’expressió que indica que alguna cosa queda “molt llunyana”. La veritable “quinta forca” estava a l’actual barri de la Trinitat Vella, al que aleshores era el turó de Finestrelles i que ara ocupa el carrer del mateix nom, a prop de la parada de metro de Trinitat Vella i del Nus de la Trinitat. Per allà passava el camí principal que venia del nord, i per tant, al ser una zona elevada, servia com a forca perfecte: ven visible als ulls dels viatgers que s’aproximaven a Barcelona.

No ens podem oblidar dels patis de les presons, o del temut, durant segles, castell de Montjuïc, on s’havia aplicat el Garrot Vil, s’havia afusellat o aplicat la forca. Aquelles execucions, però, eren més íntimes. A la resta d’espais descrits es matava davant del públic, de la gent, que acudia en massa a veure les execucions, tal com ara anem als estadis a veure el futbol.

El carrer dels petons, avui

Acabarem aquest relat donant un punt romàntic a tot plegat, si és que en pot tenir algun. Hi ha un petit carrer, al Born, amb el nom de “Carrer dels Petons”. És un carreró molt a prop de l'entrada del Parc de la Ciutadella i diu la llegenda que rep el nom del fet que era en aquell carrer ombrívol i silenciós on els condemnats a mort que caminaven cap a l’esplanada de la Ciutadella, on anaven a ser afusellats, es trobaven per última vegada amb les seves estimades. Allà podien fer els últims petons de la seva vida abans de caminar cap a la mort. Aquesta llegenda ens recorda a aquell racó fantàstic de Venècia, el “Pont dels Sospirs”, on també els condemnats veien la llibertat per darrera vegada. 

La mort a Barcelona dona per escriure mil i una històries, com la del carrer de la Boria, per on desfilaven els desgraciats que anaven a morir o les confraries de la Sang, amb la temuda sella de muntar reservada només per a fer l’últim viatge a cavall cap a la forca. Un altre dia us explicarem aquestes curiositats.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona precisament una de les protagonistes, la Vireia, habitant de la Bàrcino romana, és condemnada a patir el suplici de la crucifixió. El secret que amaga és massa important com perquè pugui viure, tot i que potser els seus botxins no s’acabin de sortir amb la seva...

A www.totselsnomsdebarcelona.com trobareu la resposta a aquest i a molts altres secrets.

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Per escoltar a l'autor de Tots els noms de Barcelona, el David Izquierdo, explicant aquesta curiositat històrica a la ràdio, aquí teniu l'enllaç amb el programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya:

A partir del minut 4:30

http://podcast.ondacero.es/mp_series2/audios/ondacero.es/2012/12/12/00065.mp3