martes, 30 de octubre de 2012

La vampiressa del Raval, assassina en sèrie de Barcelona


És la castanyada, nit de Tots Sants. Diu la llegenda que les ànimes dels difunts se senten més properes als mortals, i que si un s'atura, de nit, a la vora dels cementiris, podrà escoltar la fressa dels esperits rondant les seves tombes. Per això avui us porto una història de por, que segurament és ben certa. En totes les grans ciutats del món hi ha herois i antiherois, bons i dolents. Valents i criminals. La nostra està a l'alçada de Londres o Nova York, i aquí us deixo un bon exemple. La vampiressa del Raval potser en realitat buscava també la immortalitat. I en el fons, va aconseguir que un segle després encara seguim parlant d'ella, i hagi sobreviscut a les seves víctimes però també als seus botxins. La fama, estimats, sovint no és sinònim de bondat.

V.


Fa ara cent anys, a la Barcelona del 1912, corrien rumors entre els habitants de la ciutat de misterioses desaparicions de nens. En un moment en que les classes més humils no registraven a tots els infants nascuts, era habitual que de tant en tant si hi havia crims relacionats amb nens, quedessin impunes. Els rumors de nens desapareguts van prendre força a principis de febrer, quan va desaparèixer una nena anomenada Teresita Guitart. Els seus pares la van buscar per tota la ciutat, i el cas va arribar a ser força conegut, reforçant la creença popular que alguna persona o persones estaven segrestant als nens i a les nenes de Barcelona.

Una de les zones més deprimides de la Barcelona de principis del segle XX era el barri del Raval. Ens situem al carrer de Ponent, l'actual carrer de Joaquim Costa, molt a prop del teatre Goya. És el dia disset de febrer del 1912. En un dels edificis del carrer, una de les veïnes estava a punt de fer un descobriment esgarrifós. Mirant pel pati de llums, la veïna va veure que d'una de les finestres interiors de l'entresòl apareixia el rostre d'una nena amb el cabell rapat al zero. De seguida la veïna va sospitar que es podria tractar de la nena Teresita desapareguda uns dies abans. Va parlar amb un policia conegut del barri, i els agents es van disposar a escorcollar l'entresòl.

Aquella vivenda era habitada per una dona anomenada Enriqueta Marina, tot i que el seu veritable nom era Enriqueta Martí. Quan els policies van entrar al pis van trobar dues nenes: la desapareguda Teresita Guitart i una altra nena, que només sabia el seu nom, Angelita, però que desconeixia qui eren els seus pares. Els policies van escorcollar la vivenda. I van trobar un veritable horror.
En l'escorcoll hi van aparèixer ossos de nens, restes de greix i sang emmagatzemada en diversos pots, tots ells ordenats en lleixes, com si aquell pis fos una esgarrifosa botiga. Els policies van saber aleshores que Enriqueta Martí, la segrestadora de nens, utilitzava la sang i els òrgans dels petits per fer ungüents i "pòcimes" que després venia a persones de l'alta societat barcelonina que buscaven remeis alternatius per a malalties que en aquell moment la medicina no podia curar, com la tuberculosis o la sífilis.
Investigant, els agents van descobrir que Enriqueta Martí es disfressava durant el dia de dona pobre, i passant desapercebuda entre la gent humil dels barris obrers de la ciutat, segrestava als nens que sabia que no estaven a cap registre ni serien després buscats per les autoritats. De nit, Enriqueta es vestia amb robes cares i elegants, i visitava els llocs més "glamurosos" de Barcelona, com el Gran Casino de l'Arrabassada o el Teatre del Liceu. Allà, segons van concloure els policies, la segrestadora i "curandera" entrava en contacte amb els seus clients, tots ells de l'alta societat, que no tenien cap escrúpol al demanar la sang i la pols dels ossos dels nens pobres per guarir les seves malalties.
La policia amb una de les dues nenes rescatades

Angelita i Teresita, les dues nenes rescatades, van explicar als policies el que passava a l'entresòl d'aquell pis del Raval.  L'Angelita, la nena que portava més temps segrestada, va explicar als agents que al principi, feia mesos, havia viscut i jugat amb un nen anomenat Pepito. Però que un dia l'Enriqueta Martí havia agafat al nen i l'havia posat sobre la taula de la cuina. Allà l'havia matat amb un immens ganivet. La nena havia vist tota l'escena amagada i morta de por.
El Pepito no havia estat l'única víctima. Els policies van trobar, en el pis del Raval i en altres habitatges, les restes d'almenys dotze nens. El cas va aixecar polseguera. Els diaris de l'època van començar a preguntar-se quins devien ser els clients rics que demanaven els serveis de l'assassina i segrestadora. Quins eren aquests homes sense escrúpols, membres de la burgesia barcelonina? Els diaris també van publicar que Enriqueta s'encarregava, a més de matar als nens, de traficar amb ells com a proxeneta. Una bruixa, segons els titulars del moment.

El cas va prendre encara més volada quan es va trobar, en una habitació tancada amb clau al pis del Raval, una llista amb noms i cognoms de diverses personalitats de la ciutat. Aquella llista no va ser mai publicada, i encara avui és un misteri.
Enriqueta Martí, coneguda popularment com la vampiressa del Raval, va ser empresonada. Però mai es van conèixer els noms dels seus clients. Els noms d'aquells qui contractaven els seus serveis com a "curandera", aquells qui demanaven que els preparés ungüents fets amb la sang i els ossos dels infants, mai van sortir doncs a la llum publica, i tot plegat va quedar com un dels misteris més esgarrifosos de la història recent de Barcelona.

Perquè Enriqueta Martí, la vampiressa del Raval, va morir linxada a la presó per altres recluses, diuen alguns, o de càncer, segons el registre oficial. No es va poder celebrar cap judici, i les declaracions de les dues nenes supervivents eren massa inconnexes com per poder portar a més persones al banc dels acusats. El nom d'Enriqueta Martí va quedar lligat per sempre més a la tragèdia i a l'horror.

Darrerament hi ha historiadors que han qüestionat la versió dels diaris i de la policia, i situen a Enriqueta Martí més aviat com una cap de turc contra la que es va bolcar tota la premsa sensacionalista. Potser la premsa es sentia temptada de crear a la ciutat a una "assassina en sèrie pròpia", seguint l'estela de Jack "the ripper" del Londres de feia només vint anys.

Al thriller Tots els noms de Barcelona el crim i el misteri també hi és present, i fins i tot la figura de la bruixa, la "maleficae" romana, és una de les protagonistes. També es retrata la Barcelona fosca de principis del segle XX. Trobareu més informació sobre la novel·la i també podreu recuperar el contingut de les altres històries de la secció de misteris històrics a www.totselsnomsdebarcelona.com

Visiteu el "facebook" del llibre i feu "m'agrada". Volem crear la comunitat dels amants dels misteris històrics de Barcelona!! www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar al David Izquierdo explicant aquesta història, aquí teniu el link amb el programa La Ciutat d'Onda Cero Catalunya.

A partir del minut 9



miércoles, 24 de octubre de 2012

La maledicció del Liceu

Deuen existir, en realitat, els maleficis? A la novel·la Tots els noms de Barcelona, una de les seves protagonistes es guanya la fama de bruixa i fetillera, i li posen un malnom: maleficae. Així anomenaven a les bruixes els romans, i també les perseguien i temien. Us explico ara un malefici que pensareu que pot ser cert. I si no ho és, aleshores és que la casualitat juga amb tots nosaltres, no creieu?


V.


La història del malefici del Teatre del Liceu

El 1837 es funda, als voltants del Portal de l'Àngel, l'anomenat Liceu Filodramàtic de Montesió. I deu anys després aquest Liceu Filodramàtic s'instal·la a la Rambla, al solar que coneixem actualment.
En aquest solar, fins el 1835, havia existit el convent dels Trinitaris Descalços. El convent va ser cremat i destruït durant una revolta popular l'any 1835 en la que van morir alguns religiosos.

Deu anys després a les runes del convent s'aixeca el nou teatre, que en els primers anys no sols programava òpera, sinó també altres tipus d'espectacle, com música en directe, dansa, però també rebia a fonambulistes, espectacles de màgia i hi ha qui diu que festes desenfrenades on no tot eren bones arts. Hi havia la festa de màscares de carnestoltes, i fins i tot alguns expliquen que durant una d'aquestes festes s'havia aparegut el fantasma d'un dels frares que havien habitat el convent cremat anys enrere, tapat amb una capa i cridant contra el sacrilegi que significava celebrar aquelles festes en sòl religiós.

Comencen les desgràcies: el 9 d'abril del 1861 un potent incendi destrueix totalment el teatre. Fins aquí res anormal, un simple incendi. Però el que expliquen les cròniques de l'època és que entre les runes algú hi va trobar una pintada en un dels murs, una pintada que havia sobreviscut a l'incendi. S'hi podia llegir: "Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar". La gent no s'ho podia creure, i evidentment ja hi havia qui pensava que eren els esperits dels frares morts l'any 1835 els qui havien destruït el teatre per ser un indret de vici i perdició.

Se salven les parets mestres i el teatre es vol reconstruir, posant, això sí, dipòsits d'aigua al sostre per si les flames tornen a aparèixer. Durant les obres, però, passa la segona de les desgràcies. Sis mesos després de l'incendi es desferma una terrible tempesta a Barcelona. L'aigua cau amb tanta força que els manobres i paletes que treballen en la reconstrucció han de deixar la seva feina. La tempesta és recordada com una de les més violentes caigudes mai a Barcelona. I la Rambla, antiga riera, es comença a inundar. Les aigües que baixen de Collserola comencen a fer-ho amb força torrencial. El Liceu, encara no reconstruït del tot des de l'incendi, es comença a inundar. Comença a córrer amb força per la ciutat el rumor que un malefici ha caigut sobre el teatre per haver-lo aixecat sobre la terra sagrada del convent cremat dels Trinitaris. S'arriba a parlar d'una imatge enterrada sota el pati de butaques, just on abans hi havia el cementiri dels frares trinitaris.

La bomba del Liceu, a les portades internacionals.
Font: Wikimedia Commons.
Els propietaris del Liceu no creuen en maleficis i acaben les obres. El teatre es converteix en el principal teatre líric de l'Estat Espanyol i fins i tot l'Europa. Ja no es fan festes de carnestoltes, ni espectacles de màgia. Només òpera, òpera pels rics. Els anys passen i sembla que la maledicció dels Trinitaris ja ha quedat oblidada… Fins la nit del 7 de novembre del 1893… De sobte, mentre s'interpretava l'òpera Guillem Tell, de Rossini, cauen dos objectes a la platea, un d'ells sobre la falda d'una espectadora. La gent es mira astorada. Un dels objectes explota. Eren dues bombes que un anarquista havia llençat, des de l'amfiteatre, contra la platea plena de gent! La primera de les detonacions destrossa tota la platea i provoca nombrosos morts i ferits en una escena esgarrifosa. La gent surt corrents al carrer i La Rambla s'omple de ferits i mutilats. La gent comença a recordar la maledicció, i una vegada més, la mort i la destrucció envolten al gran teatre. Vint morts i més de cinquanta ferits.

Arribem al segle XX: Estem a l'any 1945, anys de postguerra. El Liceu és encara un símbol de la malmesa burgesia catalana, i encara, al seu interior, es poden admirar les fantàstiques pintures i llampares de cristall. De sobte s'escolta una mena de lament. Al teatre només hi ha el personal de manteniment, perquè no era encara hora de fer la representació. I s'enfonsa el sostre de tota la sala de Descans, ensorrant-se i enduent-se totes les obres d'art que hi havia, destrossant-les.

I la traca final. 31 de gener del 1994. Uns operaris estan fent feines de manteniment a l'escenari. El modern Liceu té totes les mesures antiincendis instal·lades. Però de forma inexplicable una espurna arriba al teló, que comença a cremar. No hi ha res a fer. La maledicció del Liceu torna a actuar. El teatre es crema tot sencer davant de les càmeres de televisió que transmeten en directe la desgràcia. Molts recordem les imatges de la immensa fumera alçant-se sobre la ciutat de Barcelona. Durant setmanes hi ha rumors sobre la possible intencionalitat de l'incendi, ja que ningú entén com els bombers no han estat capaços de contenir les flames i han fallat totes les mesures de seguretat.

Potser va ser el mussol, aquell qui va escriure en un mur, diuen alguns, en un paperet, diuen altres, després de l'incendi del 1861: "Sóc un mussol i vaig tot sol, si el torneu a aixecar, jo el tornaré a cremar".

I per acabar, una història que es queda en llegenda. Diuen alguns que els Trinitaris havien construït un passadís secret que sortia del convent i anava a parar a la falda de la muntanya de Montjuïc. Quan el 1835 les multituds van anar a cremar el convent, molts haurien aconseguit fugir pel túnel secret. I si això fos cert, encara avui, als soterranis del Teatre, hi ha d'haver l'entrada a aquest passadís. Qui sap què hi deu haver allà sota?

Trobareu aquest i altres misteris que expliquem a la web www.totselsnomsdebarcelona.com

Si feu "m'agrada" al facebook del llibre podreu participar en concursos, promocions i saber les dates de les rutes guiades pels racons secrets de Barcelona. 
www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

I si voleu escoltar al David Izquierdo explicar aquest misteri, aquí teniu l'enllaç amb el programa La Ciutat d'Onda Cero.

A partir del minut 11





miércoles, 17 de octubre de 2012

El nom diabòlic del Tibidabo

Sovint ignorem l'orígen dels noms, i els repetim, sense aturar-nos a pensar d'on provenen. Avui us parlaré del nom de la muntanya més alta de la ciutat. Del Tibidabo i del seu nom diabòlic.


V.


El Tibidabo és el punt més alt de la ciutat de Barcelona, amb 512 metres d'alçada. És també el punt més alt de l'anomenada Serra de Collserola.
Històricament la muntanya ha estat una barrera per les comunicacions entre l'antiga Bàrcino, o la Barchinona medieval, i la plana del Vallès.
Puig de l'Àliga era el nom que tenia la muntanya en època medieval, un nom que venia del llatí Podium Aquilae, per tant, podria ser el nom que li van donar els romans a la muntanya.
Des del cim es pot veure, en dies clars, fins i tot la serra de Tramuntana de Mallorca!.

Però el gran misteri de la muntanya és el nom de Tibidabo que li van donar els monjos del Monestir de Sant Jeroni, a l'Edat Mitjana, al segle XVI. Tibi Dabo és una frase diabòlica. Primer hem d'explicar on estava el monestir de Sant Jeroni. Era una construcció situada just on ara hi ha la benzinera de la carretera de l'Arrabassada, del que no en queda més que un petit mur en un dels laterals a tocar de la carretera.
Els monjos van ser durant segles i segles els únics habitants de la muntanya, que en aquella època eren boscos reservats a la caça dels nobles i poca cosa més. No hi vivia ningú, sols era refugi de lladres i bandolers.
Al segle XVI aquests monjos que vivien al peu de la muntanya van atorgar-li el nom de Tibi-Dabo. Aquesta frase està extreta de la bíblia, de l'evangeli de Sant Mateu. En aquest passatge el diable li diu a Jesús: Et donaré tots els regnes del món si t'agenolles i m'adores. I la frase en llatí era: Tibi omnia Dabo si cadens adoraveris me. S'agafa de la frase el Tibi (et) i el Dabo (donaré) i es fa una sola paraula. Per tant, pels monjos, és com si el diable hagués estat al cim del Tibidabo i hagués intentant temptar a Jesús mostrant-li tota la plana barcelonina.

Fins fa cent anys dalt del Tibidabo no hi havia res. Res de res, només un cim de roca i alguns arbustos, potser un petit bosc de pins. Al segle XIX l'augment de població a la ciutat es va fer insuportable, i molta gent necessitava anar fora de la ciutat a respirar aire pur, encara que fos els diumenges. A poc a poc Collserola esdevé el pulmó imprescindible per a la ciutat i els barcelonins s'acosten a la muntanya.
El doctor Salvador Andreu, filantrop, prohom de Barcelona, inventor de les Pastilles del Doctor Andreu per a la tos, va imaginar a finals del segle XIX una petita ciutat-jardí, un espai perquè les famílies burgeses del moment poguessin anar de vacances. Va comprar els terrenys que hi havia a la base de la muntanya i va fer dues coses:
- Projectar la zona urbanitzable de l'Avinguda del Tibidabo, amb cases immenses, mansions algunes d'elles amb tocs modernistes, o d'arquitectura d'indians.
- Va adquirir també els terrenys del cim de la muntanya. Del diabòlic Tibidabo.

El 29 d'octubre del 1901, ara farà 111 anys, va arribar al cim el funicular del Tibidabo, un dels primers funiculars construïts a Europa, i poc després es va inaugurar el Parc d'Atraccions. És el segon més antic d'Europa.
La gent pujava al Tibidabo a fer salut! Els nens que tenien tos ferina, o altres malalties respiratòries, pujaven al Tibidabo a guarir-se.
Al principi al cim hi van haver atraccions petites, com un simple mirador amb llargavistes, o un columbari on s'entrenaven als coloms missatgers, jocs de bitlles... Al 1913 es va contractar una tribu senegalesa que pujava al cim a mostrar els seus costums! Com es devien quedar els barcelonins de principis del segle XX, que no havien vist a un africà en la seva vida!.

El cim del Tibidabo als anys 30   Font: skyscrapercity.com
A poc a poc es va voler ser més ambiciós, i van arribar les primeres atraccions mecàniques. El 1915 s'inaugura el ferrocarril aeri, que encara avui dia es pot visitar. El 1921 s'inaugura la Talaia i el 1928 l'avió, totes dues encara funcionen avui dia.
El parc d'atraccions passa a ser un dels centres d'oci més importants de la ciutat, i els barcelonins van oblidant a poc a poc l'orígen diabòlic del nom de la muntanya.

Fa anys va córrer la història, totalment falsa, que el Tibidabo era un volcà extingit. Al contrari, forma part de la serralada litoral i no te res a veure amb cap volcà.

I una curiositat més. El nom de Collserola ve del topònim "coll de l'erola", l'indret situat just a tocar del cim de la muntanya. Per allà avui dia passa la carretera de l'Arrabassada que va cap a Sant Cugat del Vallès, però aquest camí ja era utilitzat en època romana. De fet connectava Bàrcino amb Castrum Octavianum, Sant Cugat, a través d'una mena de ramal de la Via Augusta que feia el trajecte per on ara hi ha el Passeig de Gràcia, Gran de Gràcia, Avinguda República Argentina, enfilava fins a la Ronda de Dalt, carretera de l'Arrabassada, després creuava per on ara hi ha Vista Rica el Coll de Sa Erola i baixava cap a Sant Cugat passant per Sant Medir i Can Borrell.

A la novel·la Tots els noms de Barcelona els protagonistes del thriller de misteri i intriga descobreixen una gran necròpoli i un temple neolític al cim del Tibidabo. Aquesta troballa els farà començar a investigar i descobrir un secret amagat durant segles que un grup de persones no volen que surti a la llum.
És la novel·la de l'any, ambientada a la ciutat de Barcelona en diferents èpoques: la Bàrcino romana, la Barkinona medieval i la Barcelona actual.

www.totselsnomsdebarcelona.com

Si voleu escoltar aquesta història explicada pel David Izquierdo a la ràdio, aquí teniu l'enllaç amb el programa La Ciutat d'Onda Cero.

A partir del minut 14




miércoles, 10 de octubre de 2012

L'illa de Maians i la costa de Barcelona


Avui us volem explicar una curiositat que molt poca gent sap. Davant de la Barchinona medieval, uns cent metres mar endins, hi havia una illa. Era l'illa de Maians. Però per entendre per què Barcelona tenia una illa just davant de la seva platja, hem de conèixer primer els canvis que va patir la façana litoral de la plana barcelonina. 

La façana marítima de Barcelona, o el que és el mateix, la línia que la delimita pel mar, han anat variant notablement al llarg de la història. Tant, que costa fins i tot ara imaginar com era aquest litoral fa deu segles. 
Fa centenars de milers d'anys Montjuïc era una illa. El corrent de la costa central catalana circula, de forma general, de nord a sud. Per tant, els sediments del Besòs i els bancs de sorra es van anar dipositant al llarg dels segles a la cara nord de la muntanya de Montjuïc, i la van unir a terra ferma. En l'època de la fundació de Bàrcino Montjuïc era una península que sobresortia. El Llobregat desembocava molt més al nord que ara, a tocar de la muntanya, a la seva cara sud.

El primer port de Bàrcino no estava davant de la ciutat, sinó en una petita entrada o caleta que hi havia entre la desembocadura del Llobregat - Rubricatum Flumen - i Montjuïc, on ara hi ha el cementiri. Allà s'han trobat restes arqueològiques, i fins a mitjans del segle XIX hi havia les restes d'un far que va quedar recollit en alguna fotografia que ara és l'únic vestigi d'aquell port primigeni. S'han arribat a trobar les restes d'un vaixell enfonsat al segle XIV - final del 1300 - durant les obres del Canal Olímpic de Castelldefels. Això vol dir que el mar arribava terra endins i que el port estava al sud de Montjuïc, no pas on ara.

Els comerciants de la pròspera Barchinona medieval no tenien port i veien com les llevantades i els temporals eren nefastos quan s'havien de desembarcar les mercaderies a la sorra de la platja, davant de la ciutat, i van reclamar a les autoritats que construïssin un port protegit

Font: bdebarna.net
En aquella època, cap a finals del segle XIV, just davant de les muralles de mar de la ciutat, a uns tres-cents metres mar endins, hi havia una illa coneguda com a illa de Maians. Per tant, i encara que sembli mentida, Barcelona tenia una illa davant de la seva costa. Els sediments del Besòs, amb el corrent de nord a sud, havien acumulat sorra i per tant s'havia format una illa allargada, no massa gran, que feia que el paisatge fos molt diferent al d'ara.

Va ser a partir de l'illa que s'inicien les obres. Després d'algun intent, el 1438 comencen connectar l'illa de Maians amb terra ferma, intentant formar un braç de sorra que tanqui un port. Ens ho hem d'imaginar una mica amb la forma del port d'ara, tancat pel nord i obert pel sud, però molt més petit. Un temporal, però, ho va destruir tot i es va haver de començar de nou.

Quan s'acaba el primer espigó el corrent que porta els sediments i la sorra del Besós no pot seguir circulant cap al sud, i es comença a acumular de forma molt important. Passen els segles i aquells terrenys es guanyen al mar. En aquest espai és on neix el barri de la Barceloneta.  Allà estava l'illa que hi havia davant de Barchinona.

El mar arribava, en l'època medieval, fins al passeig del Born. De fet l'ermita primigènia que hi havia on ara s'alça Santa Maria del Mar es deia Santa Maria de les Arenes, per estar a la platja, a la sorra.

Els voltants de la Bàrcino romana primer i la Barchinona medieval no eren de platges com ara, sinó d'aiguamolls. Han quedat d'aquella època alguns noms, com els barris de la Llacuna al Poble Nou. Se sap també que on ara hi ha el barri del Raval i havia un llac immens que s'anomenava el Cagalell

De Collserola baixaven rieres, com la de la Magòria, o el Torren de l'Olla, que dona nom a un conegut carrer al barri de Gràcia. Hi havia la riera d'Horta, i per on ara hi ha la Via Laietana baixava la que s'anomenava riera del Merdançar. Així que teníem, al sud de les muralles, el Cagalell, i al nord de la muralla, la riera del Merdançar. No hi havia pas clavegueres en aquella època, i ja ens podem imaginar que a més servien una mica com a valls de defensa davant de la muralla. Fossars que les tropes invasores haurien de creuar si volien envair la ciutat, per tant, una defensa una mica especial, però que segur que molestava als atacants.

Anar a la platja a Barcelona de fet és un costum molt modern, que es remunta a principis del segle XX. Abans la gent no hi anava, de fet la muralla de mar tancava tot el litoral i en feia una mena de passeig elevat, una mica com el Malecón de l'Havana, amb una platja de roques negres a la base de la muralla. L'espai obert, o la porta de Mar, estava a prop d'on ara hi ha el Pla de Palau. Des d'allà entraven les mercaderies que arribaven per mar.

I per últim ens cal imaginar una història de la costa de Barcelona rica de vida. Bàrcino era coneguda per les seves ostres. El Garum, la salsa de peix apreciadíssima en època romana, es feia també en factories a l'interior de la ciutat. Va ser amb la Revolució Industrial i les fàbriques, durant el segle XIX, quan les aigües de la Mediterrània es van contaminar, i les ostres van desaparèixer de la costa de la ciutat amb altres espècies de mariscs i mol·luscs.
I com a homenatge final, no oblidar els milers de persones que van viure a tocar del mar, al Somorrostro, des de principis del XX, però sobre tot durant la postguerra, fins que va desaparèixer l'any 66. No va ser fins als Jocs Olímpics del 92 que la façana marítima es recupera, i Barcelona s'obre al mar i el gaudeix.

Precisament al thriller Tots els noms de Barcelona els protagonistes de la novel·la investiguen una de les llegendes més curioses que diu que hi ha un riu subterrani que passa per sota de la ciutat antiga, sota les catacumbes de la ciutat romana. Els pescadors fins i tot afirmen que els dies de tempesta apareix, unes milles mar endins, una taca marró amb sediments que surt del fons del mar. Allà és on desemboca aquest riu misteriós… Si voleu saber-ne més, www.totselsnomsdebarcelona.com
o www.facebook.com/totselsnomsdebarcelona

Si voleu escoltar el contingut d'aquest misteri a la ràdio, aquí teniu l'enllaç amb el programa La Ciutat d'Onda Cero on el David Izquierdo ho explica.

A partir del minut 14

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/catalunya/la-ciutat/ciutat-10102012-1230_2012101000095.html

miércoles, 3 de octubre de 2012

La fundació de la ciutat i Bàrcino

A partir d'avui anirem explicant alguns dels misteris històrics de la ciutat de Barcelona, aportant un valor afegit a tot allò que trobareu a les pàgines de la novel·la Tots els noms de Barcelona. Aquí teniu la primera entrega. 

V.


El misteri de la fundació de la ciutat i la Barcelona romana:

La majoria d'historiadors consideren que Barcelona va ser fundada pels romans al voltant de l'any 15 abans de Crist. El seu nom complet era Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Bàrcino, sent coneguda per l'abreviació Bàrcino. L'emperador romà de l'època era August, i a ell se li dedica el temple que s'alçava al centre de la nova ciutat.
Algunes cròniques, però, situen al general cartaginès Amilcar Barca com a fundador de la ciutat, al voltant de l'any 237 AC, quan aquest va desembarcar a Hispania durant les guerres Púniques, entre Roma i Cartago. El nom de Barcelona doncs tindria el seu orígen en el cognom d'aquesta dinastia de militars cartaginesos.
També hi ha una llegenda que diu que va ser Hèrcules qui va fundar la ciutat a l'establir-se a la plana que s'extenia als peus de Montjuïc.

Centrant-nos en les troballes arqueològiques sembla que hi havia alguns poblats ibers a la plana que envolta Barcelona. Un d'ells era Laisken i l'altre, Barkeno. Sembla que Laieken estaria situat més o menys on ara hi ha l'anella olímpica de Montjuïc, mentre que Barkeno s'hauria alçat al Mons Taber, la petita elevació on ara hi ha la catedral.
Els romans refunden, de fet, la ciutat sobre el poblat iber, llatinitzen el nom de Barkeno a Bàrcino i l'emmurallen amb una primera fortificació.

Els primers pobladors d'una nova colònia romana venien de la metròpoli, per tant, de la península Itàlica. Els primers pobladors van ser militars jubilats de les legions romanes. Aquests van ocupar la part d'intramurs, i els ibers, els habitants originaris, van ser expulsats o esclavitzats. Som tots doncs descendents de soldats de l'imperi romà que es van anar barrejant entre ells i amb els pobladors originals, els ibers.

La ciutat romana tenia una concepció de campament militar, per tant, en forma octogonal, amb quatre portes d'entrada, una per a cada punt cardinal. Bàrcino estava orientada de nord-oest a sud-est, i de nord-est a sud-oest. La porta principal seria la nord-oest, la Praetòria, mentre que la porta de mar seria la Decumana. La porta Praetòria estava on ara hi ha la plaça de la Catedral, i la de mar, al carrer del Regomir. El Cardus Màximus i el Decumanus Màximus eren els dos carrers principals que la creuaven de banda a banda. Al punt d'intersecció hi havia el fòrum, el centre de poder, situat una mica a l'oest d'on ara hi ha la plaça Sant Jaume. Per tant, les institucions de govern estan encara al mateix lloc. En un dels laterals del fòrum, a la part més alta de la ciutat, dalt del Mons Tàber, s'aixecava el Temple d'August, dedicat a l'emperador romà fundador de la ciutat. Al temple només hi podien entrar els sacerdots, i els ciutadans romans havien de deixar les seves ofrenes davant de les escales d'aquest temple. Avui dia encara es conserven algunes columnes d'aquell temple original a la seu del centre excursionista, al carrer Paradís, a tocar de la plaça Sant Jaume. 

Curiositats de Bàrcino: La ciutat tenia tots els serveis. Dos aqüeductes que portaven l'aigua del Besós i de Collserola. L'aigua es recollia en unes immenses cisternes i la força de la gravetat la feia anar avall, des del Mons Tàber, cap a la resta de la ciutat. Hi havia termes, situades a prop de la porta de mar, i se sap que n'hi havia una per homes i una altra per les dones, on s'han trobat agulles de cabell que ho certifica. Bàrcino tenia també bugaderies, anomenades fullonica, on es rentaven i blanquejaven els teixits. No hi havia detergents, per tant, l'orina fermentada servia com a detergent i blanquejant. Els esclaus eren els encarregats de trepitjar les peces de roba en enormes pisicnes d'orina i així aconseguir que els teixits tornèssin a recuperar la blancor original. L'orina en l'epoca romana va ser tan important que fins i tot els emperadors Neró primer i Vespasià després van gravar l'orina amb un impost que es deia vectigal urinae. Les families venien la seva orina a les bugaderies, i fins i tot hi havia llocs on recolectar-la. Ens podem imaginar l'olor que devia fer una ciutat plena de recipients d'orina fermentada.
A Bàrcino també hi havia cellers i magatzems de vi, s'han trobat enormes tines on s'emmagatzemava el producte per a la seva comercialització. El preuat vi d'Hispania es venia ja a tot l'Imperi.
La costa era molt rica en marisc!! Sobre tot ostres. Els pescadors romans comerciaven també amb el marisc, i del peix n'extreien una de les salses més preuades. En una època en que les espècies eren molt limitades, es feia aquesta salsa amb peix fermentat anomenada Garum. Hi havia també, doncs, edificis on s'emmagatzemava i deixava fermentar el Garum, utilitzat en molts dels menjars.
Hi havia també els Lupanars, els prostíbuls. En aquella època les prostitutes no eren pas mal vistes, i com no hi havia catàlegs ni de "postures" ni preus, a la paret hi havia frescos o pintures amb diferents "activitats", i el client, mentre esperava que hi hagués habitació lliure, es podia mirar les pintures i així decidir quin servei volia gaudir.
Sembla que la Bàrcino romana va ser força pròspera. Estava just a tocar de la Via Augusta, la carretera romana que connectava el sud de la península amb Roma, i tot i que era Tàrraco la ciutat més important de la regió, capital de la Hispània Citerior, Bàrcino, amb dos mil habitants, era pròspera i pacífica.

Geograficament era diferent. No hi havia port, sols una platja de sorra i sediments del Besòs. El Rubricatum Flumen, el Llobregat, desembocava més al nord que ara, a tocar de Montjuïc. Un petit port natural als peus de la muntanya era el recer que aprofitaven els vaixells mercants per ancorar, més o menys on ara hi ha l'entrada del cementiri. Montjuïc era anomenat Mont Iovis, en honor a Júpiter. Els voltants de la ciutat eren l'ager, el camp, i Bàrcino tenia poder sobre aquelles terres i els seus camperols. Una imatge molt diferent a la d'ara.

Si voleu escoltar aquest contingut al programa La Ciutat d'Onda Cero, aquí teniu l'enllaç. La secció comença a partir del minut 16:30


I podeu mirar la web del llibre, si encara no l'heu llegit:


La novel·la de misteri sobre Barcelona. A la venda a les principals llibreries!