martes, 19 de febrero de 2013

L'esgarrifós suplici de l'Eulàlia de Barcelona

Pobreta l'Eulàlia, que amb tretze anys va ser torturada fins la mort per defensar la seva fe cristiana, perseguida pels romans de Bàrcino. A Barcelona hi han conviscut, des de fa dos mil anys, sants i diables, el millor i el pitjor de l'espècie humana, i del més enllà també, si em permeteu. Ara els mètodes de tortura ja no són tan públics: ja no es crucifica, ni es penja a ningú. Tampoc hi haurà màrtirs, però. Ens quedarem amb les llegendes, i amb les santes verges, que allà pel segle IV, es van deixar matar per defensar una idea. Què lluny que estem d'aquells temps, i que foscos en són, a la vegada, els futurs.

V.


A mitjans del segle XVII la ciutat de Barcelona va ser assotada per una terrible plaga de llagostes. Els ciutadans es veien amenaçats: les collites es perdrien, i la fam arrasaria amb tot. No hi havia cap remei, tret de pregar. Els barcelonins es van encomanar a la Mercè, i, miraculosament, la plaga de llagostes va remetre. Des d'aquell dia, i com agraïment, els ciutadans de Barcelona van adoptar a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de la ciutat.

Però Barcelona ja tenia patrona des de feia molts anys. Des de feia segles, millor dit. I era la Santa Eulàlia. La seva història és també part de la història de la ciutat.
Ens trobem als inicis del segle IV després de Crist. La Bàrcino romana està a punt d'experimentar un dels seus creixements més importants, i la muralla es reforça. La que havia estat una petita colònia per a jubilats comença a ser una ciutat important a prop de la Via Augusta. El governador de Bàrcino era Dacià, i l'emperador del moment, Dioclecià, un emperador que és recordat per les seves persecucions dels cristians per tot l'Imperi.

Som a l'any 303, al mes de febrer. Seguint les disposicions de l'emperador, el prefecte de Bàrcino persegueix a tots aquells qui es confessen cristians, tant a intramurs com a la plana on hi ha les vil·les i els petits pobles. I diu la llegenda que va ser en un d'aquests poblets, el que després seria conegut com a Sarrià, que neix una nena, de nom Eulàlia, bona i pura.
Diu la història que els seus pares tenien una granja d'oques, i que la petita Eulàlia, des del moment en que pren consciència, esdevé una cristiana devota. Quan creix, i veient la persecució injusta de l'emperador cap a la seva religió, decideix rebel·lar-se. No pot seguir vivint en un món on la fe és perseguida, i les deïtats paganes són imposades.

Així que la petita Eulàlia marxa a la ciutat, a Bàrcino, a veure al governador Dacià. Explica la llegenda que la noia tenia bona conversa i dialèctica, i va argumentar, davant del governant, que els cristians no feien pas mal a ningú i que perseguir-los era una injustícia. Dacià l'escolta, i veient la seva curta edat, la convida amb certa amabilitat a abandonar les seves creences, explicant-li que van contra la llei. Però la noia insisteix, el que fa enfadar al governador. I la petita Eulàlia, de només tretze anys, és condemnada a patir tretze suplicis, tants com anys tenia la noia, fins a la mort.

A partir d'aquí la llegenda es torna força sàdica. Explica que la noia va ser assotada, i que es va llençar oli bullint i plom a les ferides. Que després li van arrencar els pits, i no satisfets, la van ficar dins d'un barril ple de vidres i la van llençar per una pendent avall, rodolant. De fet, aquesta pendent és el que ara és la Baixada de Santa Eulàlia, en honor a la llegenda.
També explica la història que van decidir ficar-la en un corral ple de puces perquè la piquessin. Finalment el seu suplici va acabar quan la van crucificar en una creu en forma d'aspa, on va morir. I diuen que un colom blanc va sortir de la seva boca en el mateix moment en que deixava de respirar, i que una nevada va cobrir el seu cos despullat demostrant als habitants de Bàrcino que allò havia estat una mort injusta.

Van passar els anys i la fe cristiana va ser acceptada per Roma, i es va convertir en la religió oficial, de fet, de l'Imperi. Així que la petita Eulàlia es va convertir en màrtir. Les seves restes físiques havien estat conservades pels primers cristians, que les havien aconseguit amagar. Es te constància que a l'any 878 les restes de la santa estaven a l'ermita de Santa Maria de les Arenes, just on ara hi ha Santa Maria del Mar. Les despulles van ser traslladades aleshores fins a la basílica que anys després seria la catedral que coneixem, on encara es conserven avui dia.

I així la santa Eulàlia, de tretze anys, va ser la patrona de Barcelona fins el segle XVII, quan amb la plaga de llagostes de la que parlàvem al principi, la verge de la Mercè li va prendre tot el protagonisme. Avui Santa Eulàlia és la copatrona, però quasi ningú se'n recorda d'ella. Hi ha la dita, poc coneguda, que quan sovint plou durant les festes majors de Barcelona, durant la Mercè, no és pas pluja, sinó que són les llàgrimes de Santa Eulàlia que plora perquè ningú la recorda ja.

Carrer de la Baixada de Santa Eulàlia


Qui en busqui els rastres per la ciutat, en trobarà uns quants. Hi ha el carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, un carrer en pendent, a tocar de l'antiga muralla de Bàrcino, per on diu la llegenda que la van llençar dins d'un barril. També hi ha qui diu que va ser crucificada al pla de la Boqueria o a la plaça del Padró. En tots dos indrets hi trobem referències escultòriques a la noia. A la Volta de Santa Eulàlia diuen que la van empresonar just després de ser assotada.
I la millor de totes: al claustre de la catedral hi ha tretze oques blanques. Una per cada any de la noia, i oques, és clar, perquè els seus pares en tenien un corral a Sarrià.

I potser la llegenda menys coneguda relacionada amb la santa és la del Riu de Sota. Aquell riu que diu la història que passa per sota la ciutat antiga, per una cova secreta, i que desemboca mar endins, també s'anomena Riu de Santa Eulàlia. I diu la llegenda que en setges i sequeres els barcelonins pregaven a la nena Eulàlia perquè omplís els pous amb l'aigua del riu misteriós. I així ho feia, protegint als habitants de Barcelona pels segles dels segles.

Portada de la novel·la Tots els noms de Barcelona


Precisament a la novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona un equip d'historiadors i arqueòlegs del museu d'història troben indicis de l'entrada al riu secret de Santa Eulàlia. El que descobreixen sota terra, però, serà un misteri que farà tremolar a la ciutat sencera. Descobriu el secret amagat durant segles a www.totselsnomsdebarcelona.com


Si us agraden les històries que us expliquem, podeu fer "m'agrada" al facebook de la novel·la i així ens ajudeu a fer-ne difusió!

No hay comentarios:

Publicar un comentario