Avui he tornat a passar per davant de la Catedral de Barcelona. A la plaça Nova, just on comença el carrer del Bisbe, és on s'aixecava la porta Praetòria de la Bàrcino romana. D'allà sortia la calçada que comunicava la ciutat amb Castrum Octavianum, i als marges del camí s'enterraven els morts, i s'executaven als lladres i als assassins.
Un parell de pals de fusta es devien alçar permanentment davant de la porta de la muralla. Allà es lligaven els patíbuls - les estaques horitzontals - on el botxí clavava els canells dels ajusticiats a la creu. Els crucificats trigaven unes quantes hores a morir, dessagnats i asfixiats pel seu propi pes. Els pals verticals estaven esquitxats de marques terribles de sang i estelles.
Mentre caminava esquivant turistes eixerits, carteristes atents i ciclistes inconscients, he pensat en les ànimes de tots els qui van morir clavats davant de la porta de la muralla. Dos mil anys enrere, però allà mateix, a l'actual plaça Nova. I aleshores algú m'ha bufat al clatell, i quan he girat el cap per veure quin amic m'estava intentant espantar, no he trobat ningú darrera meu. M'he aturat i he mirat les pedres de la muralla, negres i saberudes. Qui ha estat? les he preguntat.
Shhhh... m'han dit.
Quan plou em fan mal els ossos, i tot i tenir vint-i-quatre anys i ser una noia bonica i espavilada, encara em sorprenc agafant aire ben endins, mentre sento els pulmons suplicant més oxigen.
Suposo que hi ha coses que mai s'obliden.
V.
Per cert, la novel·la Tots els noms de Barcelona ja ha acabat el procés d’impressió!!! En pocs dies estarà disponible per Internet - amb enviament gratuït a casa - i en res, a les principals llibreries del país!!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario