lunes, 20 de mayo de 2013

El fantasma del Morrot de Montjuïc


No reconeixeríeu el paisatge que us envolta si una màquina del temps us posés els peus en la Barcelona de fa només un segle. Imagineu si el viatge us portés a la Barcelona renaixentista, tancada per les muralles, envoltada d'hortes i amb les goletes i les fragates ancorades davant dels penya-segats de Montjuïc. Perquè eren això, simples penya-segats on les gavines hi feien niu, i entre les roques negres, s'entreveien alguns pescadors que passaven la nit encenent fogueres a les coves que s'amagaven entre les roques. 
La part més prominent del penya-segat de Montjuïc sempre s'ha dit morrot, com si fos el morro de qualsevol animal que volgueu imaginar. Quan es va construir la carretera que havia de connectar el port amb Casa Antunez (que després acabaria sent el trist i degradat barri de Can Tunis), el morrot va ser mutilat, i s'hi va aixecar una petita fortificació.
En queden, però, algunes imatges de l'aspecte que havia tingut durant segles. Potser als dibuixos no es veu el fantasma que diuen que rondava els penya-segats. Però existia... i qui sap, potser, si entre els camions que circulen per la Ronda Litoral, encara es deixa veure de tant en tant...

V.



Just on comença el Paral·lel, al costat del portal de Santa Madrona – petit tram conservat de la muralla de Barcelona -, hi ha la plaça de les Carboneres. Rep el seu nom del punt on, durant molts anys i fins a la dècada dels seixanta del segle passat, s’hi acumulava el carbó que descarregaven els vaixells del port.

Era una zona fosca, lletja, apartada de tot, i tenyida del negre del carbó que ho inundava tot. Darrera de les piles de carbó, tancades per unes tanques de fusta altes i plenes de forats i esquerdes, hi havia una zona degradada i mig abandonada que s’estenia fins a la falda de Montjuïc. Tota la zona es coneixia com a Horta de Sant Bertran, i de fet, els molls que es van construir en aquella zona porten el mateix nom, Sant Bertran.

L’horta de Sant Bertran es remunta uns quants segles enrere. Era, geogràficament parlant, la zona compresa entre la muralla – el Baluard del Rei rematava la corba de la muralla de Santa Madrona quan girava cap a la Muralla de Mar – i la muntanya de Montjuïc. Durant segles allà es van situar alguns dels horts que nodrien de productes agrícoles la ciutat de Barcelona i els seus mercats, com el Born o la Boqueria. Una riera servia de fossar d’algunes parts de la muralla, i un cop creuat el curs d’aigua, les hortes i els camps eren l’únic paisatge fins arribar a la muntanya, pel sud, i al mar, caminant cap als penya-segats. Precisament els penya-segats de Montjuïc devien ser dignes de veure. Una paret de roca on trencava el mar. Un caminet permetia passar sota el morrot - el petit sortint que en forma de morro marcava la part més prominent del penya-segat – i els terrenys situats a l’altra banda eren coneguts com Casa Antunez, el nom que després derivarà en Can Tunis.


Així era el Morrot de Montjuïc. Font: barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.


Ja ens hem situat, ja tenim creat el paisatge que ens envolta. Ara viatgem una mica en el temps. Situem-nos a l’any 1640, just a l’inici de la Guerra dels Segadors. Una multitud de pagesos protestava a la porta del palau del virrei i demanava a crits el seu cap. Dalmau de Queral i Codina, virrei i comte de Santa Coloma, era un home odiat per la població. Explica la història que l’home coneixia l’existència d’un passadís secret que unia el seu palau, situat a la cantonada del Carrer Ample amb l’actual plaça del Duc de Medinaceli, i els penya-segats de Montjuïc, fora muralles.
Per esquivar al poble en armes, l’home va fugir passadís enllà, i es va trobar sa i estalvi corrent per les hortes de Sant Bertran. Dues galeres genoveses havien ancorat just davant de Montjuïc, i el virrei va veure que serien una bona opció per fugir de la ciutat.
Però la sort no el va somriure perquè a les hortes de Sant Bertran també hi havia segadors, que el van reconèixer. Diu la llegenda que el van linxar, literalment, més o menys al mateix punt on ara hi ha la plaça de les Carboneres, a tocar de les roques del mar.
I sembla que aquell punt on va morir el virrei odiat es va convertir, durant dècades, en lloc quasi de peregrinatge pels ciutadans furiosos amb el poder injust i opressor. El costum era llençar pedres contra el punt on el virrei va ser linxat, i d’aquest costum en va esdevenir un túmul. Els túmuls eren petites muntanyes de pedra sota les quals, normalment, es feien enterraments. Van passar els segles, i la història es va convertir en llegenda. I la llegenda deia que sota aquell túmul de pedres encara restava enterrat el virrei. Es va col·locar una creu feta de fusta de pi, i el poeta Jacint Verdaguer en va fer referència en un dels seus versos:

De Sant Bertran en les Hortes
part d’avall de Montjuïc
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Aneu-hi, fills de muntanya,
aneu-hi, barcelonins,
a resar un pare nostre
per qui fou nostre botxí.


Amb aquesta poesia de Verdaguer, que va viure a la segona meitat del segle XIX, queda clar que la llegenda del virrei assassinat just als peus del Morrot el 1640 havia sobreviscut durant segles, i la creença popular encara situava el cadàver de l'home sota les pedres. Sembla que realment el virrei va ser enterrat dins de la ciutat, però l’imaginari col·lectiu situava el seu cadàver sota els penya-segats de Montjuïc.

I sense deixar la llegenda, afegirem, pels amants de la nit i els misteris, que diu també la dita que les nits de lluna nova s'alça des del Morrot el fantasma del virrei, que camina des de la Terra Negre de les carboneres fins al mar quiet i tranquil, i allà es submergeix, sota les aigües, intentant fugir dels seus botxins.

Més enllà de la llegenda, el que sembla segur és que la zona de les carboneres era lloc de mala vida, cau de prostitutes durant els anys més durs del franquisme. Hi ha un article que fins i tot parla d'uns forats a la tanca de fusta que envoltava la carbonera que eren utilitzats per facilitar l'anonimat dels contactes sexuals entre prostitutes i clients.

Un tramvia creuava els penya-segats de Montjuïc. Ara, això és la Ronda Litoral


Ara quan passeu des de Colom cap a la Ronda Litoral recordeu les hortes de Sant Bertran i les terres negres, i penseu, si és de nit i esteu conduint sols entre els carrers deserts, que potser us observa el fantasma del virrei, mort i assassinat pel poble de la Barcelona del 1640.


Si us agrada el misteri, la història i les llegendes, compreu la novel·la Tots els noms de Barcelona. La podreu trobar a l'FNAC, Corte Ingles, Casa del Llibre i a moltes llibreries. És un thriller ambientat en els dos mil anys d'història de la ciutat de Barcelona, des de la Bàrcino romana fins a la ciutat medieval i la Barcelona modernista. 
Més informació i el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Feu "m'agrada" al nostre facebook, amb fotografies, novetats i llegendes: 


2 comentarios: