V.
A
finals del segle XIX, les muralles de Barcelona es van tirar a terra i els
habitants de la ciutat van començar a agafar el costum de sortir els dies
lliures a prendre l'aire. Era el preludi del que ara coneixem com a
"vacances", i que a poc a poc la burgesia barcelonina anava gaudint
durant els diumenges, o a l'estiu.
Els
barcelonins de finals del segle XIX passaven el dia lliure a la muntanya. I la
muntanya més propera a Barcelona, amb el permís de Montjuïc, és la serra de
Collserola. El problema que tenia Collserola estava en les comunicacions. A
partir del 1901 ja hi havia un funicular que pujava fins al Tibidabo, però tots
els boscos de la part oest de la serra estaven encara verges i per explotar.
Per això es va començar a projectar l'ampliació del Tren de Sarrià cap a Les
Planes, i també una petita iniciativa, curiosa i misteriosa, anomenada Mina
Grott, totalment a banda del Tren de Sarrià, molt més popular.
El Mina
Grott és en realitat un túnel excavat l'any 1855 que forada la serra de
Collserola des del Pantà de Vallvidrera fins a la part alta de Sarrià. Al
principi, en els primers anys, servia per portar aigua des del pantà de
Vallvidrera fins al nucli de Sarrià, apartat de la ciutat de Barcelona i que no
gaudia de les captacions d'aigua de la gran ciutat.
Però
l'any 1908, un enginyer anomenat Carles Emili Montañés va pensar que aquell
petit túnel que portava aigua podia solucionar els problemes de comunicació entre
la ciutat i els boscos de Collserola. I en un moment en que les atraccions del
Tibidabo començaven a atreure a milers de persones, va pensar que havia
d'aprofitar que la ciutat s'obria als quatre vents per fer una mica de negoci.
Així
que mans a l'obra. Va presentar un revolucionari projecte que consistia en
construir una petita via, de seixanta centímetres d'ample, i posar-hi vagonetes
amb una petita locomotora. Va posar-hi bombetes a tot el sostre del túnel,
vuitanta bombetes de colors, i va construir dues estacions a banda i banda del
túnel: una a la vessant barcelonina del Tibidabo, i l'altra a tocar del Pantà
de Vallvidrera. I així va nàixer el trenet de la Mina Grott.
El trenet Mina Grott arribant a l'andana |
Es va
inaugurar el 13 de juny del 1908. Era un vagó elèctric amb capacitat per a una
trentena de persones, que feien el trajecte quasi a les fosques, amb vagonetes
obertes i sols il·luminades per les bombetes de colors, que donaven al trenet
un aspecte curiós, fins i tot oníric.
L'èxit
va ser total, i en les primeres setmanes en que el trenet de la Mina Grott va
funcionar, el van arribar a utilitzar unes 40.000 persones. Les fonts que hi
havia al voltant del Pantà de Vallvidrera van començar a rebre a molts més
visitants que els que arribaven per la carretera plena de revolts, i van començar
a proliferar, per tota la zona, els tradicionals "merenderos".
Amb els
anys, aquests "merenderos" tindrien una gran fama arrel de l'arribada
a Les Planes del Tren de Sarrià uns quants anys després.
L'estació propera al pantà de Vallvidrera estava parcialment coberta |
Els
problemes pel trenet de la Mina Grott, però, van arribar de seguida. Els
responsables del parc d'atraccions del Tibidabo i del Tren de Sarrià veien al
petit tren com un fort competidor. Els primers, perquè diversificaven l'oferta
d'oci a la muntanya del Tibidabo, i els segons, perquè ja estaven projectant
d'obrir el túnel gran per on haurien de passar en poc temps els trens de gran
capacitat que suposaria l'ampliació de la línia fins a Les Planes i Sant Cugat
del Vallès.
Així
que davant de les pressions de les dues grans empreses enemigues del projecte,
el tren de la Mina Grott va haver de tancar. Les vies, però, no es van
desmantellar i van servir per transportar obrers i materials per a la
construcció del túnel gran que havia de portar el Tren de Sarrià a l'altra
banda de la muntanya.
Quan
aquesta obra va estar acabada, les vies es van treure, i el túnel va quedar
tancat durant uns anys fins que es va recuperar la funció per la que havia
estat construït: traslladar, mitjançant canonades, aigua des d'una banda a
l'altra de la muntanya.
L'encant
del Mina Grott no sols està en la seva història. Sinó en el fet que encara
avui, més de cent anys després, es pot veure perfectament tot el túnel. Tot
està allà, al mateix lloc. Ara no hi ha vies ni vagons, però el túnel es
conserva exactament com aleshores. I l'espai que ocupava l'estació del Pantà de
Vallvidrera encara es pot veure com una petita clariana al bosc, just a tocar
del túnel.
El
misteri del trenet es troba en els motius reals del seu tancament. Per què van
decidir clausurar-lo? Van ser realment tan intenses les pressions de la
societat anònima Tibidabo i del Tren de Sarrià com perquè els seus responsables
decidissin abandonar un negoci que en pocs mesos havia atret a 40.000 persones?
Així està avui dia l'entrada al túnel per la banda del pantà de Vallvidrera |
Si
visitem el túnel, i li fem un cop d'ull, l'olor a humitat i la foscor absoluta
fan que aquestes preguntes apareguin encara més inquietants. Hi ha una reixa
molt antiga i rovellada que no ens deixa passar. Des de l'entrada es veu que no
queda cap rastre de les bombetes de colors. Solament han arribat als nostres dies
algunes fotografies, molt poques.
Però el
túnel del Mina Grott segueix allà, com un record de la Barcelona de principis
del segle XX i com un dels seus misteris.
Al trhiller Tots els noms de
Barcelona el misteri del túnel del Mina Grott també apareix com un dels
arguments de la trama. Què hi ha a l'interior del túnel que no pot ser
descobert? Si us voleu submergir en la llegenda i el secret,
www.totselsnomsdebarcelona.com
Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la:
gracias.
ResponderEliminar