Cristòfor Colom era fill de Barcelona?

A mitjans del segle XV la petita illa de Maians queda unida a terra ferma per la construcció de l'espigó del port de Barcelona. Fins aleshores, la ciutat no havia tingut un port que permetés als vaixells abrigar-se els dies de llevantada, i aquella construcció va canviar, per bé, l'economia de la ciutat. 

Diuen alguns - somniadors, potser -, que als voltants del 1470, un nen caminava cada dia, al matí, des de la ciutat fins a l'extrem de l'escullera. Que es quedava contemplant el mar, en silenci, amarat del seu salnitre. Un dia, expliquen, aquell nen es va embarcar en un vaixell mercant i va marxar lluny i per sempre. Tan lluny com mai ningú havia arribar fins aleshores. 

Diuen que aquest nen és ara una estàtua que s'està mirant al mar, igual que fa cinc segles. I assenyala les onades, i l'horitzó interminable. Diuen que quan els coloms es posen sobre el seu dit, l'estàtua somriu. I els convida a volar. Cap a l'est, o cap a l'oest, tan se val. La terra és rodona, i vagis cap a on vagis, sempre tornaràs a casa.

V.

Durant l'exposició universal del 1888 es va inaugurar, davant del moll del port de Barcelona, un imponent monument dedicat al descobridor d'Amèrica, Cristòfor Colom. El monument s'alçava a la plaça de la Pau, que després va prendre el nom ampliat de plaça del Portal de la Pau. Amb les muralles a terra i un cop havia desaparegut el baluard del Rei, darrera fortalesa militar davant del port, el monument a Colom va ser absorbit de seguida al paisatge urbà i els barcelonins se'l van fer seu. Hi ha una curiositat, però, coneguda per molts: l'estàtua de l'almirall no assenyala, amb el seu dit, cap a Amèrica, sinó en direcció contrària, cap a l'est.

Però més enllà del debat del per què el dit assenyala en direcció contrària, la figura del descobridor genera uns quants enigmes i està envoltada d'un gran misteri. El seu origen no està clar, i ell mateix es va encarregar, en vida, de mantenir tots els interrogants oberts. Cal preguntar-se el per què. I sobre tot, si tenia alguna cosa de la que amagar-se.

La teoria de Gènova: La creença més estesa, recolzada i fonamentada sobre tot pel govern italià, és que Cristòfor Colom era genovès. Aquesta afirmació es basa en un document on apareix un ciutadà anomenat Cristòforo Colombo que va viure, aproximadament, en la mateixa època que Colom. El ciutadà Colombo provenia d'una família de classe humil de la ciutat, dedicada al comerç de la llana. En els arxius apareix un tal Cristòforo Colombo que amb vint anys d'edat marxa de Gènova cap a Portugal per dedicar-se a l'ofici de mariner. Aquest document és molt singular ja que és l'única referència a un "Colombo" en els anys precedents a la seva proposta d'arribar a les índies navegant cap a l'oest.

El problema de la teoria genovesa és que aquest tal Cristòrofo Colombo, fill d'un tractant de llana, s'hauria incorporat al mar a una edat molt avançada tenint en compte els estàndards de l'època. Colom, ja de vell, havia afirmat que "he estat navegant des que era un nen", unes paraules que contradiuen la teoria genovesa.

Colom era un home eminentment intel·lectual. Sabem, pels seus escrits, que parlava castellà, portuguès i llatí, i tenia coneixements amplis d'astronomia i geografia. Si era fill d'una família humil, costa de creure que hagués pogut estudiar, a finals del segle XV, totes aquestes disciplines.

Però si Colom no era genovès, d'on provenia? I per què ho va voler amagar durant tota la seva vida?

La mirada inquietant de l'almirall. Per què va amagar el seu orígen?

Barcelona era, al segle XV, un dels ports i una de les ciutats més importats de la Mediterrània. Feia poc que s'havia construït l'espigó del nou port i el comerç amb les terres conegudes era ric i abundant. Pàtria de mariners, les famílies benestants vivien del comerç i hi havia una ferma regulació dels afers marítims. El regne de la Corona d'Aragó s'havia unit a la corona de Castella amb el matrimoni dels Reis Catòlics, però més enllà d'aquesta unió, la potència marítima residia en aigües mediterrànies, no pas atlàntiques.

A Barcelona el cognom Colom el trobem en diverses referències. I una d'aquesta referències ens porta a una família de comerciants i navegants de cognom Colom. Un dels membres d'aquesta família havia arribat fins i tot a almirall en dècades passades. Hi ha qui pensa que Cristòfor Colom era fill d'aquesta família de comerciants.

Aleshores, si fou així, per què no ho va dir obertament? Per què va callar i es va endur el secret a la tomba? Per què no apareix a cap registre?

L'explicació que donen alguns historiadors defensors de la teoria que Colom era barceloní és que Colom no era fill legítim de la família. Els fills il·legítims no eren registrats, ja que no tenien dret a cap herència. Això explicaria el motiu de que s'enrolés de molt jove en alguna tripulació i anés a navegar per la Mediterrània, adquirint tots els coneixements en navegació que li valdrien tant en el seu viatge a Amèrica. I davant dels monarques a qui els havia de vendre el gran viatge, un fill il·legítim i desheretat no tenia cap credibilitat. Per això, potser, va haver d'amagar el seu passat.

Una segona possible explicació, i molt més llaminera que l'anterior, és que Colom hagués participat durant la seva joventut en atacs corsaris contra vaixells del rei Joan II, pare de Ferran el Catòlic. A finals del segle XV es van esdevenir enfrontaments entre partidaris i detractors del rei Joan II - a tots els efectes va ser una guerra civil, però seria llarg explicar-la -, i sembla que la família Colom es va posar de part dels contraris al rei. Quan Colom demana diners per emprendre el seu viatge a les Índies als Reis Catòlics, no pot explicar el seu origen rebel, i per això amaga la seva procedència.

Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona

Sigui com sigui, cap de les cartes, escrits o mapes està escrit en italià. Sempre escriu en castellà, i quan ho fa, comet moltes faltes i imprecisions, barrejant algunes paraules d'altres idiomes, entre ells, el català.

Quan torna del seu primer viatge, curiosament, els Reis Catòlics el reben a Barcelona - concretament al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, situat a Badalona -, i és en aquest indret on Colom els informa del seu gran i transcendental descobriment. Va tornar el mariner a casa, després del seu gran viatge?

I com a última dada que convida a la reflexió ens trobem, cara a cara, amb l'inquietant misteri que envolta la precisió del rumb que va prendre durant el seu primer viatge. Una llegenda que diu que Cristòfor Colom sabia de l'existència del nou món, i com arribar-hi. Perquè havia estat un home de mar, sigui corsari o mercader, però un home de coberta, en definitiva, des de la seva infància. Que coneixia les llegendes i històries marineres. Unes històries que parlaven d'unes terres a ponent riques i desconegudes, llunyanes però abastables. Llegendes que explicaven que després de forts temporals arribaven a les platges de les illes de Cap Verd, situades enfront de la costa africana, troncs d'arbres impossibles i desconeguts arrossegats per les onades. I també havia arribat a la costa, portat pels corrents marins de tempestes llunyanes, algun cadàver de rostre estrany, fosc, tan diferent de tots els humans coneguts fins aleshores.

Les tres naus van seguir el paral·lel 28 fins arribar a terra ferma. Com sabia el rumb exacte?

El Cristoforo Colombo de Gènova, aquell qui va créixer com a comerciant de llanes no podia haver adquirit tots aquells coneixements mariners si s'havia enrolat amb més de vint anys d'edat. A més, anàlisi forenses fets a les restes òssies del germà de Colom descarten que hagués mort a l'edat en que ho va fer el suposat germà genovès de l'almirall. La família del navegant, doncs, ha de ser una diferent de la que defensa la tesi italiana, que per altra banda, com hem dit abans, està bàsicament sostinguda pel govern del país.

El monument del 1888 que s'alça al port de Barcelona és un homenatge també a la catalanitat de Colom. A la seva base hi ha representades les figures catalanes que van ser transcendentals durant el descobriment. Potser l'almirall sí que havia observat el mar, de nen, des de l'espigó del port de Barcelona, preguntant on era el seu final. I aleshores, si això és cert, el dit de l'estàtua ja fa bé d'assenyalar cap a l'est, cap a la Mediterrània. Aquest era el mar que ell contemplava des de casa durant la seva infància. És en el nostre mar on havia projectat el seu somni. Creuar l'oceà incògnit fins a resoldre els seus misteris.

Qui va posar l'estàtua a lloc, si és així, ens va deixar una bona pista per a la posteritat.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona un misteri amagat durant segles està a punt de sortir a la llum pública. Una llegenda prohibida que algú no vol que se sàpiga. Descobriu el misteri i descarregueu el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

I si us agrada el que us expliquem en aquest bloc de curiositats històriques, no dubteu en fer "m'agrada" a la nostra pàgina del facebook i així ajudar-nos  a fer-ne difussió:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona