La màgia del Paral·lel

Les hortes que s'extenien entre la muralla de Barcelona i la muntanya de Montjuïc es va convertir de seguida en fàbriques i carrers de sorra i fang. Després, en pocs anys, algú va pensar que aquella zona sense urbanitzar podia ser terra de ningú, i van traçar una línia. Una avinguda. Els barcelonins van descobrir que, a la falda de la muntanya, hi havia lloc per a tot i per a tothom. D'aquella època d'esplendor, amb aire de París i salnitre de mar, m'arriben les notes d'un cuple. Inoblidable tornada que parla d'un temps que mai més tornarà...

V.


Era l'any 1894. Feia poc que les muralles de Barcelona s'havien enderrocat, i de les seves runes en naixia una nova metròpoli. Era el París de la Mediterrània. I com passava al barri de Pigalle, amb el seu Mouline Rouge, Barcelona també volia tenir el seu "Boulevard Prohibit".

El nom: El nom de Paral·lel és simple i clar. És el paral·lel dels 41 graus, 22 minuts 30 segons de latitud nord. Estem ja tan acostumats a parlar del Paral·lel que segurament no ens hem parat a pensar en la procedència del nom, però és tan científica i geogràfica com aquesta: es tracta d'una línia que creua d'est a oest la part sud de la ciutat de Barcelona.

És clar que en una ciutat com la nostra, on hi ha una avinguda Diagonal, te més sentit que on hi ha una línia recta que creua el quadriculat de l'Eixample, hi hagi també un traçat paral·lel que segueix la geometria.

De fàbriques a cabarets: El Paral·lel connecta directament els molls amb la part interior de la ciutat, i en concret, amb el barri de Sants, abans un poble. Per tant, i recordant el passat fabril de la Barcelona de la revolució industrial, les primeres construccions d'aquest carrer tan emblemàtic van ser les fàbriques, sobre tot carboneres. El carbó era transportat per mar i al port es descarregava. De fet, la plaça de les Carboneres - que ve a ser la rotonda situada al sud de Colom i que connecta la part baixa de l'avinguda del Paral·lel amb la Ronda Litoral, agafa el nom de les fàbriques que hi havia en aquella zona fa ara una mica més d'un segle.

Però el seu peculiar emplaçament de seguida faria que l'avinguda prengués una mena de caràcter i personalitat pròpia. Es trobava, de fet, en una curiosa frontera entre tres móns: el barri xinès i tot el que això implicava, la zona industrial d'Hostafrancs i les hortes del Poble Sec. Aquella "terra de ningú" aviat seria determinant per començar a parlar del Paral·lel com a l'avinguda de la llum de la Barcelona del 1900.

El primer local que va fer esclatar aquella barreja de burgesos, obrers i gent de mala vida va ser un teatre anomenat Teatro Circo Español. Cal dir que les primeres construccions que oferien espectacles eren simples barraques on s'oferia des d'entreteniment musical, circ i varietats. Era una època on els nous invents - electricitat, cinema, pirotècnia - eren una llaminera distracció per persones de totes les classes socials. No era estrany, doncs, veure senyors vestits amb roba elegant al costat de dones de mala vida. El Paral·lel era el "Far West" de Barcelona.

Les terrasses més grans del món: L'Avinguda s'havia construït de zero en els terrenys guanyats després de l'enderrocament de la muralla. La zona entre la defensa i Montjuïc estava quasi despoblada, i per tant, el Paral·lel va poder ser tan ample com els dissenyadors ho van voler. I els cafès que s'hi van instal·lar oferien immenses terrasses on, els dies de bonança climàtica, s'asseien a veure la vida passar centenars, milers de barcelonins.

Les terrasses ocupaven l'amplíssima vorera del Pral·lel 

El molino i les varietats: El vodevil i el couplet són sens dubte els dos gèneres per excel·lència dels teatres del Paral·lel. Des de finals del segle XIX i fins al final de la Guerra Civil, a tota l'Avinguda en van proliferar fins a una desena, oferint, de vegades, obres de teatre de contingut seriós.

Alguns experts consideren el cas del Paral·lel com a únic al món, ja que oferia una oferta eclèctica i variada on totes les classes socials, des dels obrers fins a la burgesia, podia trobar la seva oferta.

A més, en una ciutat com Barcelona, on la política sempre estava a l'ordre del dia, alguns d'aquests espectacles eren també mostres culturals i ideològiques. Una riquesa que va fer que l'avinguda prengués fama mundial. La seva proximitat del port la feia internacional: mols viatgers, mariners i visitants van fer del Parel·lel una avinguda màgica.

Amb cinquanta metres d'ample, l'avinguda era única a la ciutat. Els teatres s'aplegaven a banda i banda

Una interminable filera de columnes: De fet, la idea original dels dissenyadors de l'Avinguda era que tota fos emmarcada per llargues i immenses porxades que havien d'aixoplugar als visitants i caminants els dies de mal temps. Es conserva, encara, una petita part del Paral·lel amb aquest disseny original, però la veritat és que la filera de columnes que havia de recorre tota l'avinguda des del port fins a la plaça Espanya mai es va arribar a veure plasmada.

Les "estrelles" de Barcelona: Va ser tan gran la fama del Paral·lel i dels seus teatres, que van aparèixer també noms immortals: eren les coupletistes, ballarines i artistes que, amb rètols de neó, o envoltats de bombetes grogues i blanques, feien brillar el seu nom. Hi ha algunes llegendes encara vives d'aquella època. Noies que van ser famoses a la ciutat i més enllà, fins i tot. Noms com la Bella Dorita, Raquel Meller,  o les més recents, com Lita Claver, Amparo Moreno o Merche Mar.

Raquel Meller, una estrella de fa cent anys

La decadència: Amb el final de la Guerra Civil i les prohibicions de tota mena, es va acabar també l'època d'esplendor del Paral·lel. Era comparat, abans de la Guerra, amb el Broadway de Nova York o el West End de Londres. Però a partir dels anys 40 la seva decadència va ser manifesta. Els censors es dedicaven a amputar els espectacles de varietats, i la qualitat en general va decaure notablement.

Amb el final de la dictadura, als anys vuitanta, es va recuperar una mica el seu caràcter, però mai va tornar a ser la barreja social que havia estat, punt d'unió entre totes les classes de Barcelona. La droga, la prostitució i els problemes derivats van fer de l'avinguda un indret poc recomanable a segons quines hores de la nit, i molts locals van acabar tancant.

Darrerament, però, l'Ajuntament ha tornat a impulsar l'avinguda intentant dotar-la de centralitat i d'una oferta cultural variada. Encara hi ha molta feina per fer en aquest sentit.

Al thriller de misteri Tots els noms de Barcelona, la ciutat de principis del segle XX amaga un secret que les classes benestants no permetran que surti a la llum pública. Regala-la aquest Sant Jordi! www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les històries que expliquem, no dubteu en fer "m'agrada" al nostre facebook:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona