Llegendes a cau d'orella

El periodista i escriptor David Izquierdo ens explica, en aquesta entrevista, com seria passejar pels carrers de la Bàrcino romana... Com es vivia a la Barchinona medieval... Quins misteris hi ha amagats al subsòl de la ciutat... Quines llegendes es desvetllen a Tots els noms de Barcelona...

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/fem-agost/fem-lagost-16082013-2030_2013082000033.html


Podeu trobar la novel·la Tots els noms de Barcelona a l'FNAC, Corte Ingles i llibreries. També compra online, pel mateix preu, rebent el llibre a casa sense cost adicional. Us deixem l'enllaç directe amb Amazon:

http://www.amazon.es/gp/offer-listing/8493994103/ref=dp_olp_0?ie=UTF8&condition=all


Tots els noms de Barcelona és un thriller de misteri ambientat a la ciutat de Barcelona. Una novel·la que repassa, a partir d'una troballa arqueològica inquietant i impossible, els dos mil anys d'història de la ciutat. Imprescindible pels amants de la història, els misteris i la màgia de la capital de Catalunya!

La Barcelona de mar enllà

Posem-nos una mica romàntics. Imaginem un temps en el que els somnis s'estenien mar enllà, i una terra incògnita i plena de tresors s'alçava sobre l'oceà Atlàntic, a l'altra banda de ponent. Amèrica tot just era una idea, el concepte de la terra promesa, on tot podia ser possible. Milers de barcelonins van salpar i van deixar enrere el promontori de Montjuïc per buscar una vida millor a les amèriques. I un d'ells, fins i tot, es va endur el nom de Barcelona a la maleta i va arribar a una costa exuberant de vegetació i de verd maragda. Va remuntar un riu. I va fundar una ciutat a milers de quilòmetres del Tibidabo...

V.


A la costa de Veneçuela, a l'estat d'Anzoátegui, s'alça una ciutat amb un nom que ens resulta ben familiar: Barcelona. L'orígen del seu nom, aquesta vegada, no està subjecte a interpretacions històriques, sinó que és ben clar. Aquí us deixem unes pinzellades de la seva història.

La Barcelona de Veneçuela va ser fundada el 1638 amb el nom de Nueva Barcelona del Cerro Santo. El seu fundador va ser un català de Piera - població situada a la comarca de l'Anoia -. L'home es deia Joan Orpí. Una de les primeres curiositats històriques d'aquesta nova Barcelona és que la ciutat va ser traslladada a dos quilòmetres de distància tot just dos anys després que el Joan Orpí l'hagués fundada. En aquella època era habitual que les ciutats de nova creació fossin traslladades - mogudes literalment - del punt fundacional fins a un altre indret més adient. Sovint el problema era l'abastiment d'aigua. Com les primeres construccions acostumaven a ser precàries, sovint de fusta, moure la ciutat no resultava un problema logístic gaire important, i en canvi trobar un terreny més adient podia significar que la comunitat prosperés millor.

Geogràficament la ciutat està envoltada de muntanyes, per una banda, i de mar i platges, per l'altra. Aquesta característica ens recorda sens dubte a la geografia de la nostra Barcelona, emmarcada per la serra de Collserola i la Mediterrània, a banda i banda. Igual que la Barcelona catalana, la veneçolana havia de ser defensada dels atacs pirates, i per aquest efecte es van aixecar diverses fortificacions.

Les fortificacions protegien a la ciutat dels pirates

La Catedral de la nova Barcelona data de mitjans del segle XVIII, i se sap que durant aquells primers anys es va establir a la ciutat i a la zona dels voltants una notable comunitat de catalans.

Avui la ciutat te un centre històric colonial que recorda aquells temps, amb un museu que recupera la història fundacional del municipi.

La ciutat està envoltada de muntanyes i platges, com la nostra Barcelona

Però potser la característica principal que ens recorda el passat i l'orígen comú de totes dues Barcelona és el mar, el contacte amb la costa, la cultura que mira cap a l'horitzó. L'esperit mariner que va arribar de les nostres costes i que es va quedar ja per sempre impregnat oceà enllà.
La nova Barcelona és el record perenne dels aventurers, de l'esperit nostre de salpar i explorar. Aquí queda aquest petit homenatge al pierenc que va arribar al nou món amb el vell nom de la Bàrcino, la Barchinona i la Barcelona eterna de sempre.


Si us agraden els misteris i les novel·les trepidants, llegiu Tots els noms de Barcelona. Un thriller ambientat a la ciutat i que us descobrirà la seva història amb una trama que us deixarà atrapats. A la venda a FNAC, Corte Inglés i llibreries.

www.totselsnomsdebarcelona.com


Si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook i així ens ajudeu a fer-ne difussió!!

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Les 10 curiositats històriques de Barcelona

De tot el que hem explicat en tots aquests mesos, de totes les curiositats, ens quedem amb deu exemples que demostren que Barcelona és una ciutat amb mil històries, amb mil enigmes, que demanen que els descobrim i els fem nostres, perquè formen part de la història que ens envolta i ens ha fet tal i com som ara: habitants d'una ciutat immortal.

V.

10. Terra guanyada al mar: La línia de la costa a Barcelona ha anat variant al llarg dels segles. Primer tot el litoral estava format per aiguamolls, i els ibers van fundar el primer assentament dalt d'un turó de roca, sobre aquestes llacunes. Segles després, una illa es va formar davant del litoral de la ciutat: l'illa de Maians. A partir de l'illa es va construir l'espigó del port, i tots els sediments que es van acumular a la banda nord de l'espigó van ser el terreny que, guanyat al mar, va esdevenir el barri de la barceloneta.

9. Llegendes d'amor a Torre Baró: Barcelona, 1904. Diu la llegenda que una de les filles del baró de Sivatte cau malalta, i els metges, no sabent quina era el remei, li recomanen que respiri aire pur i sense humitat. El baró ordena construir dalt de tot de Collserola una mena de torre o palau per a la seva filla. Els obrers comencen a aixecar la torre, però la noia mor abans que l'edificació estigui acabada. Les runes es poden veure encara avui, just dalt de la muntanya, al barri que porta el mateix nom que el palau a mig fer: Torre Baró, el Tah Majal de Barcelona, aixecat per amor.

L'edifici encara està inclinat, des del 1428

8. El terratrèmol del 1428: Un potent terratrèmol amb epicentre a Queralbs sacseja la ciutat de Barcelona el dia 2 de febrer del 1428. Aterrits, els ciutadans es refugien a les esglésies, però el destí vol que el rosetó de Santa Maria del Mar, inaugurada poques dècades enrere, esclati en mil bocins a causa del sisme i aixafi a una trentena de persones, matant-les. Les muralles s'esquerden i moltes cases antigues s'inclinen. Avui dia encara en queda una, d'aquella època, al número 6 del carrer de Sant Domènec del Call.

7. Baixant per la font del Gat, o del Grat?: La plana de Barcelona es nodreix de nombroses captacions d'aigua, i això fa que hi hagi moltes fonts al voltant de la ciutat. Una de les més conegudes és la Font del Gat, a Montjuïc, un paratge llunyà a la ciutat fins a finals del segle XIX i que era anomenada, en època romana, com la Font d'Horaci. Els segles medievals no van treure romanticisme al racó, on diu la llegenda que es refugiaven els amants, i es va anomenar Font del Grat, nom que possiblement ha evolucionat cap a Font del Gat. Ja sabeu la cançó que parla de la Marieta de l'ull viu i del soldat, que devien passar estones delicioses amagats entre la vegetació de la font...

6. Origen del nom de Barcelona: Hi ha una llegenda que diu que Hèrcules va naufragar davant de la costa de l'actual Barcelona i que només els tripulants de la barca novena es van salvar, anomenant "barca nona" a la terra on van arribar. Una segona explicació, una mica més històrica, diu que va ser el general Amílcar Barca, a les Guerres Púniques, qui la va fundar al segle III AC. La teoria més probable, però, explica que hi havia un poblat iber dalt del Mons Taber - on ara hi ha la Catedral - de nom Barkeno, i que els romans, a l'arribar a la plana, van fundar la colònia sobre els murs i ciments del poblat. El nom de la colònia romana era Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Bàrcino. De Bàrcino va evolucionar, amb els Visigots, cap a Barchinona, després els àrabs la van anomenar Madinat Barshiluna, i amb la reconquesta, es va tornar a dir Barchinona fins que anys després la K es torna dolça i acaba sent Barcelona.

5. La quina forca de Barcelona: Les execucions s'acostumaven a fer a les places públiques per donar exemple. També hi havia punts d'execució a extramurs, normalment a les vies d'accés a la ciutat. A Barcelona hi havia forques al Pla de Palau, al Pla de la Boqueria, a la Plaça Nova, a la Creu Coberta i també en un lloc allunyat del centre, al Turó de Finestrelles, just on ara hi ha el barri de la Trinitat Nova. Allà hi havia la cinquena forca. Per això l'expressió "això està a la quinta forca" es refereix a quelcom llunyà.

4. El Barça i Canaletes: La font de Canaletes és una mina d'aigua que recollia - avui dia forma part de la xarxa d'aigua potable i està canalitzada - les aigües que baixaven de Collserola. A principis del segle XX, els aficionats del Barça anaven a conèixer els resultats del seu equip a la redacció d'alguns diaris esportius que hi havia en aquell primer tram de la Rambla. No hi havia radio ni tele a les cases, i els resultats s'anotaven en unes pissarres. Depenent dels resultats, aquests es celebraven en grup. Quan la gent va tenir ràdio, no van deixar d'anar a celebrar els resultats a la font, i la tradició ha sobreviscut fins als nostres dies.

3. El Riu de Sota i Santa Eulàlia: La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona recull la llegenda, entre altres, del Riu de Sota. Un riu subterrani que passaria sota la ciutat antiga formant una immensa cova i que nodreix els pous de tota la ciutat. Diuen alguns que és la Santa Eulàlia qui omple d'aigua aquest riu misteriós. El personatge històric d'Eulàlia va viure durant el segle IV, quan l'emperador Dioclecià perseguia als cristians. Era una nena de 13 anys que vivia a extramurs en una granja d'oques i que no va voler sotmetre's als Déus pagans romans. El prefecte Dacià la va condemnar a patir tretze suplicis, tants com anys tenia la nena. En el seu record al claustre de la Catedral hi ha tretze oques blanques.

La novel·la desvetlla la llegenda del Riu de Sota

2. El gran casino de l'Arrabassada i la vampiressa: A principis del segle XX la burgesia catalana vivia al nou Eixample donant l'esquena a les classes més desafavorides. Un dels centres de lleure d'aquesta burgesia era el Gran Casino de l'Arrabassada, construït dalt de tot de Collserola. Diu la llegenda que hi havia, amagada al soterrani, una habitació pintada de blau, sense finestres, perquè la gent que ho havia perdut tot jugant es pogués suïcidar amb intimitat. D'aquella època és també l'esgarrifosa història de l'Enriqueta Martí, una assassina de nens pobres que servien de matèria primera per fer ungüents que la dona venia a gent de les classes acomodades com a remei per malalties incurables. Els ungüents els feia amb la sang i els ossos triturats dels pobres nens. La vampiressa vivia a l'actual carrer Joaquim Costa, i encara està en peu la casa on havia comès la majoria dels seus crims.

1. La Maledicció del Liceu: El 1845 s'inaugura el teatre que després serà el Liceu aixecat al solar on uns anys abans hi havia el convent dels Trinitaris, destruït per una revolta popular. Durant una de les primeres festes diu la llegenda que s'apareix l'espectre d'un monjo trinitari que adverteix del sacrilegi d'alçar en terra religiosa un edifici dedicat a l'espectacle i la luxúria.

El 9 d'abril del 1861 un terrible incendi destrueix tot el teatre. Entre les runes es descobreix una pintada que diu: "Sóc un mussol i vaig tot sol. Si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar". Els propietaris no en fan cas i comencen a reconstruir el teatre, però quan porten només sis mesos d'obres es desferma una terrible tempesta que ho inunda i fa malbé tot.

El 7 de novembre del 1893 un anarquista llença una bomba contra la platea una nit d'òpera que mata a vint persones.

L'any 1945 s'ensorra part del vestíbul afectant greument l'estructura tot i que no hi ha víctimes.

El gener del 1994 un nou incendi arrasa totalment el teatre. La maledicció torna a atacar.

Des d'aleshores no ha passat res dolent al teatre, i sembla que el "mussol" no ha tornat a atacar.

En tot cas, totes aquestes curiositats no son res més que un petit exemple de tot el que pot donar de si la història d'una ciutat. Barcelona és la capital del Mediterrani occidental, i ha estat durant dos mil anys un port de comerç i cultura, escenari de guerres i batalles. Segur que un bon dia ens trobarem amb més misteris darrera la cantonada, i els podrem explicar també amb to enigmàtic i un punt literari.

Fins aleshores, ens quedem amb el nom immortal de la ciutat. Barcelona. A tots els seus habitants i visitants dediquem totes aquestes confidències. I recordeu: les llegendes s'han d'explicar a cau d'orella.

Si teniu ganes de més, llegiu el thriller de misteri Tots els noms de Barcelona. A la venda a l'FNAC, Corte Ingés i llibreries. www.totselsnomsdebarcelona.com

Curiositats del Barça, segona part

Si el Barça és més que un club, això vol dir que la seva història i la de Barcelona són paral·leles, i mereixen un apartat especial en el nostre relat. Hem trobat unes quantes curiositats més relacionades amb el Futbol Club Barcelona que compartim amb tots vosaltres...

V.

El jurament:

Els jugadors nous que s’incorporaven en els primers anys de vida del Barça havien de tenir una implicació especial i total amb els colors i l’escut. Tan és així que havien de fer un jurament que deia, textualment: “Abans morir que caure derrotats”. Una implicació tan diferent a la d’avui dia, on molts jugadors arriben i marxen dels clubs seguint les ofertes econòmiques i sense arribar a parlar, sovint, l’idioma del país.

La Bandera i l’escut:

Joan Gamper, a més de fundador del Barça i el principal promotor, va ser qui va donar la primera bandera. Li va costar cinc-centes pessetes i les ratlles blaugranes eren verticals. El 1924, quan el Barça va fer 25 anys, es va canviar per la bandera amb les ratlles horitzontals.

El primer escut es va crear inspirat en la ciutat que acollia al club de futbol. El disseny es va aprovar el 12 de desembre del 1899. L’escut era el mateix que el de la ciutat però envoltat amb el nom de “Foot-Ball Club Barcelona”, i el seu any de fundació, el 1899.

El 1910, 11 anys després de la fundació del Barça, es varia l’escut i es va eliminar l’emblema de la ciutat. Es va celebrar una mena de reunió-trobada per decidir quina forma hauria de tenir aquest escut. Expliquen les cròniques que aquesta discussió va ser ben encesa, amb múltiples idees i divergències. Diu la llegenda que davant de l’escalfament de la discussió, un dels membres que hi participaven va cridar “Això és una olla!!!”. Joan Gamper va sentir aquesta exclamació, que li va inspirar la forma d’una olla, precisament. Va fer el dibuix en forma d’olla i hi va incrustar l’escut anterior. Així va nàixer el disseny de l’escut actual.

Com en tota llegenda, sempre hi ha segones versions. Aquesta diu que els assistents a la reunió, majoritàriament estrangers, van aportar les seves idees. Es va adoptar l’escut Suís que va ser retocat en la part superior donant-li la forma de doble pic que te actualment, i es va arrodonir la forma en la part inferior.

Es va decidir catalanitzar aquest escut posant-hi la senyera, la creu de Sant Jordi, les inicials del club, els seus colors i una pilota, que identificava l’esport.

Aquest és l’escut que ha arribat fins als nostres dies, tot i que durant la dictadura es van eliminar els símbols catalans i enlloc de FCB, se li va dir CFB.

El 2002 es va fer un nou disseny, però sempre respectant la filosofia del disseny original de l’any 1910.

El màxim golejador del barça:

Va ser Joan Gamper, amb 9 gols que va aconseguir en tres ocasions: Francoespañol 0, Barça 13, a la Copa Macaya del febrer del 1901. Un Tarragona 0, Barça 18, a la Copa Macaya del març del 1901 i un Barça 13, Club X 0, a la Copa Barcelona del febrer del 1903.

Escolà també va fer 9 gols en un partir amistós el 1935: el resultat va ser Barça 11, Unión Irún 1.

El derbi de la “calderilla”

Un dels partits més famosos de tota la història del Barça va ser el derbi contra l’Espanyol. Va ser el 23 de novembre del 1924, i es va jugar al recent estrenat camp de Les Corts. Era la sisena jornada de campionat regional. L’esperat Derbi va estar envoltat d’una gran expectació i carregat d’un ambient passional i hostil, que va esclatar als sis minuts de joc després d’una dura entrada del jugador de l’Espanyol Saprissa sobre el barcelonista Alcántara. Aquest va haver d’abandonar el camp lesionat. A partir d’aquest moment va ser una constant d’entrades, puntades de peu i agressions que es van traslladar de seguida des del camp fins a la graderia. Els radicals de cada un dels equips van començar també a repartir llenya.

El moment més tens va arribar quan el mític jugador del Barça Samitier va respondre amb una agressió a una empenta prèvia del jugador Caicedo, i l’àrbitre, que es deia Pelayo Serrano, va expulsar al jugador blaugrana. Es va formar una batussa entre els jugadors de tots dos equips, que van arribar a les mans. Als pocs minuts, i calmats una mica els ànims, es va reprendre el partit, però a la sortida d’un córner el públic va començar a llençar monedes i pedres contra els jugadors i l’àrbitre. Va arribar la mitja part i seguia la pluja d’objectes. L’àrbitre va decidir suspendre el partit.

Es va trigar setmanes a poder reprendre el partit, que finalment es va disputar a porta tancada, un fet inèdit fins aleshores. El partit es va jugar tres mesos després, el dia 15 de febrer del 1925. Samitier, el jugador expulsat, va poder jugar el partit ja que ja havia complert el mes de sanció que li havien imposat per la suposada agressió al contrari.

El Tango i el Barça, amants per sempre

Carlos Gardel:

Carlos Gardel era amic íntim de Joan Gamper, i també era seguidor del barça.. Fins i tot va dedicar un tango al club. En la gira que va fer el Barça per Sud-amèrica, Gardel va fer d’amfitrió. Diuen les males llengües que Gardel coneixia tots els secrets de la nit de Buenos Aires, i que els jugadors se n’anaven a dormir ja de matinada, rendint molt poc al terreny de joc, i perdent la majoria dels partits.

Com a homenatge per aquesta simpatia de Carlos Gardel pel barça, cada cop que l’equip ha anat a jugar a Buenos Aires ha visitat el cementiri on està enterrat el rei del Tango, i se li ha deixat un ram de flors amb els colors del barça com a homenatge.

Si voleu descobrir el secret i el misteri que amaga Barcelona, llegiu la novel·la Tots els noms de Barcelona, la trobareu a l'FNAC, Corte Ingles, llibreries i també a www.totselsnomsdebarcelona.com on us podeu descarregar gratis el primer capítol.

Feu "m'agrada" al nostre facebook i ajudeu-nos a fer difusió de les curiositats històriques de Barcelona:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Antics camins de Barcelona

Els camins s'obrien a l'àger romà, i marcaven el límit del camp i la civilització. Després, a l'època medieval, els mateixos camins conservaven el traçat i van ser les vies de comunicació del comerç que va marcar l'arribada de l'Edat Moderna. 

Ara costa reconèixer per on passaven aquelles carreteres que van ser transcendentals per la història i la quotidianitat dels dos mil anys d'història de la ciutat. Potser hi viviu a prop, o just a sobre. Emperadors, legions, comptes i bandits els van recórrer. I també vosaltres...

V.

Ens remuntem als inicis de tot plegat, quan Barcelona no era res més que un poblat iber de nom Barkeno, situat dalt de tot d'un turonet envoltat d'aiguamolls. Encara no hi havia camins ni carreteres, i el petit comerç incipient entre els altres poblats de la plana era tan intermitent i de tanta poca escala que no es pot considerar que hi hagués cap xarxa de comunicació establerta. Per tant, el primer camí important en la història de Barcelona no és un camí terrestre, sinó marítim. El mar va ser la primera via de comunicació, per on van arribar els Grecs primer, i els Romans, després, per instal·lar-se definitivament, i fundar la colònia de Bàrcino.

Per importància, la segona via de comunicació tampoc va ser un camí, sinó que va ser un riu: el Llobregat. Anomenat Rubricatum Flumen pels romans, el riu tenia cabdal suficient com perquè fos navegable, almenys el tram final. Molts productes arribaven a la plana barcelonina provinents de les terres interiors a través del Llobregat, segurament amb petites barques. En absència de pantans, ens podem imaginar un riu ric i navegable que s'internava fàcilment terra endins.

Amb els romans arriben les primeres vies de comunicació terrestre. La Via Augusta, construïda en temps de l'emperador August i tan important per a la conquesta d'Hispania, passava molt a prop de Bàrcino, just per darrera de Collserola. Un dels ramals es desviava fins a la ciutat.

La carretera romana seguia el traçat aproximat de l'actual N-340. De fet, a Roda de Barà trobem l'Arc de Barà, un dels monuments més importants de l'època de construcció de la carretera. La ruta s'ha pogut intuir arrel del descobriment d'alguns mil·liaris, les marques romanes que indicaven una milla romana, equivalent a poc menys d'un quilòmetre i mig actual. Anava des de Tàrraco, capital de la Hispania Citerior, passant per Altafulla, Comaruga, Sant Vicenç de Calders, el Vendrell, l'Arboç, Vilafranca, Sant Sadurní d'Anoia, Gelida, Martorell, creuant el riu Llobregat per on ara hi ha el Pont del Diable. El pont que es pot veure actualment no és el romà, ni tan sols és el medieval, sinó una reconstrucció de meitat del segle XX. Però es conserven algunes restes del pont original romà, i una inscripció amb el nom de les legions que van participar en la seva construcció.

Des de Martorell la Via Augusta s'acostava a Bàrcino pel marge nord del Llobregat, seguint després aproximadament el traçat de l'autopista AP-7 que dona la volta a l'àrea metropolitana per darrera de Collserola. El ramal de la via Augusta que entrava a Bàrcino ho feia aproximadament per on ara hi ha la carretera de Sants.

L'Arc de Barà marca el traçat de la Via Augusta

En època medieval trobem clares referències al camí reial que entrava per on ara hi ha Molins de Rei, i seguia el traçat per Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí - just per on ara hi ha l'edifici Walden - i després segueix la carretera de Collblanc, carretera de Sants, plaça Espanya, Avinguda Mistral, i entrava a la ciutat medieval pel portal de Sant Antoni.

Cap a l'oest hi havia un altre camí romà que enfilava Collserola i connectava amb Castrum Octavianum, Sant Cugat del Vallès. El camí sortia per la porta oest de la muralla - la Praetòria en època romana o el Portal de l'Àngel o de Santa Anna en temps posteriors -, enfilava aproximadament seguint el curs del Passeig de Gràcia, arribava a Gran de Gràcia fins a l'actual Plaça Lesseps, on hi havia el nucli urbà original de Gràcia, als voltants del que seria el convent dels Josepets, del segle XVII. Des d'allà pujava per l'actual República Argentina, després enfilava la vessant de llevant de Collserola fins a l'actual Vista Rica, baixava per l'altra vessant passant per l'ermita de Sant Medir i arribava a Sant Cugat per l'actual camí de Can Borrell.

En direcció nord, el camí romà sortia de la porta Principalis Sinistra i seguia el que ara és el carrer Princesa, passava pel mig de l'actual Parc de la Ciutadella i seguia el carrer de Pere IV passant per Sant Martí, la zona oest del Poble Nou i després de creuar el Besós, arribava fins a Baetulo, l'actual Badalona.

Hi havia un dels ramals, molt important, que es desviava i seguia aproximadament el carrer de Torres i Bages fins arribar a la Trinitat. Allà hi ha encara el Turó de Finestrelles, quasi engolit pel traçat urbà dels carrers. En aquell turó és on hi havia, en època medieval i posterior, la famosa "Quinta forca", el punt més llunyà del centre de la ciutat on es feien execucions. El Turó de Finestrelles donava ja pas a la vall del Besòs i posteriorment el camí enllaçava altra vegada amb la Via Augusta principal que venia de Castrum Octavianum - Sant Cugat  - i es dirigia cap al nord, via Granollers.

Encara és possible, si ens hi fixem bé, descobrir que molts dels carrers de Barcelona conserven el traçat original de les vies romanes i medievals. Tot un exercici d'arqueologia urbana que ens pot deixar ben sorpresos d'estar vivint exactament al mateix punt per on han passat, durant segles, des de les legions romanes fins als comptes medievals.

Tots els noms de Barcelona és una novel·la de misteri, ambientada en diferents èpoques històriques de la ciutat i que desvetlla un misteri amagat al Tibidabo. La trobareu a l'FNAC, el Corte Ingles i altres llibreries. Descarregueu el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Trobareu més informació al facebook de Tots els noms de Barcelona, on podeu fer "m'agrada" i ajudar-nos a fer créixer la comunitat:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

La història de la platja de Barcelona

No us penseu que els estius de la història contemplaven les multituds nedant plàcidament a la platja, gaudint de les comoditats de la vida fàcil contemporània a occident. En absolut. La platja de Barcelona ha estat, històricament, punt de trobada entre el mar i la ciutat, i lloc d'arribada i sortida del comerç, tan transcendental per a la història de Barcelona. Això d'estirar-se a la sorra a prendre el sol és un invent de fa quatre dies, i creieu-me, si us veiessin ara els vostres avantpassats, primer s'esgarrifarien de tanta ganduleria, i després plorarien d'enveja. Coses del progrés. No tot ha de ser tan dolent, no creieu?

V.

Hi ha evidències geològiques que fa uns quants milers d'anys la muntanya de Montjuïc era una illa. S'han trobat restes fòssils que constaten que la plana de Barcelona estava submergida sota el mar. El corrent marí de la costa barcelonina, de forma predominant, circula de nord-est a sud-oest. Per tant, els sediments que va anar arrossegant de la desembocadura del riu Besòs es van anar situant contra la roca de Montjuïc. Abans que els romans s'establissin sobre el Mons Tàber i fundessin la ciutat de Bàrcino, aquesta muntanya de Montjuïc era una península, connectada a la resta del continent per una fina línia de terra. Amb el passar dels segles, i les aportacions extres de terra que feien les rieres que baixaven de Collserola, es va anar conformant la línia litoral.

La platja de Barcelona, pròpiament dita, n'era també el port des del principi de l'activitat comercial. És cert que hi havia un altre port situat al sud de Montjuïc, en una petita badia que avui encara es pot intuir passada l'entrada al cementiri, a la Zona Franca. Fins i tot en aquell punt, fins al segle XIX, s'havien conservat les restes d'una torre de defensa, record d'aquell port primitiu. Però els vaixells normalment descarregaven les mercaderies directament a la platja, i per tant, la funció primordial d'aquest espai era la de rebre els productes i el peix que duien els pescadors fins a la costa.

La platja no estava protegida per la muralla, i tots els qui allà s'establien estaven a expenses dels atacs que poguessin venir per mar. Al segle IV, durant el reforçament que es va fer de la muralla fundacional romana, ja es va monumentalitzar la porta de mar, la Decumana. Per allà entraven les mercaderies més importants, i calia defensar bé aquell punt. També era una bona benvinguda pels vaixells que hi arribaven, que es trobaven amb una muralla forta amb torres de defensa ben definides.

Ens podem imaginar, d'aquella època, les barques de pescadors varades a la sorra, i les llevantades, que ara salven els nostres dics, que segurament feien arribar el mar fins a la mateixa muralla. Les termes romanes també s'aixecaven a la mateixa platja. Quan els viatgers arribaven, extenuats, d'un llarg viatge per mar, es podien refrescar en aquelles primeres termes. Va ser, doncs, el primer servei lúdic de la platja de Barcelona.

De fet, la mateixa platja barcelonina era molt apreciada durant l'època romana per les ostres que s'hi trobaven. Tan apreciades que s'han trobat restes de nombroses closques d'ostra en moltes de les excavacions de la Bàrcino romana.

Van passar els segles, i fins mil quatre-cents anys després no es va donar forma a l'espigó del port, que va anar creixent amb el passar de les dècades. Malgrat això, moltes de les mercaderies es seguien descarregant a la sorra de la platja. Per tant, la seva funció va seguir sent la comercial. Cal apuntar que en aquella època no hi havia el costum d'anar a la platja per banyar-se ni prendre el sol, ni molt menys. Aquest és un costum molt contemporani. Les platges, històricament, eren simplement el punt on es trobava el mar i la terra, i la ciutat vivia bàsicament d'esquenes al mar, excepte els barris de pescadors, que en vivien, bàsicament.

Amb les successives ampliacions de la muralla la platja de Barcelona queda com la franja de sorra que s'estén, de forma intermitent i interrompuda per l'espigó del port, pel litoral. La franja de platja més important, on es descarregaven les mercaderies, era la situada entre l'actual pla de Palau, anomenat aleshores puig de les Falsies, i la zona on ara hi ha el Parc de la Ciutadella, que aleshores era conegut com a arenal de Santa Clara.

I atenció a les mercaderies: De Sicília s'importava blat, cotó i corall. De Sardenya arribaven figues, formatges i peix salat. D'orient arribaven les apreciades espècies: pebre, gingebre, encens, canyella.

I què aportava Barcelona? Els vaixells sortien amb productes manufacturats pels especialistes que s'agrupaven en gremis. Així trobem teixits de llana, vidres, plom, estany, coure, i com a productes de la terra, arròs i vi.

La platja era punt de contacte entre aquestes mercaderies d'entrada i sortida.

Els nostres avantpassats no anaven a la platja a prendre el sol. Foto: w110.bcn.cat.

Avancem ara en el temps. L'espigó del port ha fet de barrera natural a la sorra que baixa empesa pel corrent predominant - recordem que ve del nord-est - i s'ha guanyat quasi un quilòmetre de terra al mar. Allà s'aixeca el barri de la Barceloneta.

Amb la Revolució Industrial la via del tren marca una distància entre la ciutat i la platja a la part nord, però es guanya amb l'enderrocament de la muralla a la zona del Passeig de Colom. Així, als volts de l'any 1881, la història explica que hi havia, a la platja, unes petites tavernes que eren conegudes com a "pudes", per la mala olor que devien fer, ja que no hi havia cap control ni depuració del clavegueram.

Amb la proliferació de les industries, la majoria del litoral de la plana de Barcelona s'omple de fàbriques que allunyen als ciutadans del mar. Durant dècades Barcelona viu d'esquena al mar. El Somorrostro esdevé la llar de milers de persones que han de malviure en barraques perquè no tenen enlloc més on anar.

Aquella platja que un dia va ser font de riquesa per a la ciutat, ara està bruta, abandonada, i és bandera de la pobresa més extrema.

Hauran de passar anys fins que la ciutat recupera el seu orgull mariner i les platges passen a ser patrimoni dels barcelonins. Els Jocs Olímpics del 92, vistós ara ja amb certa perspectiva històrica, marquen un abans i un després definitiu amb la relació de Barcelona amb les seves platges. Ara en podem gaudir. Ara hem recuperat allò que va fer de Bàrcino, Barchinona i Barcelona una potència mundial: el mar va donar vida a la ciutat durant dos mil anys.

Si voleu llegir la novel·la de misteri ambientada a Barcelona que està sent èxit de vendes, la trobareu a FNAC, Corte Inglés i llibreries. El primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com.

La primera ràdio - Ràdio Barcelona - EAJ1

Primer ens comunicàvem amb gestos, després, la paraula. L'home va evolucionar, i els senyals es van tornar complexos. Vam fer senyals de fum, sonors, amb bales de canó i després amb els codis de les banderes, entre vela i vela. Un dia algú va descobrir com emetre senyals elèctrics, i va arribar el telègraf. El telèfon. I per fi, la ràdio. Ara tot el que ens envolta és ràdio, en diferents longituds d'ona. El que no sap tothom és que la ràdio és molt més antiga del que pensem. Te tretze mil set-cents milions d'anys. La mateixa edat que l'univers, segons els últims càlculs científics. Perquè encara que sembli difícil de creure, les estrelles emeten ones de ràdio, que arriben fins a la Terra. Quan sentiu les interferències al cotxe, o mentre busqueu un dial que no s'acaba de sentir bé, penseu que part d'aquesta interferència arriba del centre de la galàxia...

V.

Ara ens comuniquem amb telèfon mòbil, “whats up”, internet, i per nosaltres és una normalitat quotidiana l’estar envoltats d’emissions radioelèctriques. Però la màgia de la ràdio no la coneixien, almenys de forma tangible, els barcelonins de fa només cent anys. De fet la primera emissora de ràdio de Catalunya, i per extensió, de l’estat espanyol no va emetre des de Barcelona, com tothom creu, sinó des del Prat del Llobregat. Va ser el 1911, i va ser una emissora de ràdio militar.

Expliquen les cròniques de l’època que uns quants anys després, a principis dels anys 20, els barcelonins més precursors i aquells qui tenien quartos a les butxaques anaven a les botigues d’elements elèctrics i compraven cables per fabricar antenes i els primers receptors per poder escoltar les emissores de ràdio estrangeres que ja emetien fora de les nostres fronteres.

No serà fins al 1924 que Barcelona acull la primera emissora de ràdio de la ciutat, anomenada Radio Barcelona, amb l’indicatiu de EAJ1. La inauguració es va fer el 14 de novembre del 1924 i els primers estudis estaven situats sota la cúpula de l’hotel Colom, a la plaça de Catalunya.

Com eren els estudis de ràdio en aquella època? Primer de tot, expliquem com acostumen a ser avui dia, amb una part dedicada al control tècnic, amb un tècnic que s’encarrega del control de micros i de la música o efectes sonors. En aquesta part tècnica s’acostuma a situar producció i la recepció de trucades telefòniques i comunicacions amb l’exterior. Un gran vidre separa aquesta part del locutori on es situen els presentadors, locutors i col·laboradors. El vidre s’anomena “peixera”, i la part del locutori està insonoritzada, amb una porta especial i les parets i terra d’un material que permet que el so es transmeti cap al micròfon de forma correcte.

L’any 1924, però, la primera ràdio no s’assemblava en res a com son avui dia. Hi havia una habitació gran coneguda com la “sala de màquines” on hi havia els aparells emissors. On es situaven els locutors era l’”auditori”, on hi havia, a més dels microfons, un piano i una zona bastant gran on es situaven els artistes per cantar, o els músics per tocar diferents instruments. El concepte de la ràdio del moment era molt diferent al d’ara: calia imitar, d’alguna manera, els espectacles. A terra hi havia una gran estora, i dibuixats a l’estora hi havia uns números. Allà era on s’havien de situar els diversos artistes que haurien de fer els espectacles sonors.

La primera veu de Ràdio Barcelona, la Maria Sabater

El 1926 els estudis es van traslladar al carrer Casp i ja en pocs anys sorgeixen altres idees per tirar endavant més emissores radiofòniques.

Radio Catalana comença a emetre també per aquella època, i el 1930 neix Radio Associació de Catalunya.

Però més enllà dels noms i les emissores, volem investigar una mica més com rebia la població aquella gran novetat que anava a revolucionar el món de les comunicacions.

Normalment la programació no era de 24 hores com ara, sinó que les emissores emetien unes poques hores al dia. La música en directe tocada al mateix estudi va omplir moltes de les primeres hores de radiodifussió. Hi havia moltes interferències i la recepció tenia molts punts d'ombra.

El primer informatiu s'anomena "La Palabra" i no apareixerà, a Ràdio Barcelona, fins al 1930. Malgrat això, el 1924 ja hi havia algun espai que repassava algunes informacions, però en un format més petit.

També va ser al principi de la dècada dels 30 quan comencen a sorgir emissores de ràdio locals en diverses poblacions. La ràdio es popularitza, i les escenes que es veien els primers anys, de desenes de persones al voltant d'un aparell escoltant els butlletins informatius, o el programa d'entreteniment, comencen a ser més difícils de veure.

Tenen molt èxit les obres de teatre, i després arribaran les novel·les radiades,

Els polítics i els governants se n'adonen del gran potencial del mitjà, i comencen a ser freqüents els discursos radiats. De fet, durant la Segona República cada cop la ràdio es polititza més i amb l'arribada de la Guerra Civil, l'aparell agafa ja una dimensió política cabdal.

Com en moltes altres coses, Barcelona demostra una vegada més que és pionera  L'antena de les primeres emissores de ràdio va culminar la muntanya del Tibidabo durant dècades, fins que la Torre de Collserola va substituir-la en la seva missió. Per tant, pels barcelonins de bona part del segle XX l'invent de la ràdio no solament va canviar les seves vides, sinó també el paisatge que veien cada dia al mirar cap a la muntanya més alta de la ciutat.

Sense aquell primer invent no existirien molts d'altres que van venir després i que marquen el nostre dia a dia. Així que quan passem per la plaça Catalunya i mirem Passeig de Gràcia amunt cap al Tibidabo, pensem que aquella vertical va ser la primera escollida per fer realitat la màgia de la radiodifussió a la nostra ciutat, i també al nostre país: de la cúpula de l'hotel Colom, directe fins al cim del Tibidabo, i d'allà, creuant el cel de la ciutat, fins a tots els aparells receptors... 

Descobriu el misteri de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" a la nostra pàgina de facebook:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Escolteu al David Izquierdo explicant aquesta curiositat històrica a la ràdio, en el següent enllaç, a partir del minut 11: La Ciutat, Onda Cero Catalunya.

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-29052013-1300_2013052900099.html