La història de Barcelona de l’últim segle no pot estar
deslligada de la història del seu club de futbol més internacional i reconegut.
Quan sortim a l’estranger, lluny, fins i tot, creuant oceans, i parlem de la
nostra ciutat, sovint els nostres interlocutors no coneixen gaires detalls de
Barcelona. Potser recorden l’arquitectura de Gaudí, o els Jocs Olímpics del 92.
Potser no en saben gaire cosa més. Però el que segur que quasi tothom sap és
que a Barcelona hi ha el Barça. Ens agradi o no el futbol, el Barça és alguna
cosa més que un club. I també te la seva història curiosa i plena d’anècdotes.
V.
Els repudiats del
Català FC: El Barça s’hagués pogut anomenar, enlloc de FC Barcelona, Català
FC, i potser amb aquest nom ara hauríem arribat fins als nostres dies. El cas
és que l’any 1899, el suís Hans Gamper, aficionat al futbol, va intentar entrar
a jugar al club Català FC del gimnàs Tolosa, acabat de constituir. Però va ser
rebutjat per ser estranger. L’home va decidir, aleshores, crear un altre club
de futbol per poder practicar el seu esport favorit. I el nom que li va donar
va ser Futbol Club Barcelona. Els estrangers que havien estat repudiats pel
Català FC de seguida es van unir a Gamper, i a finals del 1899 el FC Barcelona
ja jugava els primers partits.
El Català FC va ser, en realitat, el primer club de futbol
de la ciutat, malgrat que el primer en anar al registre civil a fer-ho oficial
va ser el club de Gamper, i per tant, històricament, el barça és considerat el
primer de Barcelona.
El Català FC va sobreviure fins a finals dels anys 20, i
sempre va mostrar una gran rivalitat amb el FC Barcelona.
 |
| El Hans (Joan) Gamper |
Els primers camps: La
Barcelona modernista de principis del segle XX tenia certs problemes d’espai
per poder jugar a futbol. De fet, és una contradicció ja que eren els anys de
construcció de l’Eixample, i hi havia, en potència, desenes de solars i camps
abandonats que podien haver servit per jugar a futbol. Però precisament per
aquest creixement urbanístic els camps que podien servir un any, l’any següent
ja no eren útils perquè el creixement urbanístic se’ls menjava. Des del 1899 i
fins al 1908 el barça va utilitzar fins a 4 camps de joc diferents: el camp de
l’antic velòdrom de la Bonanova, on avui està el Turo Park. El camp de l’hotel
Casanovas, on ara hi ha l’Hospital de Sant Pau. El camp de la carretera d’Horta
i el Camp del carrer Muntaner.
A partir del 1909 comença a jugar al camp del carrer
Industria, conegut popularment com “L’escopidora”. D'aquell camp en queda la paraula "culers" per referir-se a l'afició barcelonista. El cas és que alguns seguidors havien de veure el partit asseguts sobre les tanques, i per tant, treien el cul enfora. La vista des del carrer era la de centenars de persones arrenglerades, amb l'esquena endavant, ensenyant, i ja ens perdonareu l'expressió, el cul.. D'aquí la paraula "cules".
El 1922 l'equip es trasllada al Camp de les Corts on es construeixen graderies, i els culs ja descansen al seient. El 1957 s’inaugura el Camp Nou, que amb algunes ampliacions ha arribat fins als nostres dies..
El 1922 l'equip es trasllada al Camp de les Corts on es construeixen graderies, i els culs ja descansen al seient. El 1957 s’inaugura el Camp Nou, que amb algunes ampliacions ha arribat fins als nostres dies..
Cal dir, com a curiositat, que fins als anys 20 aquests
camps on jugava el barça no eren de gespa.
 |
| Exterior del camp del carrer indústria, amb els "culers" |
El nom de Barça: És
clar que la paraula “Barça” és un diminutiu de Barcelona, fixant-se en el so
sonor de la seva “c” que sona a “s”. Potser ho hem d’agrair a la dolçor de la
llengua catalana, que va capgirar el so més dur, “k”, del nom romà de
Bar(k)ino, o del medieval Barchinona, i el va convertir en la Bar(s)elona dels
nostres dies.
Però per trobar els orígens històrics del nom de “barça” hem
d’anar fins l’any 1922. Aleshores la popular revista esportiva “Xut!” va
començar a utilitzar el diminutiu de “Barça”. El que al principi era un diminutiu afectuós,
de seguida va començar a ser utilitzat per la gent en general. Malgrat que
durant els anys de la Dictadura la majoria de diaris ho escrivien amb “s”,
“barsa”, avui dia s’escriu amb “ç” a tot el món.
Els desqualificatius
de Madrid: Una de les curiositats menys conegudes és que durant els anys
40, en l’època més dura de la Dictadura, els periodistes de Madrid tenien
màniga ampla per riure i fer mofa del barça. En aquest context, van començar a
utilitzar el sinònim d’”orinals” per referir-se als blaugrana. Deien que
l’escut tenia la forma d’un orinal i directament utilitzaven aquesta paraula per referir-se al club barceloní. La gran quantitat de queixes
i la pressió fins i tot d’algunes autoritats que volien rebaixar la tensió que
s’estava generant van fer que finalment els periodistes de Madrid deixessin
d’utilitzar al terme “orinal”.
Canaletes i les
celebracions: Les celebracions del Barça en aquest indret es remunten als
inicis del mateix club, o gairebé. El cas és que el per què de la tradició té a
veure amb la impossibilitat dels aficionats per saber, en temps real, com
anaven els partits del seu equip i dels rivals. En aquells primers anys del
segle XX no hi havia ràdio ni televisió a les cases, i per tant, calia esperar
hores a que sortissin les edicions de la premsa escrita. Just davant de
Canaletes hi havia la redacció del diari La Rambla, i mentre es jugaven els
partits, s’anotaven en una gran pissarra l’evolució dels resultats. Sembla que
els primers culers anaven a veure aquesta pissarra i es devien alegrar molt
quan l’equip guanyava. Ho celebraven allà mateix, als voltants de la font de
Canaletes. Diuen les cròniques que fins als anys 30 era habitual veure als
aficionats concentrats davant de Canaletes esperant a què allò que hi havia
escrit a les pissarres canviés per bé o per mal. Quan per fi la ràdio va
acostar els resultats i la narració dels partits a tots els habitants de
Barcelona, els culers no van perdre la tradició i van seguir celebrant els seus
títols i victòries al voltant de la font.
 |
| Les pissarres a l'exterior dels diaris, a La Rambla. |
La llegenda urbana del
Metralleta de la Barceloneta. El Jimmy Jump dels anys 80: Als anys 80 trobem una figura curiosa que
és recollida per alguns diaris del moment i que s’ha convertit en una mena de
llegenda urbana relacionada amb el barça. El “Metralleta” era un home que es
dedicava, de tant en tant, a saltar al terreny de joc a mig partit i a abraçar
a alguns jugadors, sobre tot porters, sense fer-los, però, cap mal. L’home era
detingut pels membres de seguretat del club que el portaven a la sortida, i
l’afer no anava a més.
Però el “Metralleta” sembla que no es cansava de fer les
serves aparicions estrella. Quan el detenien, cridava “Soy el Metralleta y
vengo de la Barceloneta”. Segurament “El Metralleta” era un home que tenia
alguna mena de malaltia mental que havia estat o que estava ingressat al
sanatori de Sant Boi. Els caps de setmana rebia un permís per sortir, i
aleshores es dirigia al Camp Nou per saltar a la gespa i abraçar als porters i
als jugadors.
Durant uns mesos els responsables de seguretat del camp van
anar de bòlid perquè no entenien com era possible que aquell home, que no tenia
ni entrada, es pogués colar i arribar fins a la gespa una vegada rere l’altra.
Finalment van deduir que el “Metralleta” utilitzava la xarxa
de clavegueram per desplaçar-se sota terra i entrar a les instal·lacions del
Camp Nou. I alguns diaris fins i tot van publicar que el “Metralleta” coneixia
els túnels i laberints que conduïen a la gespa perquè havia treballat, en el
passat, com a operari a les clavegueres de la ciutat.
Un home inofensiu que va demostrar que no existeixen les
barreres físiques i que, sota terra, els túnels secrets condueixen a destins
insospitats...
Aquí teniu l'enllaç per veure a l'autor de Tots els noms de Barcelona, el periodista i escriptor David Izquierdo, explicant totes aquestes curiositats a la tele:
http://www.youtube.com/watch?v=i2Gr_QdfFw0
Aquí teniu l'enllaç per veure a l'autor de Tots els noms de Barcelona, el periodista i escriptor David Izquierdo, explicant totes aquestes curiositats a la tele:
http://www.youtube.com/watch?v=i2Gr_QdfFw0
A la novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona descobrireu un secret amagat durant segles. Una llegenda prohibida que s'amaga - potser com el "Metralleta de la Barceloneta" - al subsòl de la ciutat de Barcelona.
Llegiu el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com
I si trobeu interessant tot el que expliquem, podeu fer "m'agrada" a la pàgina del facebook i així ens ajudeu a fer-ne difusió!!
La part final d'aquesta crònica no és res certa. Com ningú podia explicar-se cóm collons una persona físicament debil podia arribar a accedir sempre dins l'estadi, van apareixer una sèrie d'especulacions i llegendes res certes sobre ell.
ResponderEliminarEn "Xavi el Metralleta" era una persona que va tenir un xoc psicològic quan era molt jove perquè el seu pare va morir d'un accident greu. El seu germà es va fer càrrec d'ell però era molt dificil de controlar-lo a cada moment, va ser de gran quan el vàren ingressar al centre de Sant Boi.
Així doncs va arribar a convertir-se en un autèntic icone del barri pel seu salero. Li donaven de menjar, de vestir, mangava a qui podia i el disfrassaven de torero, de sevillana, etc.
Quan anava al Camp Nou entrava sense cap mena de difilcultat perquè en els controls hi havia bastanta gent de la Barceloneta, aquesta és la raó. Arribava a l'antic fosso i s'enfilava per aconseguir entrar al terreny de joc.
Jo ho vaig viure dues vegades. Una a Can Barça contra l'Osasuna on es va abraçar amb l'Urruti. I un altre més heavy, va ser al camp de Sarrià en un Espanyol-Barça i va saltar amb la bandera del Barça...l'afició perica el volia matar quan van veure la bandera. Fins i tot va saltar una vegada a Can Barça jugant la selecció espanyola, en aquell cas anava amb una bandera municipal de Barcelona, tot li donaven mastegat a propòsit per fer el seu show particular.
En Xavi va ser un autèntic crack, quan mangava peix de les parades de les peixeteres de la Barceloneta, elles no s'ho pensaven dues vegades. Li fotien una galleda d'aigua freda en totes les parts i ell es baixava els pantalons i calçotets.