V.
Hi ha evidències
geològiques que fa uns quants milers d'anys la muntanya de Montjuïc era una
illa. S'han trobat restes fòssils que constaten que la plana de Barcelona
estava submergida sota el mar. El corrent marí de la costa barcelonina, de
forma predominant, circula de nord-est a sud-oest. Per tant, els sediments que
va anar arrossegant de la desembocadura del riu Besòs es van anar situant
contra la roca de Montjuïc. Abans que els romans s'establissin sobre el Mons
Tàber i fundessin la ciutat de Bàrcino, aquesta muntanya de Montjuïc era una
península, connectada a la resta del continent per una fina línia de terra. Amb
el passar dels segles, i les aportacions extres de terra que feien les rieres
que baixaven de Collserola, es va anar conformant la línia litoral.
La platja de
Barcelona, pròpiament dita, n'era també el port des del principi de l'activitat
comercial. És cert que hi havia un altre port situat al sud de Montjuïc, en una
petita badia que avui encara es pot intuir passada l'entrada al cementiri, a la
Zona Franca. Fins i tot en aquell punt, fins al segle XIX, s'havien conservat
les restes d'una torre de defensa, record d'aquell port primitiu. Però els vaixells
normalment descarregaven les mercaderies directament a la platja, i per tant,
la funció primordial d'aquest espai era la de rebre els productes i el peix que
duien els pescadors fins a la costa.
La platja no estava
protegida per la muralla, i tots els qui allà s'establien estaven a expenses
dels atacs que poguessin venir per mar. Al segle IV, durant el reforçament que
es va fer de la muralla fundacional romana, ja es va monumentalitzar la porta
de mar, la Decumana. Per allà entraven les mercaderies més importants, i calia
defensar bé aquell punt. També era una bona benvinguda pels vaixells que hi
arribaven, que es trobaven amb una muralla forta amb torres de defensa ben
definides.
Ens podem imaginar,
d'aquella època, les barques de pescadors varades a la sorra, i les
llevantades, que ara salven els nostres dics, que segurament feien arribar el
mar fins a la mateixa muralla. Les termes romanes també s'aixecaven a la
mateixa platja. Quan els viatgers arribaven, extenuats, d'un llarg viatge per
mar, es podien refrescar en aquelles primeres termes. Va ser, doncs, el primer
servei lúdic de la platja de Barcelona.
De fet, la mateixa
platja barcelonina era molt apreciada durant l'època romana per les ostres que
s'hi trobaven. Tan apreciades que s'han trobat restes de nombroses closques
d'ostra en moltes de les excavacions de la Bàrcino romana.
Van passar els
segles, i fins mil quatre-cents anys després no es va donar forma a l'espigó
del port, que va anar creixent amb el passar de les dècades. Malgrat això, moltes
de les mercaderies es seguien descarregant a la sorra de la platja. Per tant,
la seva funció va seguir sent la comercial. Cal apuntar que en aquella època no
hi havia el costum d'anar a la platja per banyar-se ni prendre el sol, ni molt
menys. Aquest és un costum molt contemporani. Les platges, històricament, eren
simplement el punt on es trobava el mar i la terra, i la ciutat vivia
bàsicament d'esquenes al mar, excepte els barris de pescadors, que en vivien,
bàsicament.
Amb les successives
ampliacions de la muralla la platja de Barcelona queda com la franja de sorra
que s'estén, de forma intermitent i interrompuda per l'espigó del port, pel
litoral. La franja de platja més important, on es descarregaven les
mercaderies, era la situada entre l'actual pla de Palau, anomenat aleshores
puig de les Falsies, i la zona on ara hi ha el Parc de la Ciutadella, que
aleshores era conegut com a arenal de Santa Clara.
I atenció a les
mercaderies: De Sicília s'importava blat, cotó i corall. De Sardenya arribaven
figues, formatges i peix salat. D'orient arribaven les apreciades espècies:
pebre, gingebre, encens, canyella.
I què aportava
Barcelona? Els vaixells sortien amb productes manufacturats pels especialistes
que s'agrupaven en gremis. Així trobem teixits de llana, vidres, plom, estany,
coure, i com a productes de la terra, arròs i vi.
La platja era punt
de contacte entre aquestes mercaderies d'entrada i sortida.
 |
| Els nostres avantpassats no anaven a la platja a prendre el sol. Foto: w110.bcn.cat. |
Avancem ara en el
temps. L'espigó del port ha fet de barrera natural a la sorra que baixa empesa
pel corrent predominant - recordem que ve del nord-est - i s'ha guanyat quasi
un quilòmetre de terra al mar. Allà s'aixeca el barri de la Barceloneta.
Amb la Revolució
Industrial la via del tren marca una distància entre la ciutat i la platja a la
part nord, però es guanya amb l'enderrocament de la muralla a la zona del
Passeig de Colom. Així, als volts de l'any 1881, la història explica que hi
havia, a la platja, unes petites tavernes que eren conegudes com a
"pudes", per la mala olor que devien fer, ja que no hi havia cap
control ni depuració del clavegueram.
Amb la proliferació
de les industries, la majoria del litoral de la plana de Barcelona s'omple de
fàbriques que allunyen als ciutadans del mar. Durant dècades Barcelona viu
d'esquena al mar. El Somorrostro esdevé la llar de milers de persones que han
de malviure en barraques perquè no tenen enlloc més on anar.
Aquella platja que
un dia va ser font de riquesa per a la ciutat, ara està bruta, abandonada, i és
bandera de la pobresa més extrema.
Hauran de passar
anys fins que la ciutat recupera el seu orgull mariner i les platges passen a
ser patrimoni dels barcelonins. Els Jocs Olímpics del 92, vistós ara ja amb
certa perspectiva històrica, marquen un abans i un després definitiu amb la
relació de Barcelona amb les seves platges. Ara en podem gaudir. Ara hem
recuperat allò que va fer de Bàrcino, Barchinona i Barcelona una potència
mundial: el mar va donar vida a la ciutat durant dos mil anys.
Si voleu llegir la novel·la de misteri ambientada a
Barcelona que està sent èxit de vendes, la trobareu a FNAC, Corte Inglés i
llibreries. El primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com.
No hay comentarios:
Publicar un comentario