jueves, 27 de diciembre de 2012

Un secret amagat durant segles...



TOTS ELS NOMS DE BARCELONA                                        DAVID IZQUIERDO


- Ja està. Quan vulguis.
- Parlo i prou? No em feu cap pregunta?
- No, al principi no preguntem mai res. T'has de presentar, explicar qui ets.
La Sala Vermella feia honor al seu nom. Fins i tot les cortines eren tenyides d'un roig intens, quasi excessiu.
- Molt bé. Em dic Adam. Tinc trenta anys. I en fa tres que em vaig matar a la carretera en un accident.
L'Eitxiber jugava amb la corretja del rellotge, sentint de fons aquella confessió. Feia temps que havia perdut l'interès per les històries d'ultratomba. Totes eren semblants, tenien un denominador comú. El subjecte es moria, i després tornava, en qualsevol dels formats possibles.
Hi havia, però, una diferència substancial entre la confessió de l'Adam i les sessions d'espiritisme convencionals. Aquestes últimes, bàsicament, eren un frau.
I l'Adam deia la veritat.



Així comença la novel·la "Tots els noms de Barcelona". Un thriller de misteri que passa a Barcelona on no sols trobaràs una trama trepidant ambientada al nostre temps, sinó que tot allò que els protagonistes van descobrint et transportarà a les diferents èpoques històriques de Barcelona: la Bàrcino romana, el Madinat Barshiluna musulmà del segle VIII, la Barchinona medieval i la Barcelona de principis del segle XX.

Un relat que no et deixarà indiferent i que et farà descobrir un secret amagat durant segles. Una llegenda prohibida que canviarà el destí de la mateixa ciutat de Barcelona.

Descarrega't de forma gratuïta el primer capítol i troba tota la informació a:


A la venda a grans superfícies, llibreries independents i a Amazon.es.

Pots seguir-nos al facebook on expliquem curiositats històriques de la ciutat cada setmana!


"Tots els noms de Barcelona" és el millor regal. Per a tu, o per a algú a qui saps que l'atraparà el misteri i la història!! 

Tots els noms de Barcelona 



domingo, 23 de diciembre de 2012

La nevada de Nadal del 62 a Barcelona

La nit del 24 al 25 de desembre del 1962, ara fa exactament 50 anys, va caure una forta nevada a la ciutat de Barcelona, i a gairebé tota Catalunya. Va deixar gruixos de 70 cm a l'Observatori Fabra, i uns 50cm al centre de la ciutat. No va ser, però, l'única nevada important que ha caigut a Barcelona. Hi ha registres d'importants nevades els anys 1829 i el 1855. Els més grans encara recorden la que va caure al desembre del 1933. La del 1962, però, va ser àmpliament recollida en fotografies, i ha quedat ben present en l'imaginari col·lectiu dels barcelonins. De fet, des de l'època de la Bàrcino romana, periòdicament, cada 30 o 40 anys, la neu ha cobert de blanc la ciutat. Una imatge que ben aviat, segur, es repetirà.

V.

Els meteoròlegs expliquen que va ser un potent anticicló situat sobre Dinamarca el que va crear un corrent de vent del Nord Nord-Est molt fred i sec que va portar aire gèlid sobre Barcelona els dies 23 i 24 de desembre. Una depressió en formació entre Sardenya i el nord d'Àfrica va fer que aquest aire fred anés agafant humitat i finalment, la nit del 24, van començar a caure els primers flocs sobre la ciutat, just quan es celebrava la Missa del Gall. La precipitació va augmentar d'intensitat durant la matinada, i quan es va fer de dia, ja s'havien acumulat més de 10cm de neu a l'Eixample. La temperatura va baixar fins als 3 graus sota zero, i el vent va bufar amb moderada intensitat.
La ciutat va quedar totalment paralitzada, mentre els registres anaven augmentant. Finalment, les xifres van ser contundents: 70cm de neu al Tibidabo. 46cm al centre de la ciutat. Els tramvies i els autobusos van deixar de funcionar, i els pocs taxis que ho feien, havien de dur cadenes.
Els bombers van haver d'assistir a desenes de persones, portant a les embarassades que estaven a punt de parir fins als hospitals, i fins i tot traslladant als difunts fins als cementiris. Molts vehicles de bombers, però, també van ser víctimes de la neu i es van quedar atrapats als carrers de la ciutat.

De Montjuïc al Tibidabo, la nevada del 62 a Barcelona va deixar tota la ciutat totalment colgada


Des d'Andorra es van enviar diverses màquines llevaneus que en el seu trajecte des del Principat van anar obrint, de pas, la carretera que connectava Barcelona amb les terres de Ponent. Així finalment es van començar a netejar els carrers, i a poc a poc, durant els deu dies següents, es va anar recuperant certa normalitat.

Una de les imatges més curioses de la nevada la van deixar els aficionats a l'esquí - no gaires en aquella època - que van aprofitar el pendent d'alguns carrers de Barcelona per baixar-los esquiant. Era habitual veure, doncs, gent esquiant pel carrer Balmes, o per l'Avinguda del Tibidabo. Els Tren de Sarrià - precursor dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat - va oferir el servei gratuït durant els dies de la nevada i els esquiadors aprofitaven aquest fet per pujar des de la plaça Catalunya fins a l'Avinguda Tibidabo, i baixar després esquiant per tornar a agafar el tren altra vegada.

Hi ha moltíssimes fotografies d'aquells dies, testimoni d'un fenomen que ja s'ha repetit altres vegades i que segur que la ciutat viurà novament. En deixem algunes, les més curioses que hem trobat, ara que fa mig segle d'aquella gran nevada que va cobrir tota Barcelona de blanc.

Imatge en color de l'Avinguda Diagonal després de la nevada del 62


Esquiant a la plaça Catalunya a la nevada del 62 a Barcelona
La font de Canaletes, coberta per la neu


Si us agraden les històries que expliquem, no dubteu en fer "m'agrada" al facebook de Tots els noms de Barcelona:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Tots els noms de Barcelona és una novel·la de misteri que repassa, amb un argument trepidant, les diferents èpoques històriques de la ciutat. Un equip del museu d'història descobreix un secret al Tibidabo que algú no vol que surti a la llum. Una llegenda prohibida que ha estat amagada des de fa dos mil anys...
Descobreix el misteri a: www.totselsnomsdebarcelona.com

sábado, 22 de diciembre de 2012

La Barcelona romana: Bàrcino

És atractiva, perquè és llunyana en el temps, i desconeguda. Tot són suposicions basades en descobertes arqueològiques, però no hi ha imatges. Ni pintures, ni tampoc, és clar, fotografies. La Bàrcino romana ens apareix a l'imaginari com un misteri. Sabem com eren les seves muralles, coneixem les restes del gran Temple d'August, i fins i tot les làpides funeràries ens expliquen algunes històries humanes. Poques, però.
Potser la més bonica de totes és la de la Vireia Augustina. Una noia que va viure al final del segle III després de Crist a Bàrcino, enterrada a la necròpoli de la plaça de la Vil·la de Madrid, a extramurs de la muralla. La làpida que tancava la seva tomba deia:
"Als Déus bons: De Marcus Porciu Primitius, a la Vireia Augustina, estimadíssima companya, plena de mèrits i virtuts."
Qui devia ser, aquesta Vireia? Qui ho sap...

V.



Amb el nom de colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino es funda, entre el 13 i el 15 a.C, la ciutat de Bàrcino. Era una colònia, per tant, fundada de zero, tot i que s'alçaria sobre un poblat iber. Va ser emmurallada amb estructura militar o castrum. Tenia dos carrers principals: el decumanus màximus, i el cardus màximus. A la majoria de colònies romanes el fòrum estava situat just a la intersecció d'aquests dos carrers. A Bàrcino aquesta intersecció no es trobava al centre de la ciutat, sinó a la part oest. Aquest fet rau en que el temple d'August, en honor a l'emperador regnant en el moment de la fundació, s'alçava al cim del petit turó del Mons Tàber. Aquest cim, de sols disset metres sobre el nivell del mar, es troba a poc més de cent metres de la porta oest, i per tant, allà és on es va distribuir el fòrum, centre de la vida política i social de la colònia.

La muralla de Bàrcino i la porta Principalis Sinistra, a l'actual plaça de l'Àngel
Dibuix de David Parcerisa
 Com a anècdota destacar que els primers pobladors de la nova ciutat foren jubilats de l'exèrcit provinents de la península itàlica. Amb el pas de les generacions, però, aquest origen es va anar oblidant i ja podem parlar de barcelonins, o barcinonins, pròpiament dits.

 La capital de la Hispania Citerior no era, però, Bàrcino, sinó Tàrraco. Bàrcino era una ciutat petita, amb un port igualment petit situat a l'altra banda de Montjuïc - el Mont Iovis -. A l'estar situada a prop de la Via Augusta va guanyar de seguida poder comercial, i a poc a poc, amb el pas dels segles, va anar prenent rellevància. La primera muralla va ser reforçada al segle IV, i ja apareixia a les cròniques dels historiadors compartint importància amb Emporium, Baetulo, Subur o Tàrraco.

 A finals del segle V, però, l'Imperi Romà començava a decaure, i la Bàrcino romana aviat passaria a la història.

Si voleu més informació sobre la Bàrcino romana, busqueu en aquest mateix bloc l'entrada del 3 d'octubre. Allà hi trobareu anècdotes i curiositats!!

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

La Vireia és la protagonista de Tots els noms de Barcelona! Descobriu el secret i el misteri que amaga la història de la ciutat a www.totselsnomsdebarcelona.com

martes, 18 de diciembre de 2012

Les fonts de Barcelona i les seves llegendes Part 1

Hem explicat ja en altres ocasions que el subsòl de Barcelona està creuat per cursos d'aigua que baixen de la serra de Collserola i que desemboquen al mar. Amb la urbanització de la plana barcelonina, aquests cursos d'aigua han passat a formar part de la xarxa del clavegueram.
Però aquí i allà, i com un valor incalculable pels habitants de la ciutat, brollen fonts i pous que nodreixen d'aigua fresca i apaguen la set dels barcelonins. I moltes d'aquestes fonts tenen la seva llegenda, la seva història i la seva personalitat.


V.


Explica una llegenda centenària que sota la ciutat antiga hi ha un riu subterrani. Un curs d'aigua que forma una cova secreta per la que és possible, fins i tot, caminar. Que servia d'amagatall en setges i guerres, i que era com una mena de passadís secret que utilitzat per entrar i sortir de la ciutat en l'època en què Barcelona estava envoltada de muralles, sense ser vist ni aturat.
Diu la mateixa llegenda que el riu nodreix els pous i les fonts de la ciutat antiga. El cert és que al segle XIX hi havia comptabilitzats més de vuit-cents pous a tota la ciutat.  Pous i fonts que han passat a la història.

- La Font del Gat: Molts coneixereu la coneguda cançó popular: "Baixant per la font del gat, una noia i un soldat". De fet la del Gat és una de les fonts que brollen a la muntanya de Montjuïc, fruït de les aigües subterrànies que hi ha al subsòl de la muntanya. Per la seva proximitat a la ciutat va ser molt coneguda i popular. Hi ha referències a una Font d'Horaci en l'època de la Bàrcino romana, i una "Font del Grat", durant l'Edat Mitjana, possible orígen del nom definitiu. Va ser sobre tot a finals del segle XIX i principis del XX quan la font va viure la seva època de màxim esplendor. De fet, els ornaments actuals que envolten la font data de l'any 1918, i són conegudes les trobades que s'hi feien a principis de segle per ballar i menjar.

L'aigua de la font raja de la boca d'un inquietant gat
Les fonts eren, en aquella època, l'espai d'esbarjo pels barcelonins del moment, que sense cotxe ni segona residència, buscaven activitats a l'aire lliure pels caps de setmana. La cançó que l'ha fet tan coneguda porta per títol "La Marieta de l'ull viu", i hi ha certa controvèrsia a l'hora de determinar la seva procedència. En tot cas ens podem imaginar fàcilment les vessants suaus de Montjuïc, amagades per la vegetació, i els dos amants, o potser només amics que festejaven, tot baixant de la font del gat…

- La Font màgica de Montjuïc: No marxem de la muntanya. Estem a l'any 1929, la segona exposició universal que acull Barcelona és una veritable revolució per a la ciutat, que creix en nombre d'habitants, i també s'urbanitzen alguns dels seus espais, com tot l'entorn de la plaça Espanya i la falda de la muntanya de Montjuïc. Allà s'alçaven les quatre columnes que Puig i Cadafalch enderrocades just un any abans de l'exposició per la dictadura de Primo de Rivera.
La font de Montjuïc és obra de Carles Buigas, i naixia ja com un joc d'aigua i llum que era realment una veritable atracció per l'època. La construcció és molt interessant sobre tot pel complex sistema de canonades i passadissos que discorren sota la mateixa font amb les immenses màquines encarregades de bombejar l'aigua. Fins fa pocs anys el sistema encara conservava molts dels elements originals. Va ser un dels referents principals de les olimpíades de l'any 1992 i actualment és una de les atraccions principals de la ciutat de Barcelona. Malgrat la seva fama, la font en sí no te res a veure amb les aigües originals del subsòl de la ciutat sinó que es nodreix de la xarxa artificial.

 Font de Canaletes: És la font per excel·lència de la ciutat. Aquesta sí que té una història ben nodrida. Està just al capdamunt de La Rambla i les seves aigües baixaven de Collserola . De fet l'emplaçament exacte de la font en èpoques passades no era estrictament el d'avui dia, sinó que es trobava a l'interior d'un edifici. Una de les portes de la ciutat medieval estava just al capdamunt de La Rambla, per tant la font es trobava també en una zona estratègica de la ciutat.
Existeix la llegenda que tots aquells qui beuen d'aquesta font tornaran a la ciutat algun dia, quedant emmirallats per la seva bellesa eterna. Fins i tot hi ha qui parla d'un fantasma, un espectre que va quedar atrapat per sempre en la seva aigua, i que de tant en tant es deixa veure vagant per la part alta de La Rambla.
Sigui com sigui, l'aigua de Canaletes sempre ha estat ben valorada pels barcelonins, que feien llargues cues - hi ha fotografies de principis del segle XX que ho testimonien - per agafar aigua d'aquella captació. De fet aquestes cues van ser aprofitades per algun emprenedor de l'època, que va muntar una petita parada on venia anissos i aiguardents. Era costum del moment beure aigua de font acompanyada d'aquests anissos, una costum que va sobreviure a les fonts i "merenderos" de Collserola - de les Planes, per exemple - fins als anys vuitanta del segle passat.


Fent cua a la font de Canaletes. Foto: Camilayelarte

La Font de Canaletes també és protagonista, però, d'un altre tipus de trobada que no te res a veure amb les propietats fantàstiques de la seva aigua. Les celebracions del Barça en aquest indret es remunten als inicis del mateix club, o gairebé. El cas és que el per què de la tradició té a veure amb la impossibilitat dels aficionats per saber, en temps real, com anaven els partits del seu equip i dels rivals. En aquells primers anys del segle XX no hi havia ràdio ni televisió, i per tant, calia esperar hores a que sortissin les edicions de la premsa escrita. Just davant de Canaletes hi havia la redacció del diari La Rambla, i mentre es jugaven els partits, s'anotaven en una gran pissarra l'evolució dels resultats. Sembla que els primers culers anaven a veure aquesta pissarra i es devien alegrar molt quan l'equip guanyava. Ho celebraven allà mateix, als voltants de la font de Canaletes. 
Diuen les cròniques que fins als anys 30 era habitual veure als aficionats concentrats davant de Canaletes esperant a què allò que hi havia escrit a les pissarres canviés per bé o per mal. Quan per fi la ràdio va acostar els resultats i la narració dels partits a tots els habitants de Barcelona, els culers no van perdre la tradició i van seguir celebrant els seus títols i victòries al voltant de la font.

Un altre dia dedicarem una estona a parlar de les fonts de Collserola, enigmàtiques també, amb noms com La Budellera, la Font de l'Estrangulador, o la Font Groga. Aquestes, però, són més solitàries, lluny de les celebracions esportives, però plenes de misteri i llegendes que descobrirem.


Si us agraden les històries que expliquem, feu "M'agrada" al facebook de la novel·la: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona


Tots els noms de Barcelona recull la llegenda del "Riu de Sota", la cova subterrània que nodreix totes aquestes fonts i que fan de l'aigua de la ciutat un dels elements màgics més intrigants i misteriosos. Descobriu el secret a www.totselsnomsdebarcelona.com

domingo, 16 de diciembre de 2012

L'orígen del nom de Barcelona


La novel·la Tots els noms de Barcelona és ficció. Un thriller trepidant ambientat a la ciutat comtal, amb pinzellades de novel·la històrica. Malgrat que la trama és pura literatura, està inspirada en moments històrics reals, i per tant, totes les referències històriques són contrastades. Ho són també els diferents noms que ha tingut la ciutat al llarg dels dos mil anys de vida i que són descrits al llibre. 

Barcelona va començar sent Barkeno, un petit poblat iber a tocar d'uns aiguamolls...

V.


L'origen del nom de Barcelona no està clar, tot i que hi ha teories més o menys probables. Una d'elles, considerada com a mite per la majoria d'historiadors, diu que va ser el general cartaginès Amilcar Barca qui la va fundar cap al segle III a.C.

 La teoria més probable, però, explica que el nom de Barcelona prové de l'iber Barkeno. Barkeno seria, doncs, un primitiu poblat iber erigit al cim del Mons Tàber - on ara hi ha la catedral -. Hi ha altres fonts, però, que posen en dubte aquesta tesi i situen el poblat originari de Barkeno més al sud, just darrera de la muntanya de Montjuïc, on després hi hauria el petit port de la ciutat romana.

Quan els romans arriben a la península i la romanitzen, funden la ciutat de Bàrcino sobre el poblat de Barkeno, o molt a prop. Bàrcino seria, simplement, la llatinització del nom iber.

Hem de considerar que la paraula Bàrcino es pronunciava Bár-ki-no. Quan arriben els visigots el nom evoluciona cap a Barchinona, essent la pronunciació més probable Bar-ki-nó-na.

El 711 els musulmans entren a la península, i al llarg dels anys posteriors van avançant cap al nord. Van arribar a Barchinona cap al 718, ocupant-la. El nom de la ciutat passaria a ser Medina o Madinat Barshiluna. També apareix com Barshiluna o Barshaluna. Sigui com sigui, la seva pronunciació devia ser propera al mot Bar-xi-lú-na.

L'any 801 els carolingis reconquesten la ciutat. La plaça esdevé la més important al nord de la frontera, que queda estabilitzada a les terres del Penedès, amb poques variacions durant segles. El seu nom es torna a cristianitzar, esdevenint altra cop Barchinona.

Amb les dècades el fonema chi es va anar endolcint fins convertir-se en s, i la primera n es va convertir en l a causa d'un fenomen anomenat dissimilació de sonants.
I ja ho tenim: Barcelona.

 Amb l'aparició de l'impremta el nom pren rellevància als documents oficials i ja no varia més, arribant fins als nostres dies.

Però no són aquests els noms de Barcelona més importants N'hi ha d'altres, els dels seus habitants, que la fan viva i eterna. Ells són, en el fons, els veritables noms de la ciutat.

Si us agrada tot el que us expliquem al bloc, no dubteu en fer "m'agrada" al nostre facebook:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

I si gaudiu amb els thrillers de misteri, us recomanem que us descarregueu gratuïtament el primer capítol de la novel·la Tots els noms de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com
Si us quedeu atrapats... a les llibreries del país la trobareu!!!

martes, 11 de diciembre de 2012

La quinta forca i la mort a Barcelona

Els botxins havien de viure a extramurs. Ningú els volia, ni a ells ni a la seva família. Però eren necessaris, deien, per mantenir la pau i l'ordre públic. Per la història de Barcelona han passat centenars de botxins. Des dels soldats romans que clavaven els condemnats a la creu, fins als darrers, no fa pas tant, que trencaven el coll tot fent girar el garrot vil. La ciutat ha estat escenari de gestes i batalles, art i vida. Però també, no ho oblidem, ha viscut l'espectacle de la mort. Quan tota la família anava a veure com penjaven a un desgraciat, o clavaven a la creu a algú altre. Els espais encara conviuen amb nosaltres... i si pareu atenció, sentireu, encara, la veu dels condemnats demanant clemència en l'instant final...

V.


Tot i que ens pot semblar una barbaritat, fins fa una mica més de cent anys, era habitual que tota la família anés a presenciar les execucions dels condemnats a mort. L’espectacle era tot un esdeveniment a la ciutat, i hi havia diferents punts a la geografia urbana on directament s’executava de forma habitual.

L’última execució pública es va fer el 15 de juny del 1897. En quant a la primera, segurament ens hauriem de remuntar a la prehistòria, a les tribus iberes que habitaven la plana barcelonina. Ens centrarem, però, en les que estan més o menys documentades.



Pintura de l'última execució pública a Barcelona, el 1897


Quan els romans funden Bàrcino al segle I a.C, porten amb ells les seves lleis, i els càstigs per infringir-les. Entre ells, la crucifixió, que és considerada com un dels mètodes de mort més cruels. En la crucifixió els reus eren lligats o clavats a una estaca travessera pels canells, no pas pel palmell de la mà, com apareix a la iconografia cristiana. Aquesta estaca travessera, horitzontal, s’hissava i es col·locava sobre el suport de l’estaca vertical. El condemnat quedava penjant pels canells, ofegant-se per la pressió sobre els pulmons al tenir els braços alçats. Per allargar el suplici es clavaven els peus a la fusta vertical, i així el reu podia alçar-se sobre els claus dels peus per poder respirar i alleujant la pressió als pulmons. El dolor als peus el feia deixar-se anar i quedar-se penjat altra cop dels canells, i així es quedava fins que l’asfixia el feia tornar-se a alçar sobre els peus. El dolor i el cansament feien, al final, impossible aquesta acció, i el condemnat moria per asfixia.

Les execucions en època romana es feien normalment a les vies principals d’entrada a les ciutats com a exemple del que passava si es vulnerava la llei. Per tant, a Bàrcino, es crucificava davant de les portes de la muralla. La Praetòria, a la plaça Nova, davant de la Catedral, era possiblement l’escollida per ser la més propera al Pretor o guàrdia principal de la muralla. També s’executava a la plaça de l’Àngel, on hi ha la parada de metro de Jaume I, on hi havia la porta principal de la ciutat romana. De tota manera, els romans reservaven la crucifixió per als pitjors crims. Els patricis i ciutadans romans importants no morien crucificats, sinó decapitats o degollats, una mort més ràpida.

A l’Edat Mitjana, amb el creixement de la ciutat, canvien també els punts d’execució. Principalment trobem:

-Plaça del Rei, indret reservat per a les classes nobles. Allà es degollava o es tallava el cap.

-Pla de Palau, on hi havia una de les cinc forques de la ciutat. Allà, directament, es penjaven als condemnats, que es quedaven allà unes quantes hores, o fins i tot dies, com a exemple. En aquest sentit hi ha documentada una queixa, l’any 1382, per part dels ciutadans i dirigida al rei Pere el Cerimoniós. Es demanava al rei que es traslladessin les forques a un altre punt de la ciutat perquè el pla de Palau, a l’estar a tocar de la platja, era molt concorregut per mariners i mercaderies, i els cossos en descomposició feien una pudor insuportable.

-Al pla de la Boqueria, on avui dia trobem el mercat, és on s’acostumaven a cremar als condemnats, sobre tot per delictes sexuals.

-Un altre dels punts de mort el trobem a tocar de la plaça Espanya. Allà hi havia una de les creus que marcava el terme de Barcelona, una creu que es va cobrir amb una petita teulada durant segles, donant el nom de “Creu Coberta” a tota aquella zona.

- I el més famós de tots. La “Quinta forca”, molt allunyada de la resta de punts d’execució, i que ha donat nom a l’expressió que indica que alguna cosa queda “molt llunyana”. La veritable “quinta forca” estava a l’actual barri de la Trinitat Vella, al que aleshores era el turó de Finestrelles i que ara ocupa el carrer del mateix nom, a prop de la parada de metro de Trinitat Vella i del Nus de la Trinitat. Per allà passava el camí principal que venia del nord, i per tant, al ser una zona elevada, servia com a forca perfecte: ven visible als ulls dels viatgers que s’aproximaven a Barcelona.

No ens podem oblidar dels patis de les presons, o del temut, durant segles, castell de Montjuïc, on s’havia aplicat el Garrot Vil, s’havia afusellat o aplicat la forca. Aquelles execucions, però, eren més íntimes. A la resta d’espais descrits es matava davant del públic, de la gent, que acudia en massa a veure les execucions, tal com ara anem als estadis a veure el futbol.

El carrer dels petons, avui
Acabarem aquest relat donant un punt romàntic a tot plegat, si és que en pot tenir algun. Hi ha un petit carrer, al Born, amb el nom de “Carrer dels Petons”. És un carreró molt a prop de l'entrada del Parc de la Ciutadella i diu la llegenda que rep el nom del fet que era en aquell carrer ombrívol i silenciós on els condemnats a mort que caminaven cap a l’esplanada de la Ciutadella, on anaven a ser afusellats, es trobaven per última vegada amb les seves estimades. Allà podien fer els últims petons de la seva vida abans de caminar cap a la mort. Aquesta llegenda ens recorda a aquell racó fantàstic de Venècia, el “Pont dels Sospirs”, on també els condemnats veien la llibertat per darrera vegada. 

La mort a Barcelona dona per escriure mil i una històries, com la del carrer de la Boria, per on desfilaven els desgraciats que anaven a morir o les confraries de la Sang, amb la temuda sella de muntar reservada només per a fer l’últim viatge a cavall cap a la forca. Un altre dia us explicarem aquestes curiositats.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona precisament una de les protagonistes, la Vireia, habitant de la Bàrcino romana, és condemnada a patir el suplici de la crucifixió. El secret que amaga és massa important com perquè pugui viure, tot i que potser els seus botxins no s’acabin de sortir amb la seva...
A www.totselsnomsdebarcelona.com trobareu la resposta a aquest i a molts altres secrets.

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook:
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Per escoltar a l'autor de Tots els noms de Barcelona, el David Izquierdo, explicant aquesta curiositat històrica a la ràdio, aquí teniu l'enllaç amb el programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya:

A partir del minut 4:30

http://podcast.ondacero.es/mp_series2/audios/ondacero.es/2012/12/12/00065.mp3

martes, 4 de diciembre de 2012

Atac pirata contra Barcelona


Entre nosaltres hi ha pirates. Els veiem cada dia a la feina, ens avancen per l'autopista. Ens els trobem a la cua del supermercat, i ens somriuen al passar, amagant la seva condició. Homes i dones tramposos i miserables que ens enganyen, burlant-se de la bona fe. Els pirates del nostre temps són sols mala gent. D'aquests pirates, però, no en vull parlar més, ni tan sols s'ho mereixen. Potser els pirates d'abans tampoc es mereixen que ningú els recordi. Però formen part de la nostra història i de l'imaginari col·lectiu. I a la Mediterrània n'hi havia. Molts. I davant de la costa catalana...

V.


Pirates. Els hem vist al cinema, els hem llegit als llibres d'història i a les novel·les perennes. Long John Silver, el pirata de la pota de pal de l'Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson, n'és potser el més famós.
La Jolly Roger és la bandera pirata més famosa. Data de
principis del segle XVIII
Els pirates reals, però, no eren tan literaris ni pintorescos. Els seus crims han passat a la història i són recordats per la seva duresa. La pirateria tenia moltes facetes, i no sempre han estat ben explicades. Hi havia pirates que operaven recolzats per corts i regnes, coneguts com "corsaris", que assaltaven només als vaixells dels països enemics. Hi havia els "bucaners", expulsats de l'illa de la Hispaniola (actual República Dominicana i Haití) i que operaven des de l'illa de la Tortuga, al nord de la Hispaniola. També trobem els "filibusters", membres de confraries o associacions de pirates que, com a organitzacions criminals més o menys controlades, s'encarregaven d'assaltar i fer incursions a vaixells i poblacions per obtenir un bon botí.

A la nostra Mediterrània també va existir la pirateria, i des de l'època dels romans. Aquí no eren tant els atacs a vaixells mercants, que també n'hi havia, sinó que el perill es trobava en els atacs i incursions que els pirates feien als pobles de la costa. A tota la zona del Maresme es conserven, encara, algunes torres de guaita que servien per avisar a les poblacions de la proximitat d'aquests temuts pirates. L'expressió "Moros a la costa" pot tenir l'orígen en aquests atacs que pirates sarraïns feien a la costa recuperada pels cristians durant els anys de la Marca Hispànica.



El castell de Burriac, documentat des del 1017, s'alça sobre el Maresme. Des
de les torres de guaita s'advertia de l'arribada dels pirates a la costa.

Barcelona, ben defensada per les seves muralles, no va rebre cap atac per part dels pirates… amb una excepció. L'atac del 935 dut a terme per tota una flota de pirates sarraïns. Un atac que, havent passat mil anys, encara recorden els llibres d'història i que va suposar un abans i un després per a la ciutat, amb una venjança posterior recordada durant segles.

L'any 935 la frontera amb l'Al-Andalús es trobava aproximadament a l'actual Penedès, més o menys seguint el curs del riu Gaià, que desemboca a la platja de Tamarit, a Altafulla. Barchinona era una ciutat lliure i cristiana. Alliberada l'any 801 per les tropes de Lluís el Pietós, era la plaça forta més important per a la cristiandat al sud dels Pirineus. Ciutat de Marca Hispànica, amb muralles fermes i ben defensades, era un port també important per al comerç amb tota la zona alliberada.

És el mes de juny del 935. Després de saquejar Niça i Marsella, l'almirall sarraí Ibn Hamona va posar proa amb quaranta naus cap a la costa catalana. La meitat d'aquests vaixells són "brulots", naus velles plenes d'elements incendiaris que servien com a ariet contra els ports i els vaixells enemics.
Ibn Hamona arrassa Pals i Torroella de Montgrí, i remunta el riu Ter, atacant les poblacions del voltant. Els pirates musulmans es dirigeixen cap al sud, cap al  Maresme. La població s'havia refugiat a les valls interiors per la por als pirates, però els petits pobles de pescadors que subsistien gràcies als fruïts que els donava el mar, encara es trobaven indefensos. Les torres de guaita van poder advertir de l'arribada de les veles enemigues, però ja era tard. Les poblacions de Maçanet i Malgrat van ser atacades i saquejades. L'almirall sarraí Ibn Hamona, però, no en tenia prou amb arrasar, saquejar i violar a les dones dels petits pobles del Maresme, així que va posar rumb al sud, cap a la capital. Cap a Barchinona.

Les tropes del comte Sunyer I van intentar plantar cara, però van ser derrotades. Recordem que no hi havia port davant de la muralla, com ara, sinó al sud de Montjuïc, molt més desprotegit. Segurament els petits burgs - el dels arcs, o el de Santa Eulàlia -, els molins i les cases que hi havia fora de les muralles, juntament amb les incipients poblacions de la plana barcelonina, van ser arrasades i saquejades, malgrat que no queda clar que si els pirates van arribar a entrar a dins de la ciutat. Possiblement ho van fer, ja que la resposta - o venjança - del comte va ser molt contundent.

Realment les cròniques no són massa extenses ni hi ha gaire informació del que va passar durant aquells primers dies d'estiu del 935 a Barchinona, però sembla que les tropes franques van perseguir als pirates musulmans que es retiraven cap al sud, cap a les terres de l'Ebre, controlades pels sarraïns.

El que si que es coneix amb detall és la venjança del comte de Barcelona, Sunyer I, com a resposta per aquest atac pirata contra la seva ciutat, i el seu comtat en general.
L'any següent, el 936, el comte, ajudat per Gusfred d'Empúries, contraataca. Es dirigeix cap al sud, cap a Turtusha, l'actual Tortosa, controlada en aquell moment pels musulmans. El seu contraatac el porta fins a Balansiya, l'actual València, donant mort al valí de la ciutat i venjant l'atac sarraí de l'any anterior.
En quant als habitants de Tortuixa, els castiga amb el pagament d'un tribut, que es manté vigent fins l'any 945.

Barchinona es recupera de l'atac pirata, igual que la resta de poblacions saquejades. Arribaran alguns anys de pau fruït dels pactes i treves entre sarraïns i francs. Fins l'any 985. Quan Almansor, cabdill musulmà i el més temut dels militars sarraïns fa una ràtzia salvatge i brutal contra la ciutat comtal, i l'arrasa totalment  Aquesta, però, és una altra història.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona el lector descobreix també aquesta època fosca i desconeguda de la història de la ciutat: la Barcelona de l'any mil, plena de perills, però també de cavallers, comtes i princeses. Podreu passejar pels carrerons, passar per sota la muralla, creuant les seves portes, i descobrir el secret que s'amaga sota terra.

 A www.totselsnomsdebarcelona.com trobareu tota la informació, així com les històries que expliquem a la secció. www.totselsnomsdebarcelona.com és el portal per a tots els amants de la història de la ciutat i dels seus misteris i secrets més desconeguts.

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" a la nostra pàgina del facebook: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona


Si voleu escoltar al David Izquierdo explicant aquesta història al programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya, aquí us deixem l'enllaç:

A partir del minut 3

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-05122012-1300_2012120500071.html