Banyar-se a Barcelona, part 1

A la Bàrcino romana quasi ningú nedava al mar, ni tampoc als rius i llacunes que envoltaven la ciutat. Molta gent ni tan sols sabia nedar, però més enllà d'això, no existia el costum de gaudir d'aquests espais d'aigua a l'aire lliure. Sí que existien, en canvi, les Termes. Punt de trobada social i costum saludable. Eren els banys antics. Amb el pas dels segles, Barcelona va necessitar uns nous banys, més moderns, menys romans - o menys clàssics, potser -. Va ser després de l'any 1000 que algú es va decidir a aprofitar l'aigua que baixava de Collserola per dotar a la ciutat d'un servei que va durar segles i segles... Els Banys Nous.

V.

Es te constància que a la porta Decumana de la muralla romana, la que hi ha al carrer del Regomir, hi havia unes termes. L'espai tenia dues zones diferenciades: una pels homes, i l'altre, per a les dones. Per tant, en l'època de la Bàrcino romana, homes i dones es banyaven en estances diferents. Si algú fa volar la seva imaginació sobre com devien ser aquelles termes, que tingui clar aquest concepte. Es volia evitar, precisament, que els espais reservats a la higiene es convertissin en alguna cosa diferent.

S'han trobat, de fet, restes d'alguns utensilis femenins com pinces del cabell i petits collars a les restes del que es creu eren les termes femenines.

Però en aquesta entrada no volem quedar-nos a descriure solament com eren les termes romanes, sinó que volem avançar una mica en el temps i descobrir les altres termes, les noves. Les que van donar, i encara donen, nom a un dels carrers de la ciutat i que ens conviden a fer volar la imaginació.

Parlem dels Banys Nous.

I se li diuen nous, precisament, per diferenciar-los dels vells, de les termes romanes. I estaven situats en un indret una mica distant a l'emplaçament de les termes originals romanes. Estaven situats molt a prop de la Rambla i de l'actual mercat de la Boqueria. A la cantonada del carrer de la Boqueria amb Banys Nous, sota terra, a uns tres metres del nivell del sòl.

Diuen les cròniques que aquests banys nous van ser fundats l'any 1160 i van ser els únics banys a tota la ciutat de Barcelona fins al segle XV.

I tenen una curiosa història al darrera. Va ser el 5 de juny del 1160 quan Ramon Berenguer IV accepta formar una societat mercantil amb el jueu Abraham Bonastruc, qui havia comprat una horta a tocar del Castell Nou, a la porta sud de la muralla. Aquella horta era rica en aigua, i fins i tot tenia una nòria. L'acord permetia fer, en aquella horta tan plena d'aigua, uns banys. Ens hem d'imaginar les muralles de la Bàrcino romana, vuit-cents anys després de l'últim gran reforçament, i les rieres i cursos d'aigua que ja hem explicat altres vegades que baixaven a banda i banda de les valls de defensa. Molt probablement una d'aquelles rieres passava a tocar de la muralla sud, més o menys seguint el carrer dels Banys Nous, on ara hi ha el call.

Els Banys Nous van ser construïts seguint l'estil de l'arquitectura àrab, tot i que el seu propietari era jueu, i els àrabs feia quatre-cents anys que havien marxat de la ciutat. Aquest fet va generar certa confusió anys després, a la baixa edat mitjana, ja que la majoria de barcelonins de l'època pensava que els banys havien estat aixecats pels àrabs durant els cent anys - al llarg del segle VIII - que havien ocupat la ciutat.

Sembla que l'estança principal quedava un pis per sota del nivell del carrer. Era circular, envoltada de columnes, i la font del llum era un forat que s'obria al sostre, per on entrava la llum natural quan era de dia. Es creu que aquella devia ser l'estança de l'aigua freda.

El dibuix està basat en una descripció, però serveix per fer-nos una idea

Si fem cas de com eren els banys de ciutats properes com Palma o València, molt possiblement els Banys Nous de Barcelona tenien dues sales, una pels banys calents i l'altra pels freds. No ens ho hem d'imaginar pas com una piscina, a l'estil de les termes romanes, sinó com un espai on hi havia vapors que venien de sota terra - un sistema de forns generava aquest vapor calent - i pujaven fins a la sala per un sistema de canonades.

El bany fred acostumava a estar il·luminat amb llum natural, i els visitants s'anaven fent dutxes d'aigua freda llençant per sobre l'aigua, no pas nedant en cap piscina.

L'any 1834 tota la construcció es va enderrocar. En aquell moment, els habitants de la Barcelona del segle XIX no coneixien exactament quina era la història d'aquell lloc tan estrany, situat un pis per sota del nivell del carrer, amb una sala circular plena de columnes, amb un forat al sostre com a font de llum. Deien que eren unes restes antiquíssimes, i pensaven, erròniament també, que els banys dataven de l'època dels àrabs.

Què en queda, ara? Hi ha l'edifici que va ser aixecat al solar dels banys centenaris, res més. Els arqueòlegs creuen, però, que sota els ciments d'aquest edifici es troben les restes del que van ser les cambres de bany, i segurament, part del sistema de canonades que transportaven l'aigua i els vapors.

Afegim, per acabar, la descripció exacte que va fer Isidoro Bosarte, un erudit que va visitar Barcelona a finals del segle XVIII i que va explicar què va trobar en aquell soterrani on hi havia els Banys Nous de Barcelona.

“Estaban los antiguos baños en una caballeriza de la casa que hace esquina a la Boqueria y a la calle de los Baños y en un pedazo de corral de la misma casa. Entrábase a la caballeriza por una pendiente del portal, como que el piso de los baños estaba muy inferior al piso de la calle y tan hondo, que habiéndole dado luz a la caballeriza a raíz del mismo empedrado de la calle, quedaba muy alta todavía sobre los pesebres. (...) Se veía al frente un sudadero en figura de Templo, sostenida su cúpula, que era cortada adentro en triángulos, por doce columnas de mármol blanco, cuyos capiteles no estaban labrados y mostraban la figura, como si estuviesen forrados de una tela. La cúpula se cerraba con un agujero de figura de una estrella y por él entraba la luz. El mármol de las columnas más parecía de Génova que de Cataluña, pues era muy blanco. A la mano izquierda se veía contra la pared un canalón seguido hecho de argamasa de cal y chinarro, por donde iba el agua al baño. Algunas columnas, que sostenían arcos antes de entrar al lacónico, parecían restauradas de tiempo posterior, y sobre el capitel de una se veía un agujero por donde cabía la mano, hecho en regla para algún fin. Las bóvedas y las paredes estaban enlucidas de estuco, como asimismo la cúpula del lacónico. El pavimento era todo de mármoles, de los que se sacaron muchos y se llevaron a la iglesia de los Jesuitas de la Rambla"

Descobriu el misteri que s'amaga al subsòl de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la està a la venda a llibreries i grans superfícies, i per internet a la nostra web.

I si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona