La primera ràdio - Ràdio Barcelona - EAJ1

Primer ens comunicàvem amb gestos, després, la paraula. L'home va evolucionar, i els senyals es van tornar complexos. Vam fer senyals de fum, sonors, amb bales de canó i després amb els codis de les banderes, entre vela i vela. Un dia algú va descobrir com emetre senyals elèctrics, i va arribar el telègraf. El telèfon. I per fi, la ràdio. Ara tot el que ens envolta és ràdio, en diferents longituds d'ona. El que no sap tothom és que la ràdio és molt més antiga del que pensem. Te tretze mil set-cents milions d'anys. La mateixa edat que l'univers, segons els últims càlculs científics. Perquè encara que sembli difícil de creure, les estrelles emeten ones de ràdio, que arriben fins a la Terra. Quan sentiu les interferències al cotxe, o mentre busqueu un dial que no s'acaba de sentir bé, penseu que part d'aquesta interferència arriba del centre de la galàxia...

V.

Ara ens comuniquem amb telèfon mòbil, “whats up”, internet, i per nosaltres és una normalitat quotidiana l’estar envoltats d’emissions radioelèctriques. Però la màgia de la ràdio no la coneixien, almenys de forma tangible, els barcelonins de fa només cent anys. De fet la primera emissora de ràdio de Catalunya, i per extensió, de l’estat espanyol no va emetre des de Barcelona, com tothom creu, sinó des del Prat del Llobregat. Va ser el 1911, i va ser una emissora de ràdio militar.

Expliquen les cròniques de l’època que uns quants anys després, a principis dels anys 20, els barcelonins més precursors i aquells qui tenien quartos a les butxaques anaven a les botigues d’elements elèctrics i compraven cables per fabricar antenes i els primers receptors per poder escoltar les emissores de ràdio estrangeres que ja emetien fora de les nostres fronteres.

No serà fins al 1924 que Barcelona acull la primera emissora de ràdio de la ciutat, anomenada Radio Barcelona, amb l’indicatiu de EAJ1. La inauguració es va fer el 14 de novembre del 1924 i els primers estudis estaven situats sota la cúpula de l’hotel Colom, a la plaça de Catalunya.

Com eren els estudis de ràdio en aquella època? Primer de tot, expliquem com acostumen a ser avui dia, amb una part dedicada al control tècnic, amb un tècnic que s’encarrega del control de micros i de la música o efectes sonors. En aquesta part tècnica s’acostuma a situar producció i la recepció de trucades telefòniques i comunicacions amb l’exterior. Un gran vidre separa aquesta part del locutori on es situen els presentadors, locutors i col·laboradors. El vidre s’anomena “peixera”, i la part del locutori està insonoritzada, amb una porta especial i les parets i terra d’un material que permet que el so es transmeti cap al micròfon de forma correcte.

L’any 1924, però, la primera ràdio no s’assemblava en res a com son avui dia. Hi havia una habitació gran coneguda com la “sala de màquines” on hi havia els aparells emissors. On es situaven els locutors era l’”auditori”, on hi havia, a més dels microfons, un piano i una zona bastant gran on es situaven els artistes per cantar, o els músics per tocar diferents instruments. El concepte de la ràdio del moment era molt diferent al d’ara: calia imitar, d’alguna manera, els espectacles. A terra hi havia una gran estora, i dibuixats a l’estora hi havia uns números. Allà era on s’havien de situar els diversos artistes que haurien de fer els espectacles sonors.

La primera veu de Ràdio Barcelona, la Maria Sabater

El 1926 els estudis es van traslladar al carrer Casp i ja en pocs anys sorgeixen altres idees per tirar endavant més emissores radiofòniques.

Radio Catalana comença a emetre també per aquella època, i el 1930 neix Radio Associació de Catalunya.

Però més enllà dels noms i les emissores, volem investigar una mica més com rebia la població aquella gran novetat que anava a revolucionar el món de les comunicacions.

Normalment la programació no era de 24 hores com ara, sinó que les emissores emetien unes poques hores al dia. La música en directe tocada al mateix estudi va omplir moltes de les primeres hores de radiodifussió. Hi havia moltes interferències i la recepció tenia molts punts d'ombra.

El primer informatiu s'anomena "La Palabra" i no apareixerà, a Ràdio Barcelona, fins al 1930. Malgrat això, el 1924 ja hi havia algun espai que repassava algunes informacions, però en un format més petit.

També va ser al principi de la dècada dels 30 quan comencen a sorgir emissores de ràdio locals en diverses poblacions. La ràdio es popularitza, i les escenes que es veien els primers anys, de desenes de persones al voltant d'un aparell escoltant els butlletins informatius, o el programa d'entreteniment, comencen a ser més difícils de veure.

Tenen molt èxit les obres de teatre, i després arribaran les novel·les radiades,

Els polítics i els governants se n'adonen del gran potencial del mitjà, i comencen a ser freqüents els discursos radiats. De fet, durant la Segona República cada cop la ràdio es polititza més i amb l'arribada de la Guerra Civil, l'aparell agafa ja una dimensió política cabdal.

Com en moltes altres coses, Barcelona demostra una vegada més que és pionera  L'antena de les primeres emissores de ràdio va culminar la muntanya del Tibidabo durant dècades, fins que la Torre de Collserola va substituir-la en la seva missió. Per tant, pels barcelonins de bona part del segle XX l'invent de la ràdio no solament va canviar les seves vides, sinó també el paisatge que veien cada dia al mirar cap a la muntanya més alta de la ciutat.

Sense aquell primer invent no existirien molts d'altres que van venir després i que marquen el nostre dia a dia. Així que quan passem per la plaça Catalunya i mirem Passeig de Gràcia amunt cap al Tibidabo, pensem que aquella vertical va ser la primera escollida per fer realitat la màgia de la radiodifussió a la nostra ciutat, i també al nostre país: de la cúpula de l'hotel Colom, directe fins al cim del Tibidabo, i d'allà, creuant el cel de la ciutat, fins a tots els aparells receptors... 

Descobriu el misteri de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" a la nostra pàgina de facebook:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Escolteu al David Izquierdo explicant aquesta curiositat històrica a la ràdio, en el següent enllaç, a partir del minut 11: La Ciutat, Onda Cero Catalunya.

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-29052013-1300_2013052900099.html

Trobada a El Corte Ingles

Aquest dimecres dia 29 de maig, a les 7 de la tarda, veniu al Corte Ingles del Portal de l'Àngel, a la sala d'actes. El David Izquierdo ens parlarà de les llegendes i la història de Barcelona en la presentació de la seva novel·la Tots els noms de Barcelona!

Si us agrada la història i el misteri, no podeu faltar a la cita! Entrada lliure i gratuïta!

Lloc: Corte Ingles Portal de l'Angel
Hora: 19 hores
Dia: Dimecres 29 de maig

Us esperem a tots i a totes!!!

El David Izquierdo, fent una xerrada sobre Tots els noms de Barcelona

El fantasma del Morrot de Montjuïc

No reconeixeríeu el paisatge que us envolta si una màquina del temps us posés els peus en la Barcelona de fa només un segle. Imagineu si el viatge us portés a la Barcelona renaixentista, tancada per les muralles, envoltada d'hortes i amb les goletes i les fragates ancorades davant dels penya-segats de Montjuïc. Perquè eren això, simples penya-segats on les gavines hi feien niu, i entre les roques negres, s'entreveien alguns pescadors que passaven la nit encenent fogueres a les coves que s'amagaven entre les roques. 

La part més prominent del penya-segat de Montjuïc sempre s'ha dit morrot, com si fos el morro de qualsevol animal que volgueu imaginar. Quan es va construir la carretera que havia de connectar el port amb Casa Antunez (que després acabaria sent el trist i degradat barri de Can Tunis), el morrot va ser mutilat, i s'hi va aixecar una petita fortificació.

En queden, però, algunes imatges de l'aspecte que havia tingut durant segles. Potser als dibuixos no es veu el fantasma que diuen que rondava els penya-segats. Però existia... i qui sap, potser, si entre els camions que circulen per la Ronda Litoral, encara es deixa veure de tant en tant...

V.

Just on comença el Paral·lel, al costat del portal de Santa Madrona – petit tram conservat de la muralla de Barcelona -, hi ha la plaça de les Carboneres. Rep el seu nom del punt on, durant molts anys i fins a la dècada dels seixanta del segle passat, s’hi acumulava el carbó que descarregaven els vaixells del port.

Era una zona fosca, lletja, apartada de tot, i tenyida del negre del carbó que ho inundava tot. Darrera de les piles de carbó, tancades per unes tanques de fusta altes i plenes de forats i esquerdes, hi havia una zona degradada i mig abandonada que s’estenia fins a la falda de Montjuïc. Tota la zona es coneixia com a Horta de Sant Bertran, i de fet, els molls que es van construir en aquella zona porten el mateix nom, Sant Bertran.

L’horta de Sant Bertran es remunta uns quants segles enrere. Era, geogràficament parlant, la zona compresa entre la muralla – el Baluard del Rei rematava la corba de la muralla de Santa Madrona quan girava cap a la Muralla de Mar – i la muntanya de Montjuïc. Durant segles allà es van situar alguns dels horts que nodrien de productes agrícoles la ciutat de Barcelona i els seus mercats, com el Born o la Boqueria. Una riera servia de fossar d’algunes parts de la muralla, i un cop creuat el curs d’aigua, les hortes i els camps eren l’únic paisatge fins arribar a la muntanya, pel sud, i al mar, caminant cap als penya-segats. Precisament els penya-segats de Montjuïc devien ser dignes de veure. Una paret de roca on trencava el mar. Un caminet permetia passar sota el morrot - el petit sortint que en forma de morro marcava la part més prominent del penya-segat – i els terrenys situats a l’altra banda eren coneguts com Casa Antunez, el nom que després derivarà en Can Tunis.

Així era el Morrot de Montjuïc. Font: barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.

Ja ens hem situat, ja tenim creat el paisatge que ens envolta. Ara viatgem una mica en el temps. Situem-nos a l’any 1640, just a l’inici de la Guerra dels Segadors. Una multitud de pagesos protestava a la porta del palau del virrei i demanava a crits el seu cap. Dalmau de Queral i Codina, virrei i comte de Santa Coloma, era un home odiat per la població. Explica la història que l’home coneixia l’existència d’un passadís secret que unia el seu palau, situat a la cantonada del Carrer Ample amb l’actual plaça del Duc de Medinaceli, i els penya-segats de Montjuïc, fora muralles.

Per esquivar al poble en armes, l’home va fugir passadís enllà, i es va trobar sa i estalvi corrent per les hortes de Sant Bertran. Dues galeres genoveses havien ancorat just davant de Montjuïc, i el virrei va veure que serien una bona opció per fugir de la ciutat.

Però la sort no el va somriure perquè a les hortes de Sant Bertran també hi havia segadors, que el van reconèixer. Diu la llegenda que el van linxar, literalment, més o menys al mateix punt on ara hi ha la plaça de les Carboneres, a tocar de les roques del mar.

I sembla que aquell punt on va morir el virrei odiat es va convertir, durant dècades, en lloc quasi de peregrinatge pels ciutadans furiosos amb el poder injust i opressor. El costum era llençar pedres contra el punt on el virrei va ser linxat, i d’aquest costum en va esdevenir un túmul. Els túmuls eren petites muntanyes de pedra sota les quals, normalment, es feien enterraments. Van passar els segles, i la història es va convertir en llegenda. I la llegenda deia que sota aquell túmul de pedres encara restava enterrat el virrei. Es va col·locar una creu feta de fusta de pi, i el poeta Jacint Verdaguer en va fer referència en un dels seus versos:

De Sant Bertran en les Hortes

part d’avall de Montjuïc

damunt d’un pilot de pedres

s’aixeca una creu de pi.

Aneu-hi, fills de muntanya,

aneu-hi, barcelonins,

a resar un pare nostre

per qui fou nostre botxí.

Amb aquesta poesia de Verdaguer, que va viure a la segona meitat del segle XIX, queda clar que la llegenda del virrei assassinat just als peus del Morrot el 1640 havia sobreviscut durant segles, i la creença popular encara situava el cadàver de l'home sota les pedres. Sembla que realment el virrei va ser enterrat dins de la ciutat, però l’imaginari col·lectiu situava el seu cadàver sota els penya-segats de Montjuïc.

I sense deixar la llegenda, afegirem, pels amants de la nit i els misteris, que diu també la dita que les nits de lluna nova s'alça des del Morrot el fantasma del virrei, que camina des de la Terra Negre de les carboneres fins al mar quiet i tranquil, i allà es submergeix, sota les aigües, intentant fugir dels seus botxins.

Més enllà de la llegenda, el que sembla segur és que la zona de les carboneres era lloc de mala vida, cau de prostitutes durant els anys més durs del franquisme. Hi ha un article que fins i tot parla d'uns forats a la tanca de fusta que envoltava la carbonera que eren utilitzats per facilitar l'anonimat dels contactes sexuals entre prostitutes i clients.

Un tramvia creuava els penya-segats de Montjuïc. Ara, això és la Ronda Litoral

Ara quan passeu des de Colom cap a la Ronda Litoral recordeu les hortes de Sant Bertran i les terres negres, i penseu, si és de nit i esteu conduint sols entre els carrers deserts, que potser us observa el fantasma del virrei, mort i assassinat pel poble de la Barcelona del 1640.

Si us agrada el misteri, la història i les llegendes, compreu la novel·la Tots els noms de Barcelona. La podreu trobar a l'FNAC, Corte Ingles, Casa del Llibre i a moltes llibreries. És un thriller ambientat en els dos mil anys d'història de la ciutat de Barcelona, des de la Bàrcino romana fins a la ciutat medieval i la Barcelona modernista. 

Més informació i el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Feu "m'agrada" al nostre facebook, amb fotografies, novetats i llegendes: 

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Banyar-se a Barcelona, part 1

A la Bàrcino romana quasi ningú nedava al mar, ni tampoc als rius i llacunes que envoltaven la ciutat. Molta gent ni tan sols sabia nedar, però més enllà d'això, no existia el costum de gaudir d'aquests espais d'aigua a l'aire lliure. Sí que existien, en canvi, les Termes. Punt de trobada social i costum saludable. Eren els banys antics. Amb el pas dels segles, Barcelona va necessitar uns nous banys, més moderns, menys romans - o menys clàssics, potser -. Va ser després de l'any 1000 que algú es va decidir a aprofitar l'aigua que baixava de Collserola per dotar a la ciutat d'un servei que va durar segles i segles... Els Banys Nous.

V.

Es te constància que a la porta Decumana de la muralla romana, la que hi ha al carrer del Regomir, hi havia unes termes. L'espai tenia dues zones diferenciades: una pels homes, i l'altre, per a les dones. Per tant, en l'època de la Bàrcino romana, homes i dones es banyaven en estances diferents. Si algú fa volar la seva imaginació sobre com devien ser aquelles termes, que tingui clar aquest concepte. Es volia evitar, precisament, que els espais reservats a la higiene es convertissin en alguna cosa diferent.

S'han trobat, de fet, restes d'alguns utensilis femenins com pinces del cabell i petits collars a les restes del que es creu eren les termes femenines.

Però en aquesta entrada no volem quedar-nos a descriure solament com eren les termes romanes, sinó que volem avançar una mica en el temps i descobrir les altres termes, les noves. Les que van donar, i encara donen, nom a un dels carrers de la ciutat i que ens conviden a fer volar la imaginació.

Parlem dels Banys Nous.

I se li diuen nous, precisament, per diferenciar-los dels vells, de les termes romanes. I estaven situats en un indret una mica distant a l'emplaçament de les termes originals romanes. Estaven situats molt a prop de la Rambla i de l'actual mercat de la Boqueria. A la cantonada del carrer de la Boqueria amb Banys Nous, sota terra, a uns tres metres del nivell del sòl.

Diuen les cròniques que aquests banys nous van ser fundats l'any 1160 i van ser els únics banys a tota la ciutat de Barcelona fins al segle XV.

I tenen una curiosa història al darrera. Va ser el 5 de juny del 1160 quan Ramon Berenguer IV accepta formar una societat mercantil amb el jueu Abraham Bonastruc, qui havia comprat una horta a tocar del Castell Nou, a la porta sud de la muralla. Aquella horta era rica en aigua, i fins i tot tenia una nòria. L'acord permetia fer, en aquella horta tan plena d'aigua, uns banys. Ens hem d'imaginar les muralles de la Bàrcino romana, vuit-cents anys després de l'últim gran reforçament, i les rieres i cursos d'aigua que ja hem explicat altres vegades que baixaven a banda i banda de les valls de defensa. Molt probablement una d'aquelles rieres passava a tocar de la muralla sud, més o menys seguint el carrer dels Banys Nous, on ara hi ha el call.

Els Banys Nous van ser construïts seguint l'estil de l'arquitectura àrab, tot i que el seu propietari era jueu, i els àrabs feia quatre-cents anys que havien marxat de la ciutat. Aquest fet va generar certa confusió anys després, a la baixa edat mitjana, ja que la majoria de barcelonins de l'època pensava que els banys havien estat aixecats pels àrabs durant els cent anys - al llarg del segle VIII - que havien ocupat la ciutat.

Sembla que l'estança principal quedava un pis per sota del nivell del carrer. Era circular, envoltada de columnes, i la font del llum era un forat que s'obria al sostre, per on entrava la llum natural quan era de dia. Es creu que aquella devia ser l'estança de l'aigua freda.

El dibuix està basat en una descripció, però serveix per fer-nos una idea

Si fem cas de com eren els banys de ciutats properes com Palma o València, molt possiblement els Banys Nous de Barcelona tenien dues sales, una pels banys calents i l'altra pels freds. No ens ho hem d'imaginar pas com una piscina, a l'estil de les termes romanes, sinó com un espai on hi havia vapors que venien de sota terra - un sistema de forns generava aquest vapor calent - i pujaven fins a la sala per un sistema de canonades.

El bany fred acostumava a estar il·luminat amb llum natural, i els visitants s'anaven fent dutxes d'aigua freda llençant per sobre l'aigua, no pas nedant en cap piscina.

L'any 1834 tota la construcció es va enderrocar. En aquell moment, els habitants de la Barcelona del segle XIX no coneixien exactament quina era la història d'aquell lloc tan estrany, situat un pis per sota del nivell del carrer, amb una sala circular plena de columnes, amb un forat al sostre com a font de llum. Deien que eren unes restes antiquíssimes, i pensaven, erròniament també, que els banys dataven de l'època dels àrabs.

Què en queda, ara? Hi ha l'edifici que va ser aixecat al solar dels banys centenaris, res més. Els arqueòlegs creuen, però, que sota els ciments d'aquest edifici es troben les restes del que van ser les cambres de bany, i segurament, part del sistema de canonades que transportaven l'aigua i els vapors.

Afegim, per acabar, la descripció exacte que va fer Isidoro Bosarte, un erudit que va visitar Barcelona a finals del segle XVIII i que va explicar què va trobar en aquell soterrani on hi havia els Banys Nous de Barcelona.

“Estaban los antiguos baños en una caballeriza de la casa que hace esquina a la Boqueria y a la calle de los Baños y en un pedazo de corral de la misma casa. Entrábase a la caballeriza por una pendiente del portal, como que el piso de los baños estaba muy inferior al piso de la calle y tan hondo, que habiéndole dado luz a la caballeriza a raíz del mismo empedrado de la calle, quedaba muy alta todavía sobre los pesebres. (...) Se veía al frente un sudadero en figura de Templo, sostenida su cúpula, que era cortada adentro en triángulos, por doce columnas de mármol blanco, cuyos capiteles no estaban labrados y mostraban la figura, como si estuviesen forrados de una tela. La cúpula se cerraba con un agujero de figura de una estrella y por él entraba la luz. El mármol de las columnas más parecía de Génova que de Cataluña, pues era muy blanco. A la mano izquierda se veía contra la pared un canalón seguido hecho de argamasa de cal y chinarro, por donde iba el agua al baño. Algunas columnas, que sostenían arcos antes de entrar al lacónico, parecían restauradas de tiempo posterior, y sobre el capitel de una se veía un agujero por donde cabía la mano, hecho en regla para algún fin. Las bóvedas y las paredes estaban enlucidas de estuco, como asimismo la cúpula del lacónico. El pavimento era todo de mármoles, de los que se sacaron muchos y se llevaron a la iglesia de los Jesuitas de la Rambla"

Descobriu el misteri que s'amaga al subsòl de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la està a la venda a llibreries i grans superfícies, i per internet a la nostra web.

I si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona