La Barcelona impossible

En aquesta entrada hi ha poc text, i moltes imatges. Són els records que van brollar, un dia de fa ja molts segles, de la mà d'alguns artistes que van voler regalar al futur les vistes de la seva ciutat d'aleshores. Així era la Barcelona medieval, des de diferents punts de vista. Agafeu aire. Perquè és com veure la història per un petit forat en el temps de la memòria quasi perduda...

V.

Així era Barcelona a principis del segle XVI        Font: arquitectura.catalana.blogspot.com.

Vista des de Montjuïc, el 1563    Font: arquitectura.catalana.blogspot.com.

Vista des del mar, 1563.    Font: arquitectura.catalana.blogspot.com

La llegenda de Sant Jordi

Ens agrada explicar llegendes de Barcelona i la seva història, però quan la llegenda s’ho val, també fem una excepció i recorrem uns quants quilòmetres per anar a trobar l’origen de tot plegat.

V

Sant Jordi: Podria haver estat un personatge històric que va viure a l’actual Palestina i Turquia cap a l’any 300. Algunes fonts històriques diuen que va ser un militar romà convertit al cristianisme i que va morir martiritzat precisament per professar aquesta fe.

L’home no sols és venerat per la cultura cristiana, sinó que també ho és per la musulmana, a qui anomenen el “cavaller verd”. De fet, el Sant Jordi llegendari hauria viscut, segons cada història, en diferents èpoques. El Jordi que ha arribat fins als nostres dies en forma de llegenda és el que te aspecte medieval, de cavaller, vestit com si fos un soldat cristià de l’època de les creuades.

La seva relació amb Barcelona: L’any 985 Barchinona és atacada pels musulmans, comandats per Almansor. Aquest assetja la ciutat durant els primers dies de juliol. La primera de les llegendes que relacionen el cavaller amb la ciutat explica que l’home va ajudar al comte Borrell II a aturar als sarrains, i ja al segle XV apareix a les cròniques històriques la veneració dels ciutadans de la ciutat per Sant Jordi.

Sant Jordi i el Drac: Però més enllà de la realitat històrica, tots coneixem a Sant Jordi per la llegenda del Drac. Explica que un malefic drac es volia menjar a una preciosa donzella – que resulta que a més és princesa -. Malgrat que alguns situen l’escenari de la llegenda al Pròxim Orient, d’altres la situen al Montblanc medieval.

Els voltants d’aquesta vil·la eren assolats per un drac terrible que es dedicava a cremar les collites amb el seu alè de foc, i que devorava a tots els viletans que li intentaven plantar cara. Els habitants de Montblanc veien com el seu poble podia acabar totalment arrasats, i van intentar fer un pacte amb el drac: cada dia li oferirien a un dels habitants perquè el mengés, amb el compromís que no destruís més camps ni que s’alimentès d’altres persones de forma indiscriminada.

I dit i fet. Els montblanquins anaven agafant cada dia a un pobre desgraciat i li oferien al drac perquè el mengés. La fórmula per escollir a la víctima era mitjançant un sorteig.

I així van passar els anys, i el drac que rondava els voltants de Montlanc va deixar de molestar als habitants del poble – amb l’excepció del pobre que havia de ser cruspit, és clar -.

Un dia, però, la sort es va posar en contra de la princesa més bella de tota la vil·la. Havia de ser devorada.

Però no! És clar que no! Una noia bonica, i a més donzella – verge, en altres paraules – no podia ser aliment del malèvol drac, només faltaria.

Uns quants ciutadans valerosos i també una mica inconscients es van oferir per ser menjats en el lloc de la bonica princesa. Però el rei, un home íntegre, es va oposar a aquell gest i va dir que no hi podien haver distincions.

La noia estava condemnada.

La llegenda de Sant Jordi la coneixem ja de petits

Així que tremolosa i espantada va sortir de les muralles de Montblanc per buscar al drac. I en aquell moment, per la gràcia de Déu, va aparèixer per allà el noble cavaller Sant Jordi. L’home, al veure la bellesa de la noia, no es va poder resistir i va prometre-li que derrotaria al drac per salvar-li la vida. No sabem què hagués passat si la noia no hagués estat bella i verge. Possiblement el drac encara es passejaria per la Conca de Barberà.

Sigui com sigui, el drac va aparèixer per reclamar el seu àpati diari, i es va trobar amb la ferotge resistència del cavaller Sant Jordi, que després d’una cruenta batalla va aconseguir ferir de mort al drac. De la sang que va brollar del cos de la bèstia en va crèixer una rosa, que el cavaller va collir i va regalar a la Princesa.

El rei va voler que la seva filla i el noble cavaller fossin marit i muller, però Sant Jordi s’hi va oposar dient que no la mereixia.

Explica la llegenda que va marxar tan misteriosament com havia arribat, lliurant a Montblanc i al món sencer de l’amenaça del terrible drac.

Aquest és l’origen de la tradició de regalar una rosa a les noies el dia de Sant Jordi. La de regalar un llibre als nois prové de la celebració de l’aniversari de la mort de Shakespeare, Cervantes – que mor un 22 d’abril -, i Josep Pla.

Regala Tots els noms de Barcelona aquest Sant Jordi. Descobreix el secret que amaga la ciutat amb aquesta novel·la de misteri.

Pordràs trobar la novel·la dedicada per l’autor a l’estand número 1, al principi de la Rambla, a Canaletes. A partir de les 10:30 del matí i durant tot el dia!

Emporta't el teu exemplar de Tots els noms de Barcelona signat i dedicat!!!

Descarrega el primer capítol gratis a www.totselsnomsdebarcelona.com

Feu "m'agrada" al nostre facebook: www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Objectiu: Sant Jordi

Divendres 19 d'abril, a les 19:00, us esperem a l'FNAC Arenas (a la Plaça Espanya) a la presentació, xerrada i conferència de Tots els noms de Barcelona.

Explicarem curiositats històriques de la ciutat relacionades amb la novel·la, respondrem les preguntes més capcioses dels lectors i us podreu endur el llibre signat per l'autor!

Estalvia les aglomeracions de Sant Jordi i vine el divendres 19 d'abril a l'FNAC Arenas a la presentació de Tots els noms de Barcelona!!

Lloc: FNAC Arenas, a la Plaça Espanya
Hora: 19:00

La presentació serà a càrrec del periodista de TV3, editor del Telenotícies Cap de Setmana, Joan Carles Peris.

Hi assistiran, també, l'escriptor i periodista David Izquierdo i l'editora Artemisa Canals.

ENTRADA LLIURE

Els altres noms de Barcelona

La novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona, a més de revelar un secret amagat durant segles, també repassa a través de les seves pàgines els dos mil anys d'història de la ciutat. I ho fa a través dels noms que ha tingut la ciutat. La Barkeno ibera, la Barcino romana, el Madinat Barshiluna musulmà, la Barchinona medieval, i finalment, la Barcelona tal i com la coneixem avui dia.

Aquests han estat els noms "oficials" de la ciutat. N'hi ha d'altres, però, que són utilitzats de forma informal, i són el que anomenaríem "malnoms" o "motes". En repassarem els més curiosos i coneguts, intentant trobar-ne una explicació històrica.

V.

Can fanga: És el malnom més conegut de Barcelona, i el més utilitzat. Ha sobreviscut a les noves tecnologies i a la societat de la informació, i de fet, encara hi ha molta gent que anomena "can fanga" a la ciutat. Per trobar-ne l'origen ens hem de remuntar a la Barcelona de principis del segle XX. Amb l'Eixample, s'estava construint una nova ciutat. Les muralles havien estat enderrocades, i els camps que hi havia a extramurs s'estaven urbanitzant. La majoria dels nous carrers, però, encara no tenien les llambordes col·locades, i els solars remoguts per cimentar els edificis eren, literalment, fangars. Quan plovia, no hi havia lloc on refugiar les sabates, i el gran eixample de seguida es va convertir en un terreny brut i ple de fang. I ja ho tenim: can fanga. Els qui no eren de la ciutat i venien de visita es trobaven que tota la ciutat estava de potes enlaire, bruta i plena de fang, i feien burla d'aquella situació amb aquella ocurrència de nom.

Fins i tot algunes finques grans de l'Eixample - que va trigar dècades en estar enllestit - tenien, just passada la porta principal, unes barres de ferro a uns vint centímetres d'alçada que servien perquè els inquilins es netegessin les soles plenes de fang abans de pujar cap a casa. Hi ha alguns d'aquestes edificis, els més antics de tot l'Eixample, que encara conserven avui dia aquestes barres metàl·liques tan curioses. Ara, però, estan ben netes.

Hi ha una segona explicació que diu que va ser la revista "L'Esquella de la Torratxa" qui va començar a utilitzar el nom de "Can Fanga" per referir-se a tot Catalunya, immersa en aquella època, a principis del segle XX, en un fangar polític i econòmic que a molts us deu sonar d'alguna cosa.

En tot cas, sembla més lògic que el nom de Canfangueros, per referir-se als habitants de Barcelona, provingui de la manca d'asfalt als carrers que s'estaven construint i que feien de la ciutat tot un gran fangar.

El projecte de l'Eixample va canviar la ciutat de Barcelona, que va estar anys en obres

Pixapins: Quan hom viu al camp i ha de fer aigües menors, no s'ho pensa pas dues vegades. Ho fa, allà on es trobi, sigui davant d'un pi, o en un camp a punt de ser llaurat. Però els de ciutat, poc acostumats a haver d'atendre les necessitats del cos fora dels lavabos, tenien - i encara tenen - el costum de fer pipí contra la base dels arbres quan son al camp. Quan el cotxe va permetre als de ciutat anar a passar els caps de setmana al camp, van començar a proliferar senyors que baixaven dels vehicles i anaven a buscar el primer arbre disponible per tal de fer una mica de punteria. Les senyores s'havien d'esperar a arribar a destí, o bé fer cabaneta amb la porta del cotxe.

Els homes i dones de camp se'n reien d'aquella mania de pixar contra els arbres, i com a Catalunya hi ha pins per donar i per vendre, l'estampa va  donar origen al malnom.

Com a consell per a "urbanites" direm que si feu pipí a camp obert sempre tingueu en compte la direcció del vent, o el malnom que us posaran serà un altre.

Xava: El parlar xava era la forma de parlar català que hi havia als barris obrers de la Barcelona dels anys 20. Xava ve de xaval, de noi, i la paraula era tan utilitzada que va donar nom a tot l'argot. A partir dels primers anys del segle XX es comença a anomenar "xava" al català mal parlat, amb pronunciacions incorrectes. Barcelona esdevé una metròpoli on es barregen diferents cultures, sobre tot la castellana,  i per tant, el català que es parla al camp ja és molt diferent del que es parla a la ciutat. Amb el pas dels anys, els barcelonins desenvolupen una forma de parlar el català singular, diferent del català oriental. A partir d'aquí, la gent de fora de la ciutat, quan escolta aquesta forma de parlar tan de ciutat, l'anomena xava, i als barcelonins, els xaves.

Camacos: Simplement és la transcripció fonètica de l'exclamació "Què maco!" que fan alguns barcelonins quan arriben al camp o a la muntanya i observen la bellesa dels paisatges. La gent de fora de la ciutat, que tenen aquells paisatges com a propis, se'n riuen que els de Barcelona s'emocionin tant al veure'ls. I el parlar xava, precisament, fa que el "Què maco!" acabi sent, més aviat, un "kamako".

Totes aquestes curiositats, amb molts altres enigmes i misteris de la història de la ciutat, els trobareu a www.totselsnomsdebarcelona.com

La novel·la Tots els noms de Barcelona arriba a Sant Jordi com a èxit de vendes.

Estarem per Sant Jordi a l'FNAC, Casa del Llibre, el Corte Inglés, i a les principals llibreries de Catalunya.

Regala Tots els noms de Barcelona aquest Sant Jordi, i no et quedis sense descobrir el secret que amaga la història de la nostra ciutat!

Segueix-nos al facebook a:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Les fonts de Barcelona i les seves llegendes, part 2

Intenta agafar l'aigua amb totes dues mans. Sentiràs com rellisca entre els dits, i es perd gota a gota. No la pots fer teva. I sovint val més que l'or.

V.

En una entrada anterior parlàvem de les llegendes d'algunes de les fonts més emblemàtiques de la ciutat. Vam descobrir la llegenda de la Font del Gat, amb la seva cançó; vam conèixer la història de la Font de Canaletes i la seva relació amb el Barça, i també vam poder esbrinar el que hi ha al subsòl de les Fonts Màgiques de Montjuïc.

Ens queden, però, altres fonts i captacions d'aigua que pel seu nom, o per la seva història, mereixen una menció especial. Així que ara en dediquem unes línies a parlar-ne.

Font Groga: Al capdamunt de Collserola, just a la carena que connecta la plana de Barcelona amb el Vallès, surt un petit camí que condueix a la font més famosa de tota la serra de Collserola, i una de les més singulars: la Font Groga. Tota la zona que l'envolta és una reserva natural. El Torrent de la Salamandra, que després segueix per la vall de Gausach en el seu camí cap a Sant Cugat del Vallès, discorre per un paisatge ombrívol i ric en espècies vegetals. En una de les vessants que baixa fins al torrent, s'obre una clariana enmig d'un bosc centenari. Allà hi ha la Font Groga, una font coneguda des de temps remots i molt apreciada pels excursionistes i barcelonins de totes les èpoques.

Explica la llegenda que l'any 1790 un metge de nom Menós, va vaticinar que les aigües que rajaven de la font eren emmetzinades, ja que estaven tenyides de color groc. L'explicació que donava l'home era que aquelles aigües discorrien entre les arrels dels arbres i que per això tenien aquell color tan estrany.

La gent no hi va beure durant dècades, fins que uns quants anys després es va descobrir que l'aigua de la Font Groga tenia un alt contingut en sals de ferro, el que li atorgava aquell color groguenc. Els metges del moment van recomanar de seguida la ingesta de l'aigua de la font per tractar algunes malalties. I així va ser com la popularitat de la Font Groga va anar creixent. A finals del segle XIX es va urbanitzar parcialment, posant-hi una petita canonada de ferro que canalitzava la sortida del raig d'aigua.

Però siguem una mica poètics. Perquè hi ha una llegenda que sosté que el color de l'aigua, aquell groc tan subtil però curiós, és el resultat del pas del corrent subterrani per un tresor de mil peces d'or que donen el color a les aigües. I diu també la llegenda que són unes nimfes precioses i captivadores les que guarden aquest tresor. Diu la dita popular, també, que qui beu d'aquesta font tindrà bona fortuna.

Potser caldrà passar una nit sencera a la font, escoltant només el silenci del bosc, per saber si és cert que hi ha nimfes en aquells paratges...

Entre boscos fondosos, s'amaga la Font Groga

Font de l'estrangulador: Es troba propera a la Font Groga, i també molt a prop de les runes del que va ser el Gran Casino de l'Arrabassada, just al bosc frondós que emmarca el Torrent de la Salamandra. No hem trobat cap referència concreta a l'origen del nom, però tot sembla indicar que segurament va ser l'escenari d'algun assassinat. No és difícil imaginar tot l'entorn de la font com a perfecte amagatall d'un criminal. Sigui com sigui, els noms de la víctima i el possible assassí s'han perdut en l'oblit de la història, i només ens queda aquest inquietant nom, que no hem volgut passar per alt. En tot cas dir que l'aigua de la font no és potable... Si algú ens pot donar més informació de l'estrangulador, si us plau, que ens escrigui un missatge i ho afegirem!

Font de la Cascada: Tornem a la plana barcelonina. Aquesta és la font del llac del Parc de la Ciutadella. Una de les més grans - amb les fonts de Montjuïc - de tota la ciutat, la font és un dels records que ens queden de l'exposició universal del 1888. De fet la font és anterior, del 1881, tot i que l'ornamentació es va acabar durant els anys posteriors. Un dels encants de la font és que està alimentada de les aigües freàtiques, és a dir, que corren pel subsòl de la ciutat.

El passat d'aiguamolls de Barcelona - quan el mar arribava uns quants centenars de metres terra endins - fa que tot el subsòl de la ciutat estigui creuat per cursos d'aigües subterrànies. Amb les obres del metro, o la construcció dels parkings, s'han pogut descobrir algunes d'aquestes coves subterrànies. I precisament una d'elles és la que nodreix a la font de la Cascada.

Font de la Portaferrissa: La porta Ferrissa, o de ferro, era una de les portes d'entrada a la ciutat medieval emmurallada de Barchinona del segle XIII. La muralla recorria el traçat de la Rambla, i per tant, tot el que quedava a la part nord de l'antiga riera, es considerava a intramurs.

La font està documentada des de l'any 1604, però la gràcia és que no es trobava en el lloc on la veiem avui dia, sinó a l'altra banda de la Rambla. Els barchinonins, doncs, havien de sortir de la ciutat i creuar la riera per anar a buscar l'aigua de la font, amb totes les incomoditats - o perills, fins i tot - que això suposava. Els jesuïtes van demanar a les autoritats que traslladèssin la font a una de les torres que flanquejaven la Porta Ferrissa, i així es va fer. Ara la trobem adossada a un edifici del segle XVIII.

Els 800 pous: I d'on ve, tanta aigua? Ja ho hem explicat abans. De sota terra, del subsòl de la ciutat. De les aigües freàtiques. A finals del segle XIX hi havia documentats a Barcelona més de 800 pous, i molts carrers i places encara duen noms que recorden la importància d'aquestes captacions d'aigua. Quan els romans es van establir a Bàrcino, van considerar que aquell era un terreny ric, i sobre tot, amb molta aigua. Els torrents que baixen de Collserola en son les mines, i encara avui discorren sota els nostres peus. L'aigua de Barcelona és també, doncs, part del seu tresor més amagat.

A la novel·la de misteri Tots els noms de Barcelona, els protagonistes descobreixen l'existència d'un riu secret sota la ciutat antiga. Un riu que amaga un misteri que ha estat amagat durant dos mil anys. L'aigua és vida, des de la Bàrcino romana, la Barchinona medieval i la Barcelona del present. Descobreix la llegenda prohibida a www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les curiositats que expliquem en aquest bloc, no dubteu en visitar la nostra pàgina de facebook:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

La màgia del Paral·lel

Les hortes que s'extenien entre la muralla de Barcelona i la muntanya de Montjuïc es va convertir de seguida en fàbriques i carrers de sorra i fang. Després, en pocs anys, algú va pensar que aquella zona sense urbanitzar podia ser terra de ningú, i van traçar una línia. Una avinguda. Els barcelonins van descobrir que, a la falda de la muntanya, hi havia lloc per a tot i per a tothom. D'aquella època d'esplendor, amb aire de París i salnitre de mar, m'arriben les notes d'un cuple. Inoblidable tornada que parla d'un temps que mai més tornarà...

V.


Era l'any 1894. Feia poc que les muralles de Barcelona s'havien enderrocat, i de les seves runes en naixia una nova metròpoli. Era el París de la Mediterrània. I com passava al barri de Pigalle, amb el seu Mouline Rouge, Barcelona també volia tenir el seu "Boulevard Prohibit".

El nom: El nom de Paral·lel és simple i clar. És el paral·lel dels 41 graus, 22 minuts 30 segons de latitud nord. Estem ja tan acostumats a parlar del Paral·lel que segurament no ens hem parat a pensar en la procedència del nom, però és tan científica i geogràfica com aquesta: es tracta d'una línia que creua d'est a oest la part sud de la ciutat de Barcelona.

És clar que en una ciutat com la nostra, on hi ha una avinguda Diagonal, te més sentit que on hi ha una línia recta que creua el quadriculat de l'Eixample, hi hagi també un traçat paral·lel que segueix la geometria.

De fàbriques a cabarets: El Paral·lel connecta directament els molls amb la part interior de la ciutat, i en concret, amb el barri de Sants, abans un poble. Per tant, i recordant el passat fabril de la Barcelona de la revolució industrial, les primeres construccions d'aquest carrer tan emblemàtic van ser les fàbriques, sobre tot carboneres. El carbó era transportat per mar i al port es descarregava. De fet, la plaça de les Carboneres - que ve a ser la rotonda situada al sud de Colom i que connecta la part baixa de l'avinguda del Paral·lel amb la Ronda Litoral, agafa el nom de les fàbriques que hi havia en aquella zona fa ara una mica més d'un segle.

Però el seu peculiar emplaçament de seguida faria que l'avinguda prengués una mena de caràcter i personalitat pròpia. Es trobava, de fet, en una curiosa frontera entre tres móns: el barri xinès i tot el que això implicava, la zona industrial d'Hostafrancs i les hortes del Poble Sec. Aquella "terra de ningú" aviat seria determinant per començar a parlar del Paral·lel com a l'avinguda de la llum de la Barcelona del 1900.

El primer local que va fer esclatar aquella barreja de burgesos, obrers i gent de mala vida va ser un teatre anomenat Teatro Circo Español. Cal dir que les primeres construccions que oferien espectacles eren simples barraques on s'oferia des d'entreteniment musical, circ i varietats. Era una època on els nous invents - electricitat, cinema, pirotècnia - eren una llaminera distracció per persones de totes les classes socials. No era estrany, doncs, veure senyors vestits amb roba elegant al costat de dones de mala vida. El Paral·lel era el "Far West" de Barcelona.

Les terrasses més grans del món: L'Avinguda s'havia construït de zero en els terrenys guanyats després de l'enderrocament de la muralla. La zona entre la defensa i Montjuïc estava quasi despoblada, i per tant, el Paral·lel va poder ser tan ample com els dissenyadors ho van voler. I els cafès que s'hi van instal·lar oferien immenses terrasses on, els dies de bonança climàtica, s'asseien a veure la vida passar centenars, milers de barcelonins.

Les terrasses ocupaven l'amplíssima vorera del Pral·lel 

El molino i les varietats: El vodevil i el couplet són sens dubte els dos gèneres per excel·lència dels teatres del Paral·lel. Des de finals del segle XIX i fins al final de la Guerra Civil, a tota l'Avinguda en van proliferar fins a una desena, oferint, de vegades, obres de teatre de contingut seriós.

Alguns experts consideren el cas del Paral·lel com a únic al món, ja que oferia una oferta eclèctica i variada on totes les classes socials, des dels obrers fins a la burgesia, podia trobar la seva oferta.

A més, en una ciutat com Barcelona, on la política sempre estava a l'ordre del dia, alguns d'aquests espectacles eren també mostres culturals i ideològiques. Una riquesa que va fer que l'avinguda prengués fama mundial. La seva proximitat del port la feia internacional: mols viatgers, mariners i visitants van fer del Parel·lel una avinguda màgica.

Amb cinquanta metres d'ample, l'avinguda era única a la ciutat. Els teatres s'aplegaven a banda i banda

Una interminable filera de columnes: De fet, la idea original dels dissenyadors de l'Avinguda era que tota fos emmarcada per llargues i immenses porxades que havien d'aixoplugar als visitants i caminants els dies de mal temps. Es conserva, encara, una petita part del Paral·lel amb aquest disseny original, però la veritat és que la filera de columnes que havia de recorre tota l'avinguda des del port fins a la plaça Espanya mai es va arribar a veure plasmada.

Les "estrelles" de Barcelona: Va ser tan gran la fama del Paral·lel i dels seus teatres, que van aparèixer també noms immortals: eren les coupletistes, ballarines i artistes que, amb rètols de neó, o envoltats de bombetes grogues i blanques, feien brillar el seu nom. Hi ha algunes llegendes encara vives d'aquella època. Noies que van ser famoses a la ciutat i més enllà, fins i tot. Noms com la Bella Dorita, Raquel Meller,  o les més recents, com Lita Claver, Amparo Moreno o Merche Mar.

Raquel Meller, una estrella de fa cent anys

La decadència: Amb el final de la Guerra Civil i les prohibicions de tota mena, es va acabar també l'època d'esplendor del Paral·lel. Era comparat, abans de la Guerra, amb el Broadway de Nova York o el West End de Londres. Però a partir dels anys 40 la seva decadència va ser manifesta. Els censors es dedicaven a amputar els espectacles de varietats, i la qualitat en general va decaure notablement.

Amb el final de la dictadura, als anys vuitanta, es va recuperar una mica el seu caràcter, però mai va tornar a ser la barreja social que havia estat, punt d'unió entre totes les classes de Barcelona. La droga, la prostitució i els problemes derivats van fer de l'avinguda un indret poc recomanable a segons quines hores de la nit, i molts locals van acabar tancant.

Darrerament, però, l'Ajuntament ha tornat a impulsar l'avinguda intentant dotar-la de centralitat i d'una oferta cultural variada. Encara hi ha molta feina per fer en aquest sentit.

Al thriller de misteri Tots els noms de Barcelona, la ciutat de principis del segle XX amaga un secret que les classes benestants no permetran que surti a la llum pública. Regala-la aquest Sant Jordi! www.totselsnomsdebarcelona.com

Si us agraden les històries que expliquem, no dubteu en fer "m'agrada" al nostre facebook:

www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona