Trobada a El Corte Ingles

Aquest dimecres dia 29 de maig, a les 7 de la tarda, veniu al Corte Ingles del Portal de l'Àngel, a la sala d'actes. El David Izquierdo ens parlarà de les llegendes i la història de Barcelona en la presentació de la seva novel·la Tots els noms de Barcelona!

Si us agrada la història i el misteri, no podeu faltar a la cita! Entrada lliure i gratuïta!

Lloc: Corte Ingles Portal de l'Angel
Hora: 19 hores
Dia: Dimecres 29 de maig

Us esperem a tots i a totes!!!

El David Izquierdo, fent una xerrada sobre Tots els noms de Barcelona

El fantasma del Morrot de Montjuïc

No reconeixeríeu el paisatge que us envolta si una màquina del temps us posés els peus en la Barcelona de fa només un segle. Imagineu si el viatge us portés a la Barcelona renaixentista, tancada per les muralles, envoltada d'hortes i amb les goletes i les fragates ancorades davant dels penya-segats de Montjuïc. Perquè eren això, simples penya-segats on les gavines hi feien niu, i entre les roques negres, s'entreveien alguns pescadors que passaven la nit encenent fogueres a les coves que s'amagaven entre les roques. 

La part més prominent del penya-segat de Montjuïc sempre s'ha dit morrot, com si fos el morro de qualsevol animal que volgueu imaginar. Quan es va construir la carretera que havia de connectar el port amb Casa Antunez (que després acabaria sent el trist i degradat barri de Can Tunis), el morrot va ser mutilat, i s'hi va aixecar una petita fortificació.

En queden, però, algunes imatges de l'aspecte que havia tingut durant segles. Potser als dibuixos no es veu el fantasma que diuen que rondava els penya-segats. Però existia... i qui sap, potser, si entre els camions que circulen per la Ronda Litoral, encara es deixa veure de tant en tant...

V.

Just on comença el Paral·lel, al costat del portal de Santa Madrona – petit tram conservat de la muralla de Barcelona -, hi ha la plaça de les Carboneres. Rep el seu nom del punt on, durant molts anys i fins a la dècada dels seixanta del segle passat, s’hi acumulava el carbó que descarregaven els vaixells del port.

Era una zona fosca, lletja, apartada de tot, i tenyida del negre del carbó que ho inundava tot. Darrera de les piles de carbó, tancades per unes tanques de fusta altes i plenes de forats i esquerdes, hi havia una zona degradada i mig abandonada que s’estenia fins a la falda de Montjuïc. Tota la zona es coneixia com a Horta de Sant Bertran, i de fet, els molls que es van construir en aquella zona porten el mateix nom, Sant Bertran.

L’horta de Sant Bertran es remunta uns quants segles enrere. Era, geogràficament parlant, la zona compresa entre la muralla – el Baluard del Rei rematava la corba de la muralla de Santa Madrona quan girava cap a la Muralla de Mar – i la muntanya de Montjuïc. Durant segles allà es van situar alguns dels horts que nodrien de productes agrícoles la ciutat de Barcelona i els seus mercats, com el Born o la Boqueria. Una riera servia de fossar d’algunes parts de la muralla, i un cop creuat el curs d’aigua, les hortes i els camps eren l’únic paisatge fins arribar a la muntanya, pel sud, i al mar, caminant cap als penya-segats. Precisament els penya-segats de Montjuïc devien ser dignes de veure. Una paret de roca on trencava el mar. Un caminet permetia passar sota el morrot - el petit sortint que en forma de morro marcava la part més prominent del penya-segat – i els terrenys situats a l’altra banda eren coneguts com Casa Antunez, el nom que després derivarà en Can Tunis.

Així era el Morrot de Montjuïc. Font: barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.

Ja ens hem situat, ja tenim creat el paisatge que ens envolta. Ara viatgem una mica en el temps. Situem-nos a l’any 1640, just a l’inici de la Guerra dels Segadors. Una multitud de pagesos protestava a la porta del palau del virrei i demanava a crits el seu cap. Dalmau de Queral i Codina, virrei i comte de Santa Coloma, era un home odiat per la població. Explica la història que l’home coneixia l’existència d’un passadís secret que unia el seu palau, situat a la cantonada del Carrer Ample amb l’actual plaça del Duc de Medinaceli, i els penya-segats de Montjuïc, fora muralles.

Per esquivar al poble en armes, l’home va fugir passadís enllà, i es va trobar sa i estalvi corrent per les hortes de Sant Bertran. Dues galeres genoveses havien ancorat just davant de Montjuïc, i el virrei va veure que serien una bona opció per fugir de la ciutat.

Però la sort no el va somriure perquè a les hortes de Sant Bertran també hi havia segadors, que el van reconèixer. Diu la llegenda que el van linxar, literalment, més o menys al mateix punt on ara hi ha la plaça de les Carboneres, a tocar de les roques del mar.

I sembla que aquell punt on va morir el virrei odiat es va convertir, durant dècades, en lloc quasi de peregrinatge pels ciutadans furiosos amb el poder injust i opressor. El costum era llençar pedres contra el punt on el virrei va ser linxat, i d’aquest costum en va esdevenir un túmul. Els túmuls eren petites muntanyes de pedra sota les quals, normalment, es feien enterraments. Van passar els segles, i la història es va convertir en llegenda. I la llegenda deia que sota aquell túmul de pedres encara restava enterrat el virrei. Es va col·locar una creu feta de fusta de pi, i el poeta Jacint Verdaguer en va fer referència en un dels seus versos:

De Sant Bertran en les Hortes

part d’avall de Montjuïc

damunt d’un pilot de pedres

s’aixeca una creu de pi.

Aneu-hi, fills de muntanya,

aneu-hi, barcelonins,

a resar un pare nostre

per qui fou nostre botxí.

Amb aquesta poesia de Verdaguer, que va viure a la segona meitat del segle XIX, queda clar que la llegenda del virrei assassinat just als peus del Morrot el 1640 havia sobreviscut durant segles, i la creença popular encara situava el cadàver de l'home sota les pedres. Sembla que realment el virrei va ser enterrat dins de la ciutat, però l’imaginari col·lectiu situava el seu cadàver sota els penya-segats de Montjuïc.

I sense deixar la llegenda, afegirem, pels amants de la nit i els misteris, que diu també la dita que les nits de lluna nova s'alça des del Morrot el fantasma del virrei, que camina des de la Terra Negre de les carboneres fins al mar quiet i tranquil, i allà es submergeix, sota les aigües, intentant fugir dels seus botxins.

Més enllà de la llegenda, el que sembla segur és que la zona de les carboneres era lloc de mala vida, cau de prostitutes durant els anys més durs del franquisme. Hi ha un article que fins i tot parla d'uns forats a la tanca de fusta que envoltava la carbonera que eren utilitzats per facilitar l'anonimat dels contactes sexuals entre prostitutes i clients.

Un tramvia creuava els penya-segats de Montjuïc. Ara, això és la Ronda Litoral

Ara quan passeu des de Colom cap a la Ronda Litoral recordeu les hortes de Sant Bertran i les terres negres, i penseu, si és de nit i esteu conduint sols entre els carrers deserts, que potser us observa el fantasma del virrei, mort i assassinat pel poble de la Barcelona del 1640.

Si us agrada el misteri, la història i les llegendes, compreu la novel·la Tots els noms de Barcelona. La podreu trobar a l'FNAC, Corte Ingles, Casa del Llibre i a moltes llibreries. És un thriller ambientat en els dos mil anys d'història de la ciutat de Barcelona, des de la Bàrcino romana fins a la ciutat medieval i la Barcelona modernista. 

Més informació i el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Feu "m'agrada" al nostre facebook, amb fotografies, novetats i llegendes: 

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Banyar-se a Barcelona, part 1

A la Bàrcino romana quasi ningú nedava al mar, ni tampoc als rius i llacunes que envoltaven la ciutat. Molta gent ni tan sols sabia nedar, però més enllà d'això, no existia el costum de gaudir d'aquests espais d'aigua a l'aire lliure. Sí que existien, en canvi, les Termes. Punt de trobada social i costum saludable. Eren els banys antics. Amb el pas dels segles, Barcelona va necessitar uns nous banys, més moderns, menys romans - o menys clàssics, potser -. Va ser després de l'any 1000 que algú es va decidir a aprofitar l'aigua que baixava de Collserola per dotar a la ciutat d'un servei que va durar segles i segles... Els Banys Nous.

V.

Es te constància que a la porta Decumana de la muralla romana, la que hi ha al carrer del Regomir, hi havia unes termes. L'espai tenia dues zones diferenciades: una pels homes, i l'altre, per a les dones. Per tant, en l'època de la Bàrcino romana, homes i dones es banyaven en estances diferents. Si algú fa volar la seva imaginació sobre com devien ser aquelles termes, que tingui clar aquest concepte. Es volia evitar, precisament, que els espais reservats a la higiene es convertissin en alguna cosa diferent.

S'han trobat, de fet, restes d'alguns utensilis femenins com pinces del cabell i petits collars a les restes del que es creu eren les termes femenines.

Però en aquesta entrada no volem quedar-nos a descriure solament com eren les termes romanes, sinó que volem avançar una mica en el temps i descobrir les altres termes, les noves. Les que van donar, i encara donen, nom a un dels carrers de la ciutat i que ens conviden a fer volar la imaginació.

Parlem dels Banys Nous.

I se li diuen nous, precisament, per diferenciar-los dels vells, de les termes romanes. I estaven situats en un indret una mica distant a l'emplaçament de les termes originals romanes. Estaven situats molt a prop de la Rambla i de l'actual mercat de la Boqueria. A la cantonada del carrer de la Boqueria amb Banys Nous, sota terra, a uns tres metres del nivell del sòl.

Diuen les cròniques que aquests banys nous van ser fundats l'any 1160 i van ser els únics banys a tota la ciutat de Barcelona fins al segle XV.

I tenen una curiosa història al darrera. Va ser el 5 de juny del 1160 quan Ramon Berenguer IV accepta formar una societat mercantil amb el jueu Abraham Bonastruc, qui havia comprat una horta a tocar del Castell Nou, a la porta sud de la muralla. Aquella horta era rica en aigua, i fins i tot tenia una nòria. L'acord permetia fer, en aquella horta tan plena d'aigua, uns banys. Ens hem d'imaginar les muralles de la Bàrcino romana, vuit-cents anys després de l'últim gran reforçament, i les rieres i cursos d'aigua que ja hem explicat altres vegades que baixaven a banda i banda de les valls de defensa. Molt probablement una d'aquelles rieres passava a tocar de la muralla sud, més o menys seguint el carrer dels Banys Nous, on ara hi ha el call.

Els Banys Nous van ser construïts seguint l'estil de l'arquitectura àrab, tot i que el seu propietari era jueu, i els àrabs feia quatre-cents anys que havien marxat de la ciutat. Aquest fet va generar certa confusió anys després, a la baixa edat mitjana, ja que la majoria de barcelonins de l'època pensava que els banys havien estat aixecats pels àrabs durant els cent anys - al llarg del segle VIII - que havien ocupat la ciutat.

Sembla que l'estança principal quedava un pis per sota del nivell del carrer. Era circular, envoltada de columnes, i la font del llum era un forat que s'obria al sostre, per on entrava la llum natural quan era de dia. Es creu que aquella devia ser l'estança de l'aigua freda.

El dibuix està basat en una descripció, però serveix per fer-nos una idea

Si fem cas de com eren els banys de ciutats properes com Palma o València, molt possiblement els Banys Nous de Barcelona tenien dues sales, una pels banys calents i l'altra pels freds. No ens ho hem d'imaginar pas com una piscina, a l'estil de les termes romanes, sinó com un espai on hi havia vapors que venien de sota terra - un sistema de forns generava aquest vapor calent - i pujaven fins a la sala per un sistema de canonades.

El bany fred acostumava a estar il·luminat amb llum natural, i els visitants s'anaven fent dutxes d'aigua freda llençant per sobre l'aigua, no pas nedant en cap piscina.

L'any 1834 tota la construcció es va enderrocar. En aquell moment, els habitants de la Barcelona del segle XIX no coneixien exactament quina era la història d'aquell lloc tan estrany, situat un pis per sota del nivell del carrer, amb una sala circular plena de columnes, amb un forat al sostre com a font de llum. Deien que eren unes restes antiquíssimes, i pensaven, erròniament també, que els banys dataven de l'època dels àrabs.

Què en queda, ara? Hi ha l'edifici que va ser aixecat al solar dels banys centenaris, res més. Els arqueòlegs creuen, però, que sota els ciments d'aquest edifici es troben les restes del que van ser les cambres de bany, i segurament, part del sistema de canonades que transportaven l'aigua i els vapors.

Afegim, per acabar, la descripció exacte que va fer Isidoro Bosarte, un erudit que va visitar Barcelona a finals del segle XVIII i que va explicar què va trobar en aquell soterrani on hi havia els Banys Nous de Barcelona.

“Estaban los antiguos baños en una caballeriza de la casa que hace esquina a la Boqueria y a la calle de los Baños y en un pedazo de corral de la misma casa. Entrábase a la caballeriza por una pendiente del portal, como que el piso de los baños estaba muy inferior al piso de la calle y tan hondo, que habiéndole dado luz a la caballeriza a raíz del mismo empedrado de la calle, quedaba muy alta todavía sobre los pesebres. (...) Se veía al frente un sudadero en figura de Templo, sostenida su cúpula, que era cortada adentro en triángulos, por doce columnas de mármol blanco, cuyos capiteles no estaban labrados y mostraban la figura, como si estuviesen forrados de una tela. La cúpula se cerraba con un agujero de figura de una estrella y por él entraba la luz. El mármol de las columnas más parecía de Génova que de Cataluña, pues era muy blanco. A la mano izquierda se veía contra la pared un canalón seguido hecho de argamasa de cal y chinarro, por donde iba el agua al baño. Algunas columnas, que sostenían arcos antes de entrar al lacónico, parecían restauradas de tiempo posterior, y sobre el capitel de una se veía un agujero por donde cabía la mano, hecho en regla para algún fin. Las bóvedas y las paredes estaban enlucidas de estuco, como asimismo la cúpula del lacónico. El pavimento era todo de mármoles, de los que se sacaron muchos y se llevaron a la iglesia de los Jesuitas de la Rambla"

Descobriu el misteri que s'amaga al subsòl de Barcelona a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la està a la venda a llibreries i grans superfícies, i per internet a la nostra web.

I si us agrada el que expliquem, feu "m'agrada" al nostre facebook www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

La Barcelona impossible

En aquesta entrada hi ha poc text, i moltes imatges. Són els records que van brollar, un dia de fa ja molts segles, de la mà d'alguns artistes que van voler regalar al futur les vistes de la seva ciutat d'aleshores. Així era la Barcelona medieval, des de diferents punts de vista. Agafeu aire. Perquè és com veure la història per un petit forat en el temps de la memòria quasi perduda...

V.

Així era Barcelona a principis del segle XVI        Font: arquitectura.catalana.blogspot.com.

Vista des de Montjuïc, el 1563    Font: arquitectura.catalana.blogspot.com.

Vista des del mar, 1563.    Font: arquitectura.catalana.blogspot.com

La llegenda de Sant Jordi

Ens agrada explicar llegendes de Barcelona i la seva història, però quan la llegenda s’ho val, també fem una excepció i recorrem uns quants quilòmetres per anar a trobar l’origen de tot plegat.

V

Sant Jordi: Podria haver estat un personatge històric que va viure a l’actual Palestina i Turquia cap a l’any 300. Algunes fonts històriques diuen que va ser un militar romà convertit al cristianisme i que va morir martiritzat precisament per professar aquesta fe.

L’home no sols és venerat per la cultura cristiana, sinó que també ho és per la musulmana, a qui anomenen el “cavaller verd”. De fet, el Sant Jordi llegendari hauria viscut, segons cada història, en diferents èpoques. El Jordi que ha arribat fins als nostres dies en forma de llegenda és el que te aspecte medieval, de cavaller, vestit com si fos un soldat cristià de l’època de les creuades.

La seva relació amb Barcelona: L’any 985 Barchinona és atacada pels musulmans, comandats per Almansor. Aquest assetja la ciutat durant els primers dies de juliol. La primera de les llegendes que relacionen el cavaller amb la ciutat explica que l’home va ajudar al comte Borrell II a aturar als sarrains, i ja al segle XV apareix a les cròniques històriques la veneració dels ciutadans de la ciutat per Sant Jordi.

Sant Jordi i el Drac: Però més enllà de la realitat històrica, tots coneixem a Sant Jordi per la llegenda del Drac. Explica que un malefic drac es volia menjar a una preciosa donzella – que resulta que a més és princesa -. Malgrat que alguns situen l’escenari de la llegenda al Pròxim Orient, d’altres la situen al Montblanc medieval.

Els voltants d’aquesta vil·la eren assolats per un drac terrible que es dedicava a cremar les collites amb el seu alè de foc, i que devorava a tots els viletans que li intentaven plantar cara. Els habitants de Montblanc veien com el seu poble podia acabar totalment arrasats, i van intentar fer un pacte amb el drac: cada dia li oferirien a un dels habitants perquè el mengés, amb el compromís que no destruís més camps ni que s’alimentès d’altres persones de forma indiscriminada.

I dit i fet. Els montblanquins anaven agafant cada dia a un pobre desgraciat i li oferien al drac perquè el mengés. La fórmula per escollir a la víctima era mitjançant un sorteig.

I així van passar els anys, i el drac que rondava els voltants de Montlanc va deixar de molestar als habitants del poble – amb l’excepció del pobre que havia de ser cruspit, és clar -.

Un dia, però, la sort es va posar en contra de la princesa més bella de tota la vil·la. Havia de ser devorada.

Però no! És clar que no! Una noia bonica, i a més donzella – verge, en altres paraules – no podia ser aliment del malèvol drac, només faltaria.

Uns quants ciutadans valerosos i també una mica inconscients es van oferir per ser menjats en el lloc de la bonica princesa. Però el rei, un home íntegre, es va oposar a aquell gest i va dir que no hi podien haver distincions.

La noia estava condemnada.

La llegenda de Sant Jordi la coneixem ja de petits

Així que tremolosa i espantada va sortir de les muralles de Montblanc per buscar al drac. I en aquell moment, per la gràcia de Déu, va aparèixer per allà el noble cavaller Sant Jordi. L’home, al veure la bellesa de la noia, no es va poder resistir i va prometre-li que derrotaria al drac per salvar-li la vida. No sabem què hagués passat si la noia no hagués estat bella i verge. Possiblement el drac encara es passejaria per la Conca de Barberà.

Sigui com sigui, el drac va aparèixer per reclamar el seu àpati diari, i es va trobar amb la ferotge resistència del cavaller Sant Jordi, que després d’una cruenta batalla va aconseguir ferir de mort al drac. De la sang que va brollar del cos de la bèstia en va crèixer una rosa, que el cavaller va collir i va regalar a la Princesa.

El rei va voler que la seva filla i el noble cavaller fossin marit i muller, però Sant Jordi s’hi va oposar dient que no la mereixia.

Explica la llegenda que va marxar tan misteriosament com havia arribat, lliurant a Montblanc i al món sencer de l’amenaça del terrible drac.

Aquest és l’origen de la tradició de regalar una rosa a les noies el dia de Sant Jordi. La de regalar un llibre als nois prové de la celebració de l’aniversari de la mort de Shakespeare, Cervantes – que mor un 22 d’abril -, i Josep Pla.

Regala Tots els noms de Barcelona aquest Sant Jordi. Descobreix el secret que amaga la ciutat amb aquesta novel·la de misteri.

Pordràs trobar la novel·la dedicada per l’autor a l’estand número 1, al principi de la Rambla, a Canaletes. A partir de les 10:30 del matí i durant tot el dia!

Emporta't el teu exemplar de Tots els noms de Barcelona signat i dedicat!!!

Descarrega el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Feu "m'agrada" al nostre facebook: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Objectiu: Sant Jordi

Divendres 19 d'abril, a les 19:00, us esperem a l'FNAC Arenas (a la Plaça Espanya) a la presentació, xerrada i conferència de Tots els noms de Barcelona.

Explicarem curiositats històriques de la ciutat relacionades amb la novel·la, respondrem les preguntes més capcioses dels lectors i us podreu endur el llibre signat per l'autor!

Estalvia les aglomeracions de Sant Jordi i vine el divendres 19 d'abril a l'FNAC Arenas a la presentació de Tots els noms de Barcelona!!

Lloc: FNAC Arenas, a la Plaça Espanya
Hora: 19:00

La presentació serà a càrrec del periodista de TV3, editor del Telenotícies Cap de Setmana, Joan Carles Peris.

Hi assistiran, també, l'escriptor i periodista David Izquierdo i l'editora Artemisa Canals.

ENTRADA LLIURE

Els altres noms de Barcelona

La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona, a més de revelar un secret amagat durant segles, també repassa a través de les seves pàgines els dos mil anys d'història de la ciutat. I ho fa a través dels noms que ha tingut la ciutat. La Barkeno ibera, la Barcino romana, el Madinat Barshiluna musulmà, la Barchinona medieval, i finalment, la Barcelona tal i com la coneixem avui dia.

Aquests han estat els noms "oficials" de la ciutat. N'hi ha d'altres, però, que són utilitzats de forma informal, i són el que anomenaríem "malnoms" o "motes". En repassarem els més curiosos i coneguts, intentant trobar-ne una explicació històrica.

V.

Can fanga: És el malnom més conegut de Barcelona, i el més utilitzat. Ha sobreviscut a les noves tecnologies i a la societat de la informació, i de fet, encara hi ha molta gent que anomena "can fanga" a la ciutat. Per trobar-ne l'origen ens hem de remuntar a la Barcelona de principis del segle XX. Amb l'Eixample, s'estava construint una nova ciutat. Les muralles havien estat enderrocades, i els camps que hi havia a extramurs s'estaven urbanitzant. La majoria dels nous carrers, però, encara no tenien les llambordes col·locades, i els solars remoguts per cimentar els edificis eren, literalment, fangars. Quan plovia, no hi havia lloc on refugiar les sabates, i el gran eixample de seguida es va convertir en un terreny brut i ple de fang. I ja ho tenim: can fanga. Els qui no eren de la ciutat i venien de visita es trobaven que tota la ciutat estava de potes enlaire, bruta i plena de fang, i feien burla d'aquella situació amb aquella ocurrència de nom.

Fins i tot algunes finques grans de l'Eixample - que va trigar dècades en estar enllestit - tenien, just passada la porta principal, unes barres de ferro a uns vint centímetres d'alçada que servien perquè els inquilins es netegessin les soles plenes de fang abans de pujar cap a casa. Hi ha alguns d'aquestes edificis, els més antics de tot l'Eixample, que encara conserven avui dia aquestes barres metàl·liques tan curioses. Ara, però, estan ben netes.

Hi ha una segona explicació que diu que va ser la revista "L'Esquella de la Torratxa" qui va començar a utilitzar el nom de "Can Fanga" per referir-se a tot Catalunya, immersa en aquella època, a principis del segle XX, en un fangar polític i econòmic que a molts us deu sonar d'alguna cosa.

En tot cas, sembla més lògic que el nom de Canfangueros, per referir-se als habitants de Barcelona, provingui de la manca d'asfalt als carrers que s'estaven construint i que feien de la ciutat tot un gran fangar.

El projecte de l'Eixample va canviar la ciutat de Barcelona, que va estar anys en obres

Pixapins: Quan hom viu al camp i ha de fer aigües menors, no s'ho pensa pas dues vegades. Ho fa, allà on es trobi, sigui davant d'un pi, o en un camp a punt de ser llaurat. Però els de ciutat, poc acostumats a haver d'atendre les necessitats del cos fora dels lavabos, tenien - i encara tenen - el costum de fer pipí contra la base dels arbres quan son al camp. Quan el cotxe va permetre als de ciutat anar a passar els caps de setmana al camp, van començar a proliferar senyors que baixaven dels vehicles i anaven a buscar el primer arbre disponible per tal de fer una mica de punteria. Les senyores s'havien d'esperar a arribar a destí, o bé fer cabaneta amb la porta del cotxe.

Els homes i dones de camp se'n reien d'aquella mania de pixar contra els arbres, i com a Catalunya hi ha pins per donar i per vendre, l'estampa va  donar origen al malnom.

Com a consell per a "urbanites" direm que si feu pipí a camp obert sempre tingueu en compte la direcció del vent, o el malnom que us posaran serà un altre.

Xava: El parlar xava era la forma de parlar català que hi havia als barris obrers de la Barcelona dels anys 20. Xava ve de xaval, de noi, i la paraula era tan utilitzada que va donar nom a tot l'argot. A partir dels primers anys del segle XX es comença a anomenar "xava" al català mal parlat, amb pronunciacions incorrectes. Barcelona esdevé una metròpoli on es barregen diferents cultures, sobre tot la castellana,  i per tant, el català que es parla al camp ja és molt diferent del que es parla a la ciutat. Amb el pas dels anys, els barcelonins desenvolupen una forma de parlar el català singular, diferent del català oriental. A partir d'aquí, la gent de fora de la ciutat, quan escolta aquesta forma de parlar tan de ciutat, l'anomena xava, i als barcelonins, els xaves.

Camacos: Simplement és la transcripció fonètica de l'exclamació "Què maco!" que fan alguns barcelonins quan arriben al camp o a la muntanya i observen la bellesa dels paisatges. La gent de fora de la ciutat, que tenen aquells paisatges com a propis, se'n riuen que els de Barcelona s'emocionin tant al veure'ls. I el parlar xava, precisament, fa que el "Què maco!" acabi sent, més aviat, un "kamako".

Totes aquestes curiositats, amb molts altres enigmes i misteris de la història de la ciutat, els trobareu a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la Tots els noms de Barcelona arriba a Sant Jordi com a èxit de vendes.

Estarem per Sant Jordi a l'FNAC, Casa del Llibre, el Corte Inglés, i a les principals llibreries de Catalunya.

Regala Tots els noms de Barcelona aquest Sant Jordi, i no et quedis sense descobrir el secret que amaga la història de la nostra ciutat!

Segueix-nos al facebook a:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona