miércoles, 21 de noviembre de 2012

El Tah Mahal de Barcelona


L'amor, antítesi de la mort, i sentiment absolut capaç de gestes impossibles, i també de la més profunda de les penes. L'amor, voluntat i sentiment, o sentiment, primer, i voluntat, després. Per amor s'ha mort i s'ha fet morir. Per amor s'ha salvat la vida, i també a la humanitat sencera. Avui us deixo una llegenda que parla de l'amor i de la tristesa per la seva pèrdua. Perquè les pedres potser no en senten, d'amor, però sí que sostenen el pas del temps, i amb ell, perpetuen el record fent-lo perenne.

V.


Si observem la serra de Collserola, veurem que en un dels turons que hi ha més al nord, just a sobre de Nou Barris, apareix un palau en forma de castell acabat amb una torre alta, d’estil medieval. Els qui visquin a prop ja sabran que aquest petit palau abandonat s’anomena Castell de Torre Baró. Una construcció que te una llegenda que avui ens porta a parlar d’amor i desamor.

Abans d’explicar la llegenda del Castell de Torre  Baró viatjarem fins a la India, fins a la ciutat d’Agra. Allà hi ha un dels monuments més fantàstics de tot el món, el Taj Mahal. Construït entre els anys 1631 i 1654, l’obra és l’exemple més fantàstic d’arquitectura Mogol, i va ser erigit com a mausoleu per a l’esposa més estimada de l’emperador Shah Jahan. Explica la història que l’home, enamorat d’una de les seves esposes i considerant-la de gran bellesa, va voler dedicar-li aquest monument com a homenatge pòstum del seu gran amor. La dona havia mort durant el part del catorzè fill de l’emperador. I de l’amor i el dolor per la pèrdua de l’estimada va néixer aquesta obra d’art que ha arribat fins als nostres dies, recoberta de marbre blanc i de gran bellesa. Han passat més de tres-cents anys, i milers de turistes viatgen fins a la ciutat d’Agra precisament per contemplar el símbol de l’amor perenne i immortal que l’emperador va voler plasmar al monument. La noia morta s’anomenava Mumtaz Mahal, i la seva memòria està viva a les pedres del gran mausoleu. L’emperador la va fer, doncs, eterna.

Tornem ara a Barcelona, i substituïm a l’emperador Shah Jahan pel baró de Sivatte. Estem a l’any 1904, a la ciutat de principis de segle, aquella en que la burgesia intenta buscar remeis per a les seves malalties incurables en receptes màgiques i també en excursions al Tibidabo, buscant l’aire pur que en aquella època creien que podria ser la solució.
Explica la llegenda que una de les filles del baró va caure malalta de tuberculosi. No hi havia cap remei, i molts metges van visitar-la, sense trobar cap solució als mals de la jove. La noia empitjorava dia a dia, i els carrers de Barcelona, una ciutat humida i en aquella època constantment en obres per la construcció de l’Eixample, no semblaven el millor escenari que ajudés a la salut de la malalta. El seu pare, el Manuel de Sivatte, baró i propietari dels terrenys de la part nord de la serra de Collserola, va pensar que havia de salvar a la seva filla a qualsevol preu, i va demanar que es construís un castell al cim de la muntanya, allà on l’aire era més pur. Els metges havien recomanat a la noia que hi anés a viure per intentar superar el mal que l’afectava. Les obres van començar de seguida, i sembla que l’arquitecte li va voler donar a la construcció un aire medieval, rematant el palau amb una torre similar a les torres de vigia dels castells del segle XIII. Com si allà hi hagués de viure veritablement una princesa, en aquest cas, una princesa a punt de morir.
Perquè la salut de la noia empitjorava, i finalment, es van fer realitat els pitjors temors. La tuberculosi la va matar. Immediatament es va donar ordre d’aturar la construcció, i els obrers van marxar del cim de la muntanya, deixant abandonades les parets que ja havien aixecat. Des d’aleshores, el Castell de Torre Baró va quedar mig en runes, tot i que encara es conserva l’estructura principal, que s’ha mantingut fins als nostres dies. Si la llegenda és certa, aquest castell construït amb l’amor d’un pare per la seva filla malalta seria el testimoni, a casa nostra, de la lluita per salvar a la persona estimada. I la runa del castell, la pena per la seva pèrdua.

Si aquesta història fos certa, i salvant les distàncies per altra banda insalvables des del punt de vista arquitectònic, la Torre del Baró seria el Taj Mahal de Barcelona: l’edificació construïda per amor i que és a la vegada la pena per la pèrdua irreparable de la persona estimada.


Inacabat, dalt de tot de la muntanya, així ens apareix el castell
I si volem ser una mica romàntics, ens podem imaginar que les parelles que avui pugen fins al castell abandonat amb els seus cotxes fan honor al motiu de la seva construcció. De moment no hi ha cap notícia de l’aparició de l’ànima en pena de la noia rondant els voltants del castell en runes.

Potser perquè la llegenda, explicada en diferents formes i ben coneguda a la zona, probablement no sigui del tot certa. La història contrastada és la que ara explicarem, però com sempre, queda a l’aire la incertesa sobre la veracitat de la llegenda.
El que sí que se sap és que la zona de Collserola que s’obria cap al nord era propietat del baró de Sivatte, i ell mateix i un grup d’inversors volien aixecar en aquesta part de la muntanya una ciutat jardí per les classes burgeses de la ciutat. Sembla que es volia fer un gran hotel, però les obres es van interrompre per problemes econòmics i es va abandonar l’edifici.
Diuen algunes fonts que realment el baró tenia diversos fills, i que un d’ells hauria patit una greu malaltia, sobrevivint, però.

També hi ha referències a una torre enderrocada el 1714 per les tropes invasores de Felip V que hauria donat nom a tota la zona de Torre Baró. Segons aquesta versió el castell del cim de la muntanya és solament el que en queda del projecte fracassat de la ciutat jardí.
Aquest és un exemple de les dificultats per trobar, de vegades, la història contrastada dels racons més desconeguts de Barcelona.

De tota manera no volem que la realitat històrica despulli tot el romanticisme d’aquesta llegenda. Per tant si us animeu a visitar el Castell de Torre Baró, penseu que les seves pedres es van aixecar per amor, i que com el marbre del Taj Mahal, reflexen la llum del sol en memòria de la persona estimada.

Al thriller Tots els noms de Barcelona l’amor també és protagonista, malgrat que en una faceta poc convencional. Si voleu descobrir l’amor etern que és capaç de recòrrer tots els noms de la ciutat, no deixeu de llegir la novel·la.
Us podeu descarregar el primer capítol i trobar els punts de venda a:

Si us agraden les històries que aquí expliquem, feu "m'agrada" al facebook del llibre:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Per escoltar aquesta història explicada pel David Izquierdo a la ràdio, al programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya, cliqueu en el següent enllaç:

A partir del minut 7:

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-21112012-1300_2012112100093.html

No hay comentarios:

Publicar un comentario