miércoles, 30 de enero de 2013

Els mercats que no fan olor a menjar

Tots hi hem passat alguna vegada, per comprar, per mirar, per amarar-nos de l'olor a llibre vell i enyorança d'altres temps. Els mercats on no hi ha menjar, sinó producte perenne, s'amaguen sovint en els racons més entranyables de la ciutat. Com quan compres un disc de vinil vell i el fas sonar, acompanyant l'agulla amb el dit perquè no s'enganxi, la història d'aquests mercats també necessita que algú la guareixi i la recuperi. És una reivindicació d'allò que és nostre, i que ens defineix. Mediterranis.

V.


Potser passa a altres ciutats i racons, però a Barcelona, els mercats importants i que tenen una història rica i apassionant no son solament aquells que fan olor a menjar. Des de sempre la ciutat ha estat un nucli important també de comerç d'altres productes que també han estat transcendentals, més enllà dels alimentaris.

Coneixem que entre les tribus iberes que hi havia a la plana barcelonina hi havia establertes relacions comercials que s'estenien també amb altres pobles propers, o a través del riu Llobregat, a altres zones llunyanes. La ciutat romana de Bàrcino va ser, però, el primer nucli habitat emmurallat on es podia anar a buscar productes. Els pagesos de l'Àger - el camp de la Bàrcino romana - podien fer agricultura de subsistència, o fins i tot tenir bestiar propi, però si necessitaven roba, calçat o altres estris havien de desplaçar-se a la ciutat per tal d'adquirir-los. És per això que els mercats de productes no alimentaris, des del moment de la fundació de la ciutat, també van ser-hi presents.

Abordarem la història de tres d'aquests mercats que han arribat fins als nostres dies i que fins i tot formen part de la "marca" Barcelona.

Els encants vells o la fira de Bellcaire: Tots els barcelonins, i fins i tot els qui no ho són, han sentit a parlar d'aquest mercat. Sabem que al segle XIV ja hi havia un mercat d'aquestes característiques al camí del Rec - al costat del que era la canalització d'aigua del Rec Comtal -, que es trobava a extramurs i que tenia tanta rellevància que apareix a les cròniques escrites.
Al segle XVI aquest mercat ja és prou important com perquè s'estableixi dins de la muralla, per tant, protegit. En un principi s'instal·la a la plaça Nova, just davant de l'entrada del carrer del Bisbe, i després, al segle XVII, a l'actual plaça Sant Jaume. Al segle XVIII es trasllada just davant de la Llotja, i després al passeig de la Creu Coberta.
Els Encants Vells, als anys 50. Foto: fortpienc.org
Va ser el 1928, amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, que es decideix situar el mercat a la plaça de les Glòries.
Cal dir que aquesta plaça, la de les Glòries sempre ha estat un mal de cap pels gestors municipals de Barcelona. El projecte d'Eixample de Cerdà l'establia com una plaça importantíssima i des del consistori s'ha intentat diverses vegades fer de les Glòries un veritable centre de la ciutat sobre el que vertebrar l'urbanisme de Barcelona. Però els intents sempre han estat un fracàs, i la plaça de les Glòries transmet aquella sensació d'estar situada a l'extraradi - amb solars sense edificar, "scalextric" viari i excessiva amplitud - quan en realitat, si mirem el mapa de la ciutat, es troba en un punt relativament cèntric si tenim en compte l'extensió urbana.
Tornant al mercat, els Encants és un mercat singular en tots els sentits. Podria ser definit com a "fira", però és una fira on es pot trobar qualsevol objecte o producte, i tot a més amb un cert aire antic i mediterrani a la vegada. Els visitants podem descobrir veritables joies amagades. Hi ha subhastes, antiquaris, mobles de tot tipus i una característica que ja no és fàcil de veure avui dia: els venedors, els firaires, sovint fan demostracions dels seus productes per atraure als clients.
Si utilitzem una mica la imaginació, i salvant la modernitat de molts d'aquests productes, segurament el sistema de venda dels Encants no ha estat massa diferent en tots els segles que fa que existeix.
Definir la fira no és fàcil. És un mercat d'ocasió, i a la vegada pot ser una fira d'intercanvi. També un mercat de productes rars i estranys, però a la vegada un racó on trobar de tot.
Ara se li està construint un emplaçament definitiu i cobert, amb una gran estructura que farà perdurar durant molts anys més aquest històric mercat que no fa pas olor a menjar.

- Mercat dominical de Sant Antoni: Definit per la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona com la fira de revistes, postals i videojocs més gran del món, aquest mercat de diumenge és un altre dels grans atractius de Barcelona. Des de còmics, jocs d'ordinador, fins a llibres vells i descatalogats, hi ha qui diu que tot es pot trobar al mercat de Sant Antoni. De fet hi ha referència d'una fira de similars característiques ja cap a finals del segle XIX on es podien trobar llibres vells - situada als voltants del port -, que cap al 1936 ja s'instal·la als voltants del mercat de Sant Antoni.
És un mercat molt important des del punt de vista cultural i històric, sobre tot per la història recent del nostre país, ja que durant els anys de dictadura es podien trobar alguns llibres prohibits i fins i tot música. Era doncs un punt on els barcelonins es trobaven i podien intercanviar cultura i coneixement.

- Les parades de flors de La Rambla: No són un mercat en el sentit estricte, però sí que s'han convertit en un símbol de la ciutat. Al segle XIII ja hi ha constància que existien venedores de flors a La Rambla, però les primeres parades documentades daten de l'any 1853. En temps passats hi havia moltes més parades de flors que ara, i tenien la característica de no ser construccions fixes, sinó que els floristes les muntaven i desmuntaven cada dia. N'hi havia més de trenta, sobre tot en el tram que va del palau de la Virreina fins a la Boqueria.
Les floristes de la Rambla, a finals del segle XIX  Foto: totsrucs.cat
La Rambla ha estat durant molts segles el passeig per exel·lència de la ciutat. Hem de tenir en compte que la muralla medieval recorria el seu marge nord, és a dir, l'esquerra mirant a mar, i per tant, tota la part d'extramurs esdevenia un passeig que amb els segles va quedar també protegit amb l'ampliació de la muralla.
Tot i que devia ser un sorral inundable sovint, era el lloc més fresc de la ciutat, on corria l'aire i les classes benestants podien sortir dels carrers ombrívols i freds de la ciutat antiga per mostrar els seus vestits o simplement passejar. Per això la Rambla es va convertir de seguida en un mercat natural a l'aire lliure, on a més de les flors es van vendre altres productes. Com ja hem explicat, la major part es va ordenar en un sol espai cap a mitjans del segle XIX amb la construcció del mercat de la Boqueria.

La novel·la Tots els noms de Barcelona recupera la ciutat antiga. La sensació de viure-la en primera persona, de tastar els seus sabors, de submergir-se en el tacte de les pedres de la muralla romana, eterna i encara en peus. Si voleu descobrir tots aquests sentits, a www.totselsnomsdebarcelona.com podeu descarregar el primer capítol de franc. I si us agrada, la podreu trobar a les llibreries. 

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar al David Izquierdo, autor de Tots els noms de Barcelona, explicar aquestes curiositats històriques a la ràdio, al programa La Ciutat, aquí teniu l'enllaç:

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-30012013-1300_2013013000125.html

miércoles, 23 de enero de 2013

Mercats de Barcelona. Una llarga història.


Imaginar la porta Praetòria de la ciutat romana de Bàrcino plena a vessar de gent, camperols sobre tot, fent cua per entrar a vendre els seus productes, és un exercici històric temptador. Les portes de la ciutat - quatre en l'època romana - tenien tres obertures. La central era utilitzada pels carruatges, i les dues laterals, pels vianants. Les hortalisses del camp, els animals, i els peixos que arribaven a la platja es venien, després, a intramurs. Les olors eren fortes, profundes, i les veus dels venedors, oferint el gènere, devien ressonar per tota la ciutat emmurallada. Si tanquem els ulls, quiets al bell mig de la Boqueria, potser no estarem tan lluny d'aquelles sensacions...

V.



Des del moment de la fundació de la ciutat a finals del segle primer abans de Crist que van existir mercats o punts de venda d'aliments, roba i altres complements a la ciutat. Durant els primers anys aquests mercats devien estar a l'aire lliure, sobre tot al voltant del Fòrum de la ciutat, on es vertebrava la vida pública de la nova Bàrcino. Sabem que hi havia factories de Garum - la salsa feta amb peix fermentat - i que a la zona de Bàrcino més propera a la porta de mar es devia vendre el peix que arribava fresc a la platja cada matí.

Sabem, també, que l'Ager de Bàrcino s'extenia per tot la plana i fins i tot s'han trobat indicis que la zona d'infulència de la ciutat romana podria arribar tan lluny com a  Martorell, una distància molt notable per a l'època. Els pagesos del camp nodrien a les viles disseminades per tota la plana, però també venien els seus productes a intramurs.

Hi ha constància dels primers mercats documentats des del segle X. Així que ens hem d'imaginar la Barchinona de l'any 1000 amb els seus carrerons i petites places ombrívoles on els camperols venien els seus productes. Els mercats com a tal de vegades s'estenien per un carrer, o es feien en una determinada plaça, i els objectes a vendre s'exposaven a terra, sovint sobre una mena d'estora. De fet la paraula "anar a la plaça" per fer referència a "anar al mercat" prové de l'època en que els mercats eren a l'aire lliure, i es feien a les places públiques, que més aviat tenien aquesta funció. Amb els pas dels anys, i l'expansió de la ciutat, aquest concepte va anar canviant fins arribar als mercats en el format actual, que també sembla que va evolucionant amb l'aparició dels centres comercials i els grans supermercats.

A la ciutat de Barcelona, actualment, hi ha 39 mercats. Alguns amb una història fantàstica que ara intentarem explicar.

La Boqueria: De fet, el nom prove del Boc, el mascle de la cabra. Apareix per primera vegada ja anomenat al segle XIII com un punt on estava permés trinxar la carn. El pla de la Boqueria era l'explanada que hi havia just davant de la porta de Santa Eulàlia, a extramurs. Els venedros ambulants s'hi van instalar, i es feien fires de bestiar de forma regular. Per tota la Rambla hi havia venedors que exposaven els seus productes, i a mitjans del segle XIX la situació ja era molt caòtica. L'any 1835 durant una revolta popular es va cremar el convent de Sant Josep, i l'edifici es va enderrocar, deixant un espai ample just al pla que feia segles havia servit també com a mercat. El pla de la Boqueria tornava a quedar obert per als venedors.
Aquella vegada, però, es faria de forma ordenada. Al 1848 es va construir la plaça porticada, i uns anys després es va instal·lar la coberta metàl·lica que coneixem actualment. Així va néixer el mercat més important de la ciutat. Per això, en honor al convent cremat l'any 1835 el mercat es diu de Sant Josep o la Boqueria.

Santa Caterina: Amb un orígen similar al de la Boqueria, el mercat de Santa Caterina reb el seu nom i el seu emplaçament del convent de Santa Caterina, que amb la seva esglèsia, resultava un dels centres religiososo més importants de Barcelona. Expliquen les cròniques que l'esglèsia del convent tenia un campanar de 40 metres acabat en punxa que el distingia entre tots els de la ciutat, i marcava, per dir-ho d'alguna manera, l'skyline de la ciutat antiga.
El convent i l'església amb el seu campanar van ser destruïts també durant els fets del juliol del 1835, quan una massa de ciutadans descontents van carregar contra els convents i van fer nombroses destrosses i incendis a tota la ciutat. Com a curiositat, aquella "bullanga" va començar per una mala corrida de toros a la plaça desapareguda del Torin.
Va ser el primer mercat en tenir una coberta totalment metàl·lica ja el 1848, restaurada recentment.

Mercat del Ninot: Acabarem aquest petit repas als mercats de Barcelona amb el curiós mercat del Ninot. No és tan antic en el temps com el de la Boqueria o el de Santa Caterina, ja que data de finals del segle XIX. L'encant que el fa especial és el seu nom. En un principi s'anomenava "Del porvenir", a l'estar situat, deien, en un punt estratègic que li donava bon volum de negocis. Però aleshores va passar una història ben curiosa.
Hi havia un taverner que tenia una filla. Un dia la noia va anar a passejar per la platja, per la barceloneta. En el seu passeig va passar pel costat d'alguns vaixells que estaven varats a la sorra, fets a miques, abandonats. Un d'ells tenia un mascaró de proa ben curiós, en forma de ninot. Estava ben conservat, i li va agradar molt a la noia. Tant, que el va agafar i li va regalar al seu pare. L'home, el taverner, també en va quedar satisfet, i el va penjar de la porta de l'establiment. A partir d'aleshores, a la taverna se la va anomenar "Del Ninot", i com el mercat estava a tocar, els barcelonins de l'època el van començar a anomenar així: mercat del Ninot.

Si sou curiosos i us hi fixeu, a la façana del mercat hi ha una reproducció exacte d'aquell mascaró de proa que va arribar un dia de la barceloneta i va passar a ser el símbol que va donar nom a tot un mercat. L'original està al museu Marítim de Barcelona.

El mascaró de proa, presidint la façana del mercat. Foto: Adrià Garcia
A Barcelona hi ha, a més dels alimentaris, però, altres mercats que no són pròpiament de venda d'aliments, i que també són molt interessants a nivell històric. Els encants, Sant Antoni o les paradetes de La Rambla. Mereixen una entrada a part.

Si us agraden les històries que expliquem, les podeu recuperar a www.totselsnomsdebarcelona.com Allà també trobareu el primer capítol gratis del thriller Tots els noms de Barcelona, una novel·la que us enganxarà i amb la que viureu les diferents èpoques històriques de la ciutat a través d'una trama trepidant!!

No deixeu de fer "m'agrada" al nostre facebook i ajudar-nos!

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar al David Izquierdo, autor de Tots els noms de Barcelona, explicant aquesta curiositat històrica al programa de ràdio La Ciutat, aquí us deixem el link!

A partir del minut 4

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-23012013-1300_2013012300119.html



domingo, 20 de enero de 2013

El Madinat Barshiluna


Entre tots els noms que ha tingut la ciutat de Barcelona al llarg de la seva història, en destaca un de curiós. És el Madinat Barshiluna, el nom que va tenir la ciutat entre els anys 718 i el 801. Va ser la Barcelona musulmana. Una època molt desconeguda de la que queden molt pocs vestigis i que convida a utilitzar la imaginació. La basílica està convertida en mesquita, i dels minarets més alts ens arriba la crida a la pregària del matí... 

V.


Els visigots ocupen el territori romà i s'estableixen. Bàrcino es converteix en Barchinona, igual que Tàrraco esdevé Tarragona. Tot el territori es coneix com a Gothia, i Barchinona arriba a ser una plaça forta al sud dels Pirineus. Tan forta que en vàries ocasions esdevé la capital i seu de la cort. Però l'any 711 els musulmans creuen l'estret i envaeixen la península Ibèrica.

Arriben a Barchinona cap al 718, i enlloc d'arrasar-la, simplement pacten una ocupació pacífica. La ciutat s'anomena Madinat Barshiluna. Durant aquella època la basílica passa a ser mesquita, i el poder local està en mans del valí. No hi ha massa informació ni tampoc vestigis de l'ocupació. Se sap que va ser força pacífica i que els habitants van poder seguir amb els seus cultes. El Madinat Barshiluna va durar poc. El 801 les tropes de Carlemany, comandades per Ludovico Pio o Lluís el Pietós, van alliberar a la ciutat per a la cristiandat, i es va acabar aquell curt i misteriós període. En els anys següents la frontera entre l'Al-Andalus i el món cristià va quedar molt propera a Barcelona. Tant, que primer el Llobregat, i després el riu Gaià, van ser les fronteres naturals fins ben entrat l'any mil.
La frontera va quedar a tocar de Barcelona . Font: historiadelahumanidad.com

Tant de misteri ha despertat l'olfacte als enamorats de les llegendes. Hi ha qui diu que el tresor que els àrabs havien guardat durant els 83 anys d'ocupació es va enterrar en algun lloc de la ciutat, o al que aleshores eren les seves afores, esperant a ser recuperat quan les tropes sarraïnes reconquerissin la ciutat. Això no va passar mai, al contrari, els cristians van anar guanyant terreny cap al sud i el tresor va quedar oblidat. Potser, un dia d'aquests, amb la Línia 9 del metro, algun operari s'endurà una sorpresa...

A la novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona es descriu com era la vida al Madinat Barshiluna musulmà del segle VIII, i part de la trama es desenvolupa en aquella època històrica, amb personatges apassionants i un argument que us deixarà enganxats al llibre fins que arribeu al final. Si voleu descarregar el primer capítol gratis i fer-hi una ullada, el trobareu a www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al facebook del llibre i així ens ajudeu amb el boca-orella :)
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

martes, 15 de enero de 2013

Poltergeist al barri de Gràcia de Barcelona

Diuen que quan sents un corrent d'aire fred és l'ànima d'algú que passa a prop teu. Que quan dorms profundament, els esperits d'aquells qui t'estimen s'asseuen als peus del teu llit, i et protegeixen els somnis. No t'ha de fer por el més enllà. És solament aquell lloc llunyà, tan llunyà que no el podem veure ni sentir, on descansen totes les ànimes que han fet possible la vida a la Terra. Allà hi ha els reis i emperadors. Les princeses dels contes, i també els herois de totes les batalles. Allà hi ha l'amor i el desamor etern. Cada un dels animals que els humans han volgut estimar, i la vida efímera d'un nen, o la llarga existència d'un avi bondadós. Sobreeixit, el cel fa una mica més d'espai per a nosaltres, també. Quan hi anem a passar el per sempre més, allà ens trobarem tots. I ens podrem saludar amb un somriure. El de qui sap ja tots els misteris, i fa l'ullet al destí. Mentrestant, però, tot seran preguntes sense resposta.... Què va passar, a l'hivern del 35, al barri de Gràcia de Barcelona? Va ser una visita del més enllà? Un advertiment del terror que aviat es desfermaria a tot el país?

V.


L'espiritisme va agafar força a finals del segle XIX i principis del XX a tota Europa. Es va convertir, fins i tot, en una mena d'afició o joc que practicaven les classes benestants, avorrides de les seves distraccions habituals i que buscaven una mica d'aventura. La Oui Ja era la pràctica més estesa per la seva senzillesa: un tauler amb lletres i números i un got o peça de vidre que hauria de lliscar pel tauler enviant un missatge des del més enllà.

A Barcelona també van proliferar els locals on es practicava l'espiritisme i van aparèixer mèdiums i sanadors que tan aviat llegien les mans com miraven el futur amb una bola de vidre o es posaven en contacte amb els esperits dels morts. Eren els mèdiums - la mateixa paraula significa "mitjancer"-.
Però enmig de tot aquest joc, sovint una simple farsa, a mitjans dels anys 30 en va sortir una inquietant realitat històrica. Són els fets ocorreguts al barri de Gràcia, al número 43 del carrer Francisco Giner.

Un poltergeist significa, en alemany, "esperit sorollós", i sembla que defineix perfectament el que va passar aquella nit.
És el 10 de febrer del 1935. Una nit freda a Barcelona, just un any abans de l'esclat del la guerra. La quietud de la matinada es trenca per uns violents cops sords, rítmics, a les parets de la casa. La família Montroig i Mendoza, habitant de l'edifici, es desperta. El pare de família , estranyat, surt a l'exterior. Els carrers de Gràcia estan en silenci. Deserts. Al tornar a l'interior, l'home obre la llum del menjador. I veu, esgarrifat, com de sobte els calaixos dels bufets i mobles s'obren tots a una, i cauen a terra estrepitosament. Tots els inquilins de l'edifici es desperten també i són testimonis dels sorolls i la destrossa al menjador dels Montroig.
Els veïns avisen al "sereno" que feia la ronda pel barri, i el vigilant es presenta per intentar esbrinar què està passant. Però quan l'home arriba a l'edifici, de sobte els sorolls s'aturen, i el silenci de la matinada torna a regnar als carrers i carrerons de Gràcia.

El matí de l'11 de febrer del 1935, el senyor Montroig presenta denúncia dels fets a la Guàrdia Urbana del districte. Comença a còrrer la veu per tota la ciutat de Barcelona que un esperit ronda el número 43 del carrer Francesc Giner. Els curiosos comencen a acostar-se a la vivenda, expectants del que pot passar en caure la nit.
I la foscor arriba, puntual. Però aquella matinada, la de l'11 al 12 de febrer, no passa res de res. Així que tothom creu que el fenòmen ja ha remés, i la gent s'en va a dormir.

Però no passen masses hores perquè tot torni a començar. Serà la matinada del 12 al 13 de febrer quan, segons els testimonis, es desferma un incomprensible fenomen poltergeist de gran magnitud. Hi ha qui diu que els cops van tornar, sords, violents, i que al menjador de la casa dels Montroig de sobte una cadira va començar a dansar tota sola. Que els coberts, ganivets i forquilles volaven per l'estança, i el rellotge de paret es movia endavant i endarrere, posant-se a l'hora novament amb un cop d'agulles. Fins i tot alguns van arribar a testificar que havien sentit la presència d'ombres blanques, seguides d'un vent glaçat, que ballaven pels passadissos i habitacions de l'edifici maleït.

Els diaris de l'època es van fer ressò immediatament. A la societat barcelonina li encantaven les històries com aquella, i van ser centenars els curiosos que van anar fins a Gràcia per veure les parets de la casa embruixada. Diuen que van haver de venir policies a custodiar l'entrada de la vivenda davant de la quantitat de gent que s'hi va aplegar.
La policia davant del número 43 del carrer Francisco Giner. Font: Karma7


La família Montroig va marxar de la vivenda aterrida. I, curiosament, el fenomen es va aturar, i no es va tornar a repetir. La policia va sospitar que tot fos un invent per atreure l'atenció, i va investigar els fets. Van concloure que encara que els cops i les cadires volant soles podien ser conseqüència d'algun sofisticat truc de màgia, hi havia un element impossible de fingir: la vibració dels vidres de les finestres de tot l'edifici. La policia va concloure que era impossible que res ni ningú pogués fer vibrar un edifici sencer, i per tant, el cas va quedar com a no resolt.

I ara és quan ens hem de preguntar: què va passar, aleshores? Són certes les històries de fantasmes? Acabarem amb una curiosa teoria que cada vegada recolzen més científics seriosos. Resulta que sovint, en episodis de poltergeist com el del carrer Francisco Giner de Barcelona, hi ha present una persona adolescent. Curiosament un dels fills de la família Montroig estava malalt en el moment dels fets, i la seva edat corresponia amb l'adolescència. Hi ha la creença, o almenys la sospita, que les persones que estan en aquesta complexa edat de la vida, el pas de la infantesa a l'edat adulta, podrien experimentar dins del seu cervell estadis mentals desconeguts i amb molta força, i per tant, ser ells els causants involuntaris dels fenòmens.

En l'època de la Guerra Freda són coneguts els experiments que es van fer a la Unió Soviètica en relació al poder de la ment i la telequinèsia, i hi ha algunes informacions, desgraciadament no contrastades, sobre resultats espectaculars en alguns dels experiments: persones que movien objectes a distància, que es comunicaven telepàticament, o que podien fins i tot generar presències.

Com sempre, la ciència actual no és capaç de donar una resposta contrastada a moltes de les preguntes que ens planteja el món en el que vivim. Però podria ser que darrera de tot aquest misteri hi hagués el poder desconegut del cervell humà, aquesta màquina que fa que tots nosaltres ens haguem transportat amb aquesta història fins a l'any 1935, sense sortir del segle XXI. No us sembla apassionant?

El thriller Tots els noms de Barcelona us farà viatjar a totes les èpoques històriques de la ciutat amb una trama trepidant i cinematogràfica. Descarregueu el primer capítol a www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les històries que expliquem feu "m'agrada" al nostre facebook:

domingo, 6 de enero de 2013

El misteriós trenet Mina Grott

Enmig del bosc, apareixent com per art de màgia, s'obre un túnel a la roca de la muntanya. Si mires endins, i crides fort, pots sentir el teu eco com a única resposta. La humitat t'amara els sentits, i no hi ha més llum que la penombra que es va perdent metre a metre fins que esdevé ja sols foscor absoluta. S'endevinen algunes construccions plenes de pols i teranyines. El túnel del Mina Grott travessa encara avui la Serra, però s'entossudeix a no explicar-nos el seu secret. Us convido a que li feu una visita, si sou prou valents. Està molt a prop vostre, a tocar del Baixador de Vallvidrera. Els més atrevits seran recompensats amb algunes respostes amanides amb més i més preguntes.

V.


A finals del segle XIX, les muralles de Barcelona es van tirar a terra i els habitants de la ciutat van començar a agafar el costum de sortir els dies lliures a prendre l'aire. Era el preludi del que ara coneixem com a "vacances", i que a poc a poc la burgesia barcelonina anava gaudint durant els diumenges, o a l'estiu.
Els barcelonins de finals del segle XIX passaven el dia lliure a la muntanya. I la muntanya més propera a Barcelona, amb el permís de Montjuïc, és la serra de Collserola. El problema que tenia Collserola estava en les comunicacions. A partir del 1901 ja hi havia un funicular que pujava fins al Tibidabo, però tots els boscos de la part oest de la serra estaven encara verges i per explotar. Per això es va començar a projectar l'ampliació del Tren de Sarrià cap a Les Planes, i també una petita iniciativa, curiosa i misteriosa, anomenada Mina Grott, totalment a banda del Tren de Sarrià, molt més popular.

El Mina Grott és en realitat un túnel excavat l'any 1855 que forada la serra de Collserola des del Pantà de Vallvidrera fins a la part alta de Sarrià. Al principi, en els primers anys, servia per portar aigua des del pantà de Vallvidrera fins al nucli de Sarrià, apartat de la ciutat de Barcelona i que no gaudia de les captacions d'aigua de la gran ciutat.
Però l'any 1908, un enginyer anomenat Carles Emili Montañés va pensar que aquell petit túnel que portava aigua podia solucionar els problemes de comunicació entre la ciutat i els boscos de Collserola. I en un moment en que les atraccions del Tibidabo començaven a atreure a milers de persones, va pensar que havia d'aprofitar que la ciutat s'obria als quatre vents per fer una mica de negoci.

Així que mans a l'obra. Va presentar un revolucionari projecte que consistia en construir una petita via, de seixanta centímetres d'ample, i posar-hi vagonetes amb una petita locomotora. Va posar-hi bombetes a tot el sostre del túnel, vuitanta bombetes de colors, i va construir dues estacions a banda i banda del túnel: una a la vessant barcelonina del Tibidabo, i l'altra a tocar del Pantà de Vallvidrera. I així va nàixer el trenet de la Mina Grott.

El trenet Mina Grott arribant a l'andana
Es va inaugurar el 13 de juny del 1908. Era un vagó elèctric amb capacitat per a una trentena de persones, que feien el trajecte quasi a les fosques, amb vagonetes obertes i sols il·luminades per les bombetes de colors, que donaven al trenet un aspecte curiós, fins i tot oníric.
L'èxit va ser total, i en les primeres setmanes en que el trenet de la Mina Grott va funcionar, el van arribar a utilitzar unes 40.000 persones. Les fonts que hi havia al voltant del Pantà de Vallvidrera van començar a rebre a molts més visitants que els que arribaven per la carretera plena de revolts, i van començar a proliferar, per tota la zona, els tradicionals "merenderos".
Amb els anys, aquests "merenderos" tindrien una gran fama arrel de l'arribada a Les Planes del Tren de Sarrià uns quants anys després.
L'estació propera al pantà de Vallvidrera estava parcialment coberta
Els problemes pel trenet de la Mina Grott, però, van arribar de seguida. Els responsables del parc d'atraccions del Tibidabo i del Tren de Sarrià veien al petit tren com un fort competidor. Els primers, perquè diversificaven l'oferta d'oci a la muntanya del Tibidabo, i els segons, perquè ja estaven projectant d'obrir el túnel gran per on haurien de passar en poc temps els trens de gran capacitat que suposaria l'ampliació de la línia fins a Les Planes i Sant Cugat del Vallès.

Així que davant de les pressions de les dues grans empreses enemigues del projecte, el tren de la Mina Grott va haver de tancar. Les vies, però, no es van desmantellar i van servir per transportar obrers i materials per a la construcció del túnel gran que havia de portar el Tren de Sarrià a l'altra banda de la muntanya.

Quan aquesta obra va estar acabada, les vies es van treure, i el túnel va quedar tancat durant uns anys fins que es va recuperar la funció per la que havia estat construït: traslladar, mitjançant canonades, aigua des d'una banda a l'altra de la muntanya.

L'encant del Mina Grott no sols està en la seva història. Sinó en el fet que encara avui, més de cent anys després, es pot veure perfectament tot el túnel. Tot està allà, al mateix lloc. Ara no hi ha vies ni vagons, però el túnel es conserva exactament com aleshores. I l'espai que ocupava l'estació del Pantà de Vallvidrera encara es pot veure com una petita clariana al bosc, just a tocar del túnel.

El misteri del trenet es troba en els motius reals del seu tancament. Per què van decidir clausurar-lo? Van ser realment tan intenses les pressions de la societat anònima Tibidabo i del Tren de Sarrià com perquè els seus responsables decidissin abandonar un negoci que en pocs mesos havia atret a 40.000 persones?
Així està avui dia l'entrada al túnel per la banda del pantà de Vallvidrera
Si visitem el túnel, i li fem un cop d'ull, l'olor a humitat i la foscor absoluta fan que aquestes preguntes apareguin encara més inquietants. Hi ha una reixa molt antiga i rovellada que no ens deixa passar. Des de l'entrada es veu que no queda cap rastre de les bombetes de colors. Solament han arribat als nostres dies algunes fotografies, molt poques.

Però el túnel del Mina Grott segueix allà, com un record de la Barcelona de principis del segle XX i com un dels seus misteris.

Al trhiller Tots els noms de Barcelona el misteri del túnel del Mina Grott també apareix com un dels arguments de la trama. Què hi ha a l'interior del túnel que no pot ser descobert? Si us voleu submergir en la llegenda i el secret, www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les històries que expliquem, feu "m'agrada" al facebook de la novel·la:

martes, 1 de enero de 2013

Estacions fantasma del metro de Barcelona

Sempre he pensat que sota terra hi ha un univers desconegut i misteriós. Els passadissos i túnels secrets són la porta a un món de llegendes. Mentre a la superfície tot és soroll, crits i pressa, sota terra hi ha només silenci i quietud. Tanqueu els ulls per un instant i sentiu el sòl sota els vostres peus. Si us concentreu molt, molt, molt, el notareu vibrar. Us està convidant, a cau d'orella, a descobrir els seus secrets. Ho fem?

V.


Mentre caminem per Barcelona, i anem a treballar, a estudiar, o a fer les nostres activitats, sovint no pensem que sota els nostres peus, i no a massa profunditat, s'obre un món increïble de túnels i secrets. Llegendes i misteris que s'amaguen el subsòl de la gran ciutat de Barcelona. I un d'aquests misteris el conformen les estacions fantasma del metro. Estacions que un dia, fa ja dècades, van rebre a milers de viatgers cada dia i que en un moment donat van ser tapiades i abandonades. I encara estan allà, sota terra, a la foscor més absoluta, conservant les andanes, els passadissos i fins i tot alguns cartells del moment i que són ara solament el record d'un altre temps.

Any 1924. S'inaugura el primer tram del que aleshores es va anomenar "Gran Metropolitano de Barcelona" entre les estacions de Plaça Catalunya i Lesseps. Allò va ser l'embrió del que després seria la Línia 3. Dos anys després, el 1926, s'inaugura el segon tram, el que s'anomenava "Metro Transversal", entre la Bordeta i Plaça Catalunya, el que després seria la Línia 1.
En els anys posteriors es van anar ampliant les línies i les parades, i el que en un principi havia estat un disseny funcional per a una època concreta, amb el pas del temps es va veure que tenia algunes mancances, i per tant, es van anar fent rectificacions.
Algunes estacions es van tancar, i van quedar tapiades, sota terra.

Si sortim de la plaça Urquinaona, amb la Línia 4, en direcció a la Barceloneta, de seguida trobarem la primera de les estacions fantasma: la de Banc. Es troba entre Urquinaona i Jaume I, al subsòl de la Via Laietana. Data del 1911 i va ser construïda quan es va fer el túnel que passa per sota d'aquest carrer. Com és anterior a la inauguració del primer tram de metro, no va ser funcional i quan els primers trens van començar a circular, es va pensar fer un ramal entre Urquinaona i Banc per donar-li un us. Finalment, quan es va construir la línia entre Urquinaona i Barceloneta es va desestimar i l'estació no va rebre mai als viatgers.
Però explica la llegenda que aquesta estació no va ser construïda perquè els trens s'aturessin de dia, sinó que ho feien de nit, quan la ciutat dormia. Diu el mite que l'estació era utilitzada per treure les saques amb diners del Banc d'Espanya i així transportar-les sense que ningú ho pogués veure, i per tant, evitant així el perill de que algun lladre les pogués robar.
Avui dia es poden entreveure - o millor dit, intuir - les andanes d'aquesta estació abandonada des de les finestres del metro, en direcció a Jaume I, per tant, de baixada des d'Urquinaona.

L'estació de Correus, abans i ara. Foto: fotolog
Sense deixar la Línia 4, una mica més avall en direcció al mar, trobem la que és l'estació fantasma més tenebrosa de totes: Correus.  Una estació que no estava prevista a cap dels plànols inicials de la xarxa de metro però que va ser construïda finalment l'any 1934 com a continuació del ramal que aleshores ja arribava fins a Jaume I. Uns quants anys després, i per la proximitat amb la de Barceloneta, l'Ajuntament va decidir clausurar-la l'any 1972. Però avui dia encara es conserven les andanes, les escales i els passadissos. I fins i tot, si ens hi fixem bé, davant de l'edifici de Correus, al final de la Via Laietana, encara es pot veure, a terra, l'enreixat que tanca el que havia estat aleshores l'entrada a l'estació.
Hi ha fotografies de l'aspecte fantasmagòric del que en queda d'aquella estació de Correus, tancada ja fa més de 40 anys i que encara conserva els rètols i les restes d'alguna tanca publicitària.

I si volem jugar a imaginar, hem de parlar de l'estació de Ferran. Sota la Rambla, entre La Boqueria i el carrer Ferran hi ha aquesta estació, sota terra, tapiada per sempre i sense possibilitat d'accedir-hi. Però els documents diuen que hi és, i que encara es conserven les restes dels passadissos i accessos. Va ser inaugurada en els anys de postguerra, l'any 1946, i l'entrada principal es trobava a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Ferran. Va ser tancada definitivament l'any 1968 perquè es trobava massa pròxima a la de Liceu, només uns 200 metres, i les andanes van ser desmantellades a l'ampliar el túnel per a permetre que el metro pogués circular en totes dues direccions. Si mirem per la finestra del tren i tenim una mica de sort, encara es poden veure dues porxades que pertanyien a les andanes d'aquesta estació tapiada i tancada per sempre.

L'entrada de l'estació fantasma de Gaudí. Foto: estacionsfantasmabcn.wordpress,com
Per acabar, ens traslladem des del centre de Barcelona fins a la Sagrada Família. A l'Avinguda Gaudí. Allà es troba, sota terra, la que havia de ser una de les parades de la línia 2 que finalment, precisament pels retards fa anys en la construcció d'aquesta línia, mai va entrar en funcionament. Però els operaris la van deixar llesta: amb les rajoles instal·lades a les parets dels passadissos, amb les andanes llestes i a l'alçada correcte, i les escales d'accés ben llustroses. Es va construir el 1968 i es va quedar com un projecte. I precisament l'encant que té és que no va ser mai desmantellada, sinó que està tal qual la van deixar, esperant, potser, a que algun polític municipal decideix donar-li algun us.
De fet, fa alguns anys, algunes empreses van decidir aprofitar les andanes abandonades per posar-hi publicitat. És per això que si ens fixem bé, i mirem per les finestres del metro, entre les estacions de Sagrada Família i Sant Pau, veurem les andanes i de tant en tant, immensos cartells publicitaris il·luminats enmig del túnel.
Els passadissos encara conserven la decoració pròpia dels anys 70, i fins i tot al vestíbul principal d'entrada hi ha la seu de l'associació de treballadors jubilats de TMB. Més enllà, però, les instal·lacions estan abandonades, fosques i silencioses. Les fotografies que hi ha d'alguns "expedicionaris" que s'han aventurat a baixar-hi demostren l'aspecte fantasmagòric d'aquesta estació abandonada.


El subsòl de Barcelona està ple de llegendes. L'argument del thriller Tots els noms de Barcelona està ambientat, en part, a les catacumbes de la ciutat, on s'amaga un secret prohibit durant segles. Descobriu el secret a www.totselsnomsdebarcelona.com 

I si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook: